Un gran abocador anomenat Índia

A principis del nou mil·lenni la filòsofa i activista ecologista índia Vandana Shiva alertava sobre un dels problemes que amenaçaven al seu país, en el seu prematur i excessiu desenvolupament s’estava convertint en el major abocador tecnològic del món. Avui, la e-brossa segueix sent un dels problemes de contaminació més importants del món. 

L’any 1992 ciutadans i governs de tot el món es van reunir a Rio de Janeiro per a ocupar-se, per primera vegada i de forma consensuada, d’algunes de les amenaces ecològiques més importants a les quals s’enfrontava el món com a conseqüència del progrés tecnològic produït al llarg del segle XX. Entre els temes que es van tractar estaven un canvi climàtic en ple apogeu de recerca, l’erosió de la biodiversitat de llarg a llarg del planeta, la desforestació de l’Amazones i d’altres pulmons de la Terra, la contaminació dels recursos hídrics, la crisi política, social i bèl·lica generada en llocs amb escassetat d’aigua i l’acumulació de residus tòxics.

Dins d’aquest últim bloc prenia especial importància la contaminació ambiental produïda pels residus tecnològics, un problema nou, del nostre segle, i que sorgia com a conseqüència del desenvolupament tecnològic i de la societat de consum. Què fer amb aquells residus derivats de la producció i el consum informàtic a gran escala? On van a parar tots aqueixos ordinadors, pantalles, teclats, impressores, tablets o telèfons mòbils rebutjats a tones cada any i amb una quantitat de plom i mercuri suficient per a contaminar aqüífers i terrenys agrícoles? Com es reciclen?

Les respostes estaven per resoldre però davant l’amenaça latent les veus d’alarma es van multiplicar. Si alguna cosa estava clar és que en un món totalment globalitzat i de comerç lliure la potència econòmica era l’única cosa que determinava el poder i el control. I aqueix liberalisme que fa que tot puga comprar-se i vendre’s s’accentuava més en producte” no regulats fins llavors com, per exemple, ocorria amb la brossa tecnològica. Com si d’una drecera es tractara, molts països en vies de desenvolupament havien optat per l’obtenció de diners (sinònim de  bonança econòmica, i per tant, de poder a escala mundial) a través d’exportar els seus recursos naturals als països rics i vendre el seu territori important part de la brossa tecnològica i altament contaminant. D’aquesta forma els recursos es traslladaven dels països pobres als rics i la contaminació dels rics als pobres.

El resultat, tal com va assegurar Vandana Shiva, era una espècie d’apartheid ambiental a escala mundial en el qual els països en vies de desenvolupament estaven condemnats a suportar la degradació ambiental a canvi d’un futur i hipotètic desenvolupament econòmic. Un preu massa alt si tenim en compte els efectes directes d’aquests abocadors tecnològics, que arrosseguen amb ells cada dia a centenars de refugiats ambientals. Quan Shiva va publicar el seu assaig “El món en el límit” (Giddens i Hutton editors. El món en el límit: la vida en el capitalisme global. Tusquets, Barcelona. 2001) a punt de celebrar el deu anys de la primera conferència de Rio, l’Índia ja era el gran abocador del planeta que acolli” la brossa informàtica d’alguns dels principals països productors del món com EUA o Corea del Nord.

A dia d’avui, l’Índia és un dels deu majors productors de tecnologia d’informació del món, la qual cosa la converteix en una potència a nivell mundial. Les seues exportacions de programari superen els 50.000 milions de dòlars a l’any, desenvolupant-se el país a un ritme vertiginós, amb un el PIB que en menys de cinc anys a ascendit al 9.3% i que el situa en una de les deu economies més importants. Però, inexplicablement, segueix sent, juntament amb Xina, el major abocador informàtic del món.

Un drama humà darrere de cada pantalla
Segons el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), cada any es produeixen en el món 50 milions de tones de brossa electrònica que en la seua majoria van a parar a l’Índia, Xina i Pakistan, i Nova Delhi és des de fa anys la ciutat del món amb major quantitat de desaprofitaments digitals. Arriben fins a allí milers de tones d’aquesta brossa de forma vetlada i il·lícita violant el Conveni de Basilea (va entrar en vigor en 1994) que cerca regular i disminuir la importació-exportació de residus altament contaminants.

Centenars d’ordinadors portàtils i de sobretaula, telèfons mòbils, impressores i altres electrodomèstics arriben a l’Índia en contenidors camuflats com a ajuda humanitària per a associacions no governamentals o per a col·legis. El lloc al que va a parar el seu contingut són aqueixes grans piràmides de torres d’ordinador, teclats i pantalles per les quals escalen xiquets i dones, i que s’han convertit en una trista i habitual imatge del paisatge indi. També de Xina, de Pakistan i de Ghana, el més recent escombriaire tecnològic del món.

