Al Gore, una sèrie d’incòmodes veritats

Al Gore s’ha convertit en una de les personalitats més influents de l’ecologisme del segle XXI. Guanyador del Nobel de la Pau en 2007, la seua figura és sinònim de protesta i lluita contra el canvi climàtic. No obstant açò no tots recolzen les polítiques verdes d’aquest defensor del planeta. 

El nom d’Al Gore va saltar a la palestra internacional a principis dels anys noranta quan es va convertir en un dels homes forts del partit demòcrata d’EUA. En 1992 es va erigir com a company de candidatura presidencial de Bill Clinton i després de la inesperada victòria del segon tots dos van pactar un binomi polític que duraria tota la presidència de Clinton. L’any 2001, arrossegant un càrrec de vicepresident durant quasi una dècada, Al Gore es va presentar com a candidat a convertir-se en el 43º president dels Estats Units, unes aspiracions que es van truncar amb el triomf en les urnes de George W. Bush.

Així, va decidir aparcar la seua faceta política i emprendre una nova carrera pública marcada pel seu caràcter filantròpic, social i ecologista. Una nova vessant que l’ha portat a convertir-se en heroi i vilà d’una mateixa causa, alçant crítiques i aplaudiments al mateix temps.

Al Gore i l’escalfament global
Després d’un temps desaparegut de l’esfera pública l’any 2006 Al Gore va realitzar el reportatge documental titulat “Una veritat incòmoda”, un document periodístic (audiovisual i bibliogràfic) en el qual analitzava el canvi climàtic, les seues causes i les seues conseqüències, i on instava a desenvolupar energies netes que evitaren la destrucció del planeta.

Amb aquell treball Al Gore no solament va guanyar l’Óscar al millor documental, sinó que també va netejar la seua imatge després de la seua derrota electoral obrint-se camí com a polític des d’un nou punt de vista, el de l’ecologisme. A l’any següent del seu èxit hollywoodià, que li va reportar fama mundial, Gore va ser guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries a la Cooperació Internacional per la seua “decisiva contribució a la solució dels greus problemes causats pel canvi climàtic que amenaça el planeta”, i també al 2007 li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau per la seua contribució a la reflexió i acció mundial sobre el canvi climàtic. 

No obstant açò, l’èxit institucional i el reconeixement d’Al Gore no va ser acceptat com a tal dins del moviment ecologista, i moltes organitzacions i partits verds van denunciar que a aquell canvi d’imatge “del polític a l’ecològic” era una estratègia política oportunista. Són moltes les veus que asseguren que el discurs alarmista de Gore es deu al fet de que el que fora vicepresident d’EUA va triar l’ecologia com a bandera d’un nou integrisme, un nou cavall de batalla polític per a combatre a aqueix nou enemic global que era el canvi climàtic. I tot per a apartar l’atenció, diuen, sobre les accions empresarials de Gore, que precisament poc tenien a veure amb el seu discurs ecològic.

És cert que Al Gore sempre va sostenir posicions antiprogressistes i antitecnològiques, i que en cert sentit açò li ha acostat sempre a postures ecologistes. Però també és cert que el seu discurs verd ha pecat de certa radicalitat no argumentada en criteris tècnics sinó en actituds moralistes que podrien qualificar-se com de cert fanatisme messiànic. Aquesta visió i algunes ombres sobre la vida empresarial de Gore han fet que haja passat d’home compromès amb el medi ambient a home que es lucra del medi ambient i que el seu documental més famós haja sigut ratllat per alguns sectors com a alarmista, tendenciós i polititzat.

A voltes heroi, a voltes vilà
A ningú li ha passat desapercebut que Al Gore treballa braç a braç amb un important grup de publicistes del partit demòcrata a través dels quals ha creat l’Aliança per a la Protecció del Canvi Climàtic. A més, en el seu moment, conscient de la capacitat dels mitjans per a difondre i crear opinió, va fundar el seu propi canal de televisió, Current, que per cert, finalment va vendre a Al Jazeera. I tampoc som aliens al fet que és assessor i accionista de Google i membre del consell d’administració d’Apple, dues de les empreses tecnològiques més importants del món. 

Però el més contradictori d’Al Gore és que les seues relacions empresarials semblen anar en una altra direcció del discurs ecologista que pregona. I és que sembla que el seu compromís amb el medi ambient no li ha impedit tenir bones relacions amb petroliers (com Armand Hummer, de l’Occidental Petroleum) o amb les tabaqueres més importants de Llatinoamèrica. A més, és propietari d’una de les mines de zinc més contaminants d’Amèrica del Nord situada en Cumberland River Valley, en Carthage (Tennessee).

Entre 1998 i 2003 en la conca de zinc d’Al Gore es van registrar 724.800 kg de substàncies tòxiques en l’aire, l’aigua i la terra, i que a més, recentment, Gore ha venut els drets d’explotació de les seues mines a l’empresa canadenca Strategic Resource Acquistion, que aposta per reprendre l’activitat en la zona amb la intenció d’explotar els més de 25 milions de tones de zinc que encara es troben sota terra. 

Reality Drop, la denúncia convertida en una app
Malgrat les crítiques i de les denúncies d’aqueixa doble cara d’Al Gore la veritat és que el polític i empresari ha decidit fer oïdes sordes i seguir apostant per la unió de tecnologia i divulgació per a portar a un públic més ampli el seu discurs ecologista. Si fa uns anys es va valdre del cinema per a açò, avui són les aplicacions socials el nou canal per a conscienciar sobre el canvi climàtic.

Prova d’açò és l’aplicació Reality Drop, una nova eina per a usar interconnectada amb les xarxes socials i dissenyada per a informar als usuaris sobre proves científiques que confirmen l’escalfament global i les seues conseqüències. Aquesta iniciativa, promoguda per la Fundació Climate Reality Project, està centrada a localitzar tot tipus d’informacions que circulen per Internet  sobre el canvi climàtic avaluant si són certes o no a través de paràmetres científics i convida als usuaris a compartir aquelles que siguen falses en els seus perfils de Facebook o Twitter. 

L’aplicació funciona a través d’un sistema de recompenses en funció dels continguts que es comparteixen i de l’avaluació de la informació mitjançant tres colors: roig, verd i gris. Els articles d’etiqueta roja identifiquen informacions que neguen el problema del canvi climàtic, els de color verd aