Embolicar regals amb crispetes?

No hi ha res massa original en menjar cirspetes al cine, però, i si les usem per fabricar embalatges biodegradables? O per omplir les caixes de la mudança i que no es trenques les copes? Qui sap si algun dia acabarem menjant-nos els embolcalls dels entrepans o els palets de les piruletes.

Una caixa de cartó llançada al buit des d’un dotzè pis. Dins, una copa de cristall. En estavellar-se contra el sòl, un grup d’estudiants observa el que ha succeït a l’interior de la caixa. Per a la seua sorpresa, la copa roman intacta. No es és truc de màgia sinó d’una qüestió de física: abans de llançar-la, els estudiants han introduït en la mateixa caixa que la copa de cristall crispetes de dacsa, la qual cosa ha permès que la copa de cristall quedara totalment aïllada i no es trencara.

L’ús de les crispetes de dacsa com a material amortidor en embalatge va ser un projecte proposat en els premis nacionals Don Bosco de la Facultat de Ciències de la Universitat de Saragossa. No cap dubte que és una idea molt interessant que permet substituir altres materials, com per exemple, el poliestirè expandit. La diferència és que els materials usats fins ara amb aquesta finalitat eren en la seua majoria d’origen plàstic, és a dir, no biodegradables, per la qual cosa podien passar anys en un abocador sense degradar-se per complet. Les crispetes de dacsa, no obstant, són totalment biodegradables i a més, molt més barates i aïllants.

A primera vista, les crispetes de dacsa i el poliestirè expandit no tenen gens que veure. Només si aquest últim es presenta en forma de perles soltes sense soldar (quan ho fan la forma és com d’un suro de color blanc) poden tenir alguna semblança exterior. No obstant, l’experiment del que hem parlat al principi de l’article indica que tots dos s’assemblen més del que creiem. Observar el procés de fabricació del poliestirè expandit pot il·lustrar-nos sobre perquè aquests dos materials estan relacionats. Sols cal posar-li imaginació.

Així es fabrica el poliestirè expandit

La fabricació del poliestirè expandit és relativament senzilla encara que requereix unes instal·lacions industrials perfeccionades. L’element base és un polímer compost per llargues cadenes de molècules d´estirè, un hidrocarbur aromàtic. L´estirè es dissol en alguns líquids orgànics, però no ho fa amb facilitat en l’aigua, per açò, en una primera fase, el poliestirè es dispersa en forma de gotes d’aigua. El tipus de polimerització utilitzat és el de suspensió, que es duu a terme en grans reactors de vidre o d’acer inoxidable. Quan les concentracions del polímer es troben entre el 30% i el 70% es produeix una aglomeració prematura de porcions del polímer semi-sòlid, dens i enganxós. En aqueix moment els reactors s’agiten i agreguen agents de suspensió per evitar que el material quede totalment pegat en una única massa. El final d’aquesta primera fase d’obtenció del poliestirè expandit consisteix a barrejar-ho amb aigua per a refredar-ho i que l’aglomeració siga mínima.

En aquest moment, ja tindrem unes diminutes perles blanques, molt més xicotets que els grans de dacsa, que es calfen en pre-expansors amb vapor d’aigua a una temperatura d’entre 80 i 110 º C. Les perles són agitades contínuament fent que el seu volum es multiplique més de cinquanta vegades. Depenent de la temperatura i del temps d’exposició, la densitat del material serà major o menor. Per a finalitzar aquesta segona fase, els grans ja expandits s’estenen i s’assequen per a després ser transportats a sitges d’emmagatzematge.

Durant l’etapa d’expansió les perles de poliestirè han d’estabilitzar-se durant almenys 24 hores. En aquest moment, contenen un 90% d’aire i en el seu interior s’ha creat un buit que es compensa amb la penetració d’aire per difusió, que els dóna pressió. D’aquesta manera aconsegueix una major densitat que es tradueix en més estabilitat mecànica. Finalment, les perles expandides i estabilitzades es transporten a motles on entren en contacte amb vapor d’aigua per a soldar-se entre si. Durant l’operació s’apliquen cicles d’escalfament i refredament fins a aconseguir les diferents alternatives de presentació, bé en bloc compacte o amb formes diferents.

El poliestirè expandit també es comercialitza directament en forma de perles, una opció bastant utilitzada en l’embalatge i que ens recorda, ara encara més, a les crispetes de dacsa.

Els succeeix el mateix a les crispetes?

Evidentment, no. Les crispetes de dacsa es converteixen en una escuma seca i cruixent que tant ens agrada menjar per un procés diferent que implica la seua explosió. Encara que, per descomptat, elles també necessiten de calor, aigua i pressió per explotar i augmentar el seu volum igual que li ocorre al poliestirè expandit.

Quan els grans de dacsa es calfen a una temperatura d’una mica més de 60ºC el midó absorbeix la humitat continguda a l’interior del gra. Com aquest continua calfant-se, arriba un moment en el qual s’aconsegueix la temperatura d’ebullició de l’aigua. El revestiment de gra de dacsa és molt resistent, així que la humitat no s’escapa, sinó que roman dins del gra, un espai en el qual la pressió va augmentant de forma proporcional a com ho fa la temperatura. Quan s’arriba als 180 º C la pressió interna dels grans de dacsa és nou vegades superior a la de l’atmosfera, i finalment, la cobertura explota. A causa de les altes temperatures, la humitat que el midó havia absorbit en el nucli del gra s’evapora ràpidament, i aquest queda totalment sec.

Soia i dacsa en el punt de mira

En l’actualitat, el poliestirè està considerat com un dels materials d’un sol ús més contaminants del planeta. També un dels més utilitzats a causa de la seua lleugeresa i a la seua estructura escumejada que li confereix molta resistència mecànica i a impactes, a més d’un excel·lent aïllament tèrmic. S’estima que anualment es produeixen més de 530.000 tones d’envasos i embalatges d’aquest material que no es recicla i que tampoc es biodegrada. Des de fa alguns anys les recerques se centren a trobar substituts per a aquest material que tinguen unes propietats físiques semblants però que siguen biodegradables.

 Grans de soia

Les crispetes de dacsa compleixen tots aqueixos requisits: també són lleugeres, són molt resistents i són capaces d’aïllar tèrmicament. Però no són els únics embalatges biodegradables que es coneixen. El passat mes d’abril es va fer públic que un grup d’investigadors de la Universitat de Còrdova (Argentina) havia creat un material biodegradable, antifúngic i antibacterià ideal per a l’embalatge d’aliments a força de proteïna de soia. El material desenvolupat per aquests científics és una bicapa que es presenta en forma de film transparent. La primera capa està es forma a partir d’un concentrat de proteïnes de soia a la qual després van afegir una altra composta per poliàcid làctic, un biomaterial d’origen animal que es degrada fàcilment en aigua i en òxid de carboni. El poliàcid làctic s’obté de midó de la dacsa i pot ser sintetitzat per l’home. Mentre que la capa a força de proteïna de soia evita la penetració de l’oxigen, minimitzant l’oxidació i frenant l’acció de fongs i bacteris, el poliàcid làctic millora les propietats mecàniques i la impermeabilitat del film, la qual cosa permet conservar la humitat dels aliments.