El motiu que molts d’aquests països (els seus polítics i magnats empresarials) al·leguen per a albergar la brossa tecnològica, és la capacitat per a poder reciclar-los i així generar nous beneficis obtinguts de la venda de segona mà. També està el suposat esforç de reduir la bretxa digital. Però després d’aquesta cortina de fum s’amaga un drama en el qual es veuen embolicats milions de persones. En primer lloc, perquè no tot el que arriba fins a allí pot recuperar-se. En segon, perquè per a aqueix procés de recuperació és necessari desmuntar els aparells i extraure cadascun dels seus components (cables, circuits, carcasses de plàstic, bateries, soldadures) comprovant la seua possibilitat de reciclat. Aquests components al seu torn es venen de forma il·legal a cacics o petits empresaris que els compren a preus irrisoris i que contribueixen a la creació d’un mercat clandestí que afavoreix l’explotació dels més febles, generalment dones i xiquets.

I en tercer lloc està el problema ambiental, aquests grans abocadors es troben a l’aire lliure, dispersant les seues substàncies contaminants per l’aire, la terra i l’aigua. Ja que molts dels residus arriben pràcticament destrossats, acaben en unes plantes de reciclatge on, com no se sap com recuperar-los, el material es crema a cel obert. La quantitat de residus és tanta (en l’Índia es poden arribar a manipular unes 20.000 tones de residus informàtics a l’any només a Nova Delhi) que la toxicitat arriba a la terra primer i als aqüífers després, podent entrar en la cadena alimentícia. 

Els efectes de la contaminació tecnològica són molts i molt negatius per a la salut i per al medi ambient. A més del terreny tradicionalment agrícola que aquests gegantescs abocadors ocupen i que obliga als habitants de la zona a cercar alternatives, l’ecosistema queda fortament danyat per la presència contínua de materials com brom, mercuri, plom, coure o seleni. Els efectes d’aquests materials en les persones que els manipulen de forma constant, incontrolada i sense seguretat de cap tipus són devastadors: des de danys en el sistema neurològic a malformacions embrionàries de les dones embarassades, passant per debilitació dels ossos i del sistema immunitari o les irritacions cutànies i els problemes respiratoris quan la recuperació de materials es realitza a través de cremes o de submergir les restes en algun tipus d’àcid.

Si tenim en compte a més que el treball es realitza en condicions d’insalubritat i amb una higiene mínima, açò es multiplica considerablement. El drama és major perquè generalment aquest tipus de treballs són realitzats per xiquets. I aquesta pautes es repeteix, tristament, en tots els abocadors tecnològics del món, tant en l’Índia, com a Xina, a Pakistan o a Àfrica. Per tant, estem parlant que la brossa tecnològica és un problema a nivell global.

Cercant nous abocadors?
Si tradicionalment l’Índia i Xina són els abocadors on països com EUA o Japó dipositen la seua brossa tecnològica, en el cas de la UE sembla que el lloc triat per a desfer-se de la brossa tòxica està a Àfrica. Per açò l’any 2008, i després d’obtenir proves que alguns països europeus exportaven residus electrònics a Ghana de forma il·legal, Greenpeace va realitzar una recerca sobre la contaminació d’aquest tipus de brossa en el país africà tant en l’entorn com en les persones que treballen amb aquests materials. 

Els resultats d’aquest informe van ser devastadors. Abocat a convertir-se en el nou abocador tecnològic del planeta, en el suburbi de Agbogbloshie als afores d’Accra, capital de Ghana, la contaminació per plom, cadmi i coure era cinquanta vegades superior als nivells lliures de risc. Centenars de xiquets estan cada dia en contacte amb les substàncies que extrauen directament dels aparells o a través de la crema de parts més grans. 

Localització dels majors abocadors del món segons Greenpeace

Pero, quina és la solució davant una aparent passivitat dels països desenvolupats i de la comunitat internacional? El primer pas és que les autoritats advertisquen i reconeguen el problema de forma unànime, i per a açò és imprescindible que tots els països implicats, importadors i exportadors, s’adquirisquen al pacte de Basilea i el respecten. Fins ara, països com Ghana no s’havien adscrit a ell i, per tant, es mantenien al marge o en un limb legal quant a la legislació internacional de comerç de residus tòxics es referia. En el plànol polític també és necessari aconseguir un consens general sobre el problema del reciclatge i l’eliminació de residus electrònics. 

I ja que ja s’ha generat un mercat clandestí d’aquest tipus de materials difícil d’eradicar, perquè són moltes les persones que mancant activitats agrícoles han convertit aquesta activitat en la seua manera de vida, allò just seria acordar un sistema global de reciclatge de brossa tecnològica acompanyat de models de negoci concordes amb els estàndards de salut, seguretat i medi ambient, amb empreses que reciclen de forma respectant totes les normes internacionals. Per a aconseguir-ho, en 2012 diverses empreses informàtiques com Dell, Microsoft, Hewlett Packard o Philips es van unir sota la iniciativa StEP, creada per l’ONU i l’Agència de Protecció Mediambiental d’EUA (EPA), per  solucionar el problema de la e-brossa. 

Encara així, els esforços semblen poc o almenys són poc eficients. Si bé és cert que encara que l’exportació d’aquest tipus de brosses no s’ha eradicat, sí que és cert que es controla més però, de forma general, el problema de la brossa tecnològica és molt difícil de solucionar. Sembla que només hi ha una solució realment eficaç, eliminar les substàncies químiques perilloses dels aparells electrònics per a posar fi a aquesta herència tòxica que ens deixa la globalització tecnològica.

Llegir informe Greenpeace complet:

http://www.greenpeace.org/espana/global/espana/report/contaminacion/envenenando-la-pobreza.pdf