Com gorretes de bellota
Què tenen en comú el suro i el bon pernil? Quercus és la resposta. Un ampli gènere d’arbres i arbustos amb més de 500 espècies fàcils de confondre entre elles.
Els romans anomenaven Quercus als roures però la classificació actual és un poc més complicada. Les nombroses espècies d’aquest gènere no estan clarament diferenciades així que confondre-les és bastant lícit. Els fruits dels Quercus són les bellotes. Una de les seues característiques és que les flors masculines i les femenines es troben en arbres separats per la qual cosa són al.lergògens ja que el pol•len ha de viatjar entre individus per a la pol•linització.
Flor masculina de Quercus
En aquest article repassarem algunes de les espècies que ens resulten interessants per al paladar, la indústria o el paisatgisme i intentarem deixar clares les diferències entre elles per presumir en les excursions. Anem a descriure algunes espècies de Quercus basant-nos en el temps que les fulles passen sobre ell.
Sempre verds
Dins del gènere hi ha exemplars de fulla perenne que habiten sobretot els boscos mediterranis marcats per llargues sequeres estivals i la presència de conills, senglars i àguiles entre altres. No cal viatjar molt lluny per trobar alzines sureres. Hi ha boscos de Quercus suber en la Serra d’Espadà a Castelló. Floreix a la primavera i ocupa boscos densos i humits on conviu amb falgueres. Les seues fulles són blanquinoses per l’envers i la cúpula de les bellotes no és punxosa. A més, en introduir l’ungla a l’escorça s’enfonsa perquè el tronc està cobert per suro.
Quercus suber envoltat de falgueres. Imatge de https://www.flickr.com/photos/42754460@N00/>
Detall de suro. Imatge de https://www.flickr.com/photos/montuno/
Els alzinars estan formats per exemplars de Quercus ilex dels quals trobem una bona representació al Parc Natural de la Font Roja a Alacant on poden tenir port arbustiu o arbori. En canvi, si viatgem a Extremadura trobarem alzinars transformats en deveses on pasturen els porcs ibèrics que s’alimenten de bellotes. Per a reconèixer una alzina no cal que hi haja una porcada baix les seues branques sinó que podem observar el color gris del revers de les seues fulles conseqüència de la pil.lositat, unes bellotes que no punxen, com en les sureres però en tocar la dura escorça podrem descartar que siga un Quercus suber.
Quercus ilex
Quan parlem del coscoll ho fem de Quercus coccifera, un arbust de fulla perenne que creix en els boscos mediterranis. Tradicionalment s’ha usat la seua fusta com a combustible i l’escorça com a matèria primera per a l’obtenció de tint negre. Les fulles són de color verd brillant per les dues cares i la cúpula del gla és punxosa.
Quercus coccifera
Tardor nua
Quan ens parlen de rouredes són diverses les espècies que poden donar lloc a aquestes formacions arbòries. Entre elles trobem al roure comú o Quercus pedunculata que assoleix els 40 metres d’altura i el gla del qual és, com el seu nom indica, pedunculat. També Quercus humilis, que és un roure amb fulles i fruits pil.losos i no sol superar els 20 metres.
Aquest mes de juny el protagonista del Jardí ha sigut un Quercus macrocarpa que s’alça imponent davant les estiuenques flors de color lila que els Agapnathus mostren per aquestes dates en tota la ciutat, encara que en el Jardí floreixen una o dues setmanes més tard.
Agapanthus africanus. Imatge de https://www.flickr.com/photos/andy_holt/
El nom macrocarpa es deu als seus grans fruits, glans d’uns 5cm que encara no s’han desenvolupat per complet, en cas contrari no us recomanaríem la seua visita… No volem lesionar-vos amb una bellota de 5cm que cau des de 30m d’altura.
Fulla de Roure de Fruits Grans (Quercus macrocarpa)
Van ser el verd tendre de les seues fulles i l’ombra refrescant les raons per a convertir-lo en la Planta del Mes. Però en el Jardí disposem d’una soca de Roure de Grans Fruits que va morir a causa d’una malaltia fúngica i ens mostra els seus anells de creixement. Si decideixes visitar-lo, no oblides fer una parada en aquest didàctic tronc.
Tronc de Quercus macrocarpa junt a l’Umbracle del Jardí Botànic de la Universitat de València
Vestit de groc
La marcescència és un procés intermedi, és a dir, les fulles s’assequen però no es desprenen de l’arbre. Quercus faginea, la fulla del qual s’assembla a la fulla d’un faig (Fagus sylvatica, d’ací el nom de faginea), lobulada però amb pics. Fructifica al setembre i els glans són de color marró groguenc. També rep el nom de Quercus valentina o roure valencià.
Quercus faginea
Perquè en volem molts!
En 2011 el Jardí Botànic de la Universiadad de València va dedicar la campanya divulgativa anual als Boscos, Tresors de la Natura, el quadríptic de la qual segueix disponible en paper i també online a http://www.jardibotanic.org/culturaicomunicacio.php?t=publi&id=68. L’any passat els arbres van ser protagonistes baix un prisma més místic amb la campanya L’Herència dels Arbres. Fa uns deu dies que la FAO va llançar un titular en el qual defensava la transició d’una gestió de conservació dels boscos basada en els arbres a una altra basada en les persones i en l’explotació sostenible dels recursos.
Imatge de https://www.flickr.com/photos/trellat/
Els arbres i els boscos sempre ocupen temes d’actualitat com la sostenibilitat, la desforestació o el canvi climàtic però també copen blogs sobre oci verd i protagonitzen històries fantàstiques. 2014 ha sigut declarat València, un any d’Arbres (http://portaldelarbol.org/) que ofereix en la ciutat per divulgar la cultura de l’arbre. Des de congressos a passejos amb bici pel llit del riu entre exemplars únics. Gaudeix de l’estiu a l’ombra d’un bon Quercus, digues que eres dendrofílic, que no és cap malatia i desitja que hi haja tants com gorretes de bellota!
Imatge de capçalera de: https://www.flickr.com/photos/pelegrino/
