Mosaicultura: un jardí ple de color

S’entén com mosaicultura a l’art de crear superfícies i figures plenes de color arran d’elements vegetals vius, especialment fullatge i arbustos. El color de les diferents plantes i la seua homogeneïtat serviran per a donar textura i imatge a aquestes imponents i vistoses figures vives. Sens dubte, una ostentació estètica, però a voltes la rosa porta massa espines.

La jardineria és un art i no solament pel que fa al disseny de jardins o a cura de plantes de suprema delicadesa. A voltes els jardins també serveixen per a imitar a altres disciplines artístiques com per exemple l’escultura o la pintura. La mosaicultura és prova d’açò. A voltes, veiem a les nostres ciutats i parcs escultures vegetals que semblen plenes vida. Són molt cridaneres i generalment estan situades en espais públics. En altres ocasions, en arribar a una rotonda o l’entrada d’un parc, hem vist l’escut de la ciutat teixit en el sòl. En tots dos casos, allò que crida l’atenció d’aquestes formacions és la seua composició de colors, perquè no són artificials sinó que es tracta de tonalitats que la pròpia naturalesa ens regala.

Aquestes obres d’art en dues o tres dimensions són resultat de la mosaicultura, una disciplina artística que combina l’horticultura, la floricultura i la jardineria. En moltes ocasions, la mosaicultura s’uneix a l’art topiària per a donar color a les formes esculpides en arbustos. En unes altres, es fan servir les diferents plantes i vegetals per a crear un colorit tapís amb el qual cobrir escultures de pedra. Finalment, existeix una altra varietat de mosaicultura en la qual els artistes creen esquelets de metall als quals se’ls dóna un embolcall vegetal. En tots els casos el resultat és bellesa en estat pur.

Com es creen aquestes escultures vivents?

Si bussegem en la història de la jardineria haurem de viatjar fins al segle XVIII per a trobar-nos amb les primeres mostres de mosaicultura tal com la coneixem ara. En aquesta època es desenvolupa a Anglaterra un estil propi que fuig del classicisme dels jardins francesos. Aquesta nova tendència, promoguda per personalitats il·lustres com ara el pintor i arquitecte William Kent, es basava a promoure formes naturals i fantàstiques als jardins, sempre inundats per certa sensibilitat romàntica. Els dissenys de Kent, que es van estendre en totes les illes britàniques, incorporaven en els jardins masses boscoses, grutes, parterres, pujols artificials i jocs d’ombres, tot açò organitzat després d’una aparent anarquia.

Escut d’Alacant

Rellotge a l’ajuntament de Vinya del Mar (Xile)

Amb l’arribada del romanticisme, ja en el segle XIX, el bucolisme d’aquest tipus de jardins es va estenent per tota Europa, encara que ho va fer d’una forma exagerada, i molts d’aquests espais verds es van convertir en una mescla d’elements en els quals no es tenia en compte el terreny, la ubicació o l’organització. En alguns d’ells van proliferar complements com a llacs, cascades, grutes, senderes serpentejants, pedres folradades i pèrgoles. En molts altres, es van incloure elements del que hui cridem mosaicultura per a imprimir color i distinció a l’espai. A l’origen més primigeni es tractava de dissenys que es realitzaven en el sòl i que posteriorment s’acolorien amb plantes i flors de test. Entre els dissenys més demandats, els rellotges i els escuts de les ciutats. En tot cas, per tractar-se de dibuixos vius, aquests variaven en funció de la longevitat de les flors que els donaven color. Quan aquestes es deterioraven o perdien la flor, es canviaven per uns altres.

En l’actualitat la mosaicultura és una de les parts més cridaneres de l’art topiari, més enllà de la poda artística i que suposa fer un pas més incloent en aquesta a l’escultura. Per a l’elaboració d’aquestes escultures (també es diu cultiu de figures farcides o en anglés stuffed topiary ) es crea una armadura metàl·lica d’acer o alumini, i després s’embolica amb una malla. La figura s’emplena d’una mescla de fertilitzant, perlita i esfagne i s’instal·la un sistema de reg al interior. Sobre aquest farciment es planten plantes petites que oculten la malla metàl·lica i amb el seu colorit recreen la imatge desitjada en poc temps.

Arriba el conflicte

L’art topiària s’ha vist revolucionada per aquesta tècnica que no requereix esperar al creixement d’un arbust per a podar-ho i donar-li la forma desitjada, però desgraciadament pot comportar un cost ambiental excessiu. Mentre que les plantes habitualment emprades en jardineria provenen de cultiu en vivers, l’esfagne emprat en el farciment és una molsa (gènere Sphagnum) que no es conrea en quantitats suficient per a cobrir la demanda de la indústria de la jardineria i la seua extracció es realitza directament al seu entorn natural: les turberes. Aquests ecosistemes són extraordinàriament sensibles a causa del seu lent creixement i d’un valor enorme com a embornals del CO2 atmosfèric, per la qual cosa mitiguen els efectes del canvi climàtic. En l’actualitat, la pressió exercida per la demanda de esfagne i torba a l’hemisferi nord, ha traslladat bona part de l’extracció controlada del hemisferi nord a l’hemisferi sud, a països amb algun buit legal que afavoreix aquesta explotació de manera incontrolada. Addicionalment, la despesa en aigua i fertilitzants per al manteniment d’aquest tipus d’escultures vives, ho allunya notablement del paradigma de jardineria sostenible.

A Espanya, no fa molt es va donar un cas d’ús polèmic d’aquesta tècnica (verure p. 69 del pdf) per a la realització el 2012 de l’emblema de Vitòria-Gasteiz com European Green Capital en el 2012, ciutat premiada per les seues iniciatives mediambientals, però que va fer prevaldre els criteris estètics sobre els ètics o mediambientals per a escollir la seua imatge de campanya. L’esfagne emprat per a la escultura provenia de les torberes xilenes de l’illa de Chiloè, on la actual explotació de Spagnum magellanicum suposa un atemptat ambiental i humà a un ecosistema pristí fins a fa una dècada.

Sphagnum magellanicum. Foto: Bernd Haynold

Polèmic emblema de Vitoria-Gasteiz, European Green Capital 2012. Foto: Mirenterese

Mont-real, la capital de les escultures vegetals

Encara que l’ús de la torba i l’esfagne en jardineria és un tema cada dia més controvertit, la veritat és que no tots els casos d’ús d’aquesta tècnica estan subjectes a l’escàndol mediambiental. Es donen molts exemples d’escultures farcides amb material provinent de fonts menys sagnants i unes taxes d’extracció controlades. El Jardí Botànic d’Atlanta i el de Mot-real són les institucions que més fort han apostat per aquesta tendència de les escultures vives.

El Jardí Botànic de Mont-real es va fer famós en els anys trenta gràcies als Florailes Internationales o concursos de plantes, que es van recuperar en els anys setanta. Posteriorment, amb el nou mil·lenni, van donar lloc a Mosaïcultures Internationales, la competició més prestigiosa del món en l’art de la jardineria i un dels moments més esperats dels mont-realesos al llarg de l’any. Aquest concurs es celebra de forma triennal des de l’any 2000 i hi competeixen jardiners de més de 30 països. L’última edició, celebrada en 2013, a Mosaïcultures Internationales es van exhibir al voltant d’un centenar de figures per a les quals es van emprar més 22.000 varietats de plantes.

Foto: Atlanta Botanical Garden

El Jardí Botànic d´Altanta és un altre llocs que ha sucumbit davant l’esplendor de la mosaicultura. Seguint el deixant del de Mont-real, l’any passat i sota el suggeridor títol “Mons Imaginaris: Un nou regne de plantes gegantes” el jardí va exposar escultures amb tot tipus de formes i grandàries, des de granotes fins a papallones, serps o primats. Encara que pràcticament totes aquestes escultures estaven de pas en el jardí, la de la Deessa Terra ha decidit quedar-se allí per sempre.

Més informació: Mosaïculture International http://www.mosaiculturesinternationales.ca/  Torberes de Chiloé http://www.turberas.cl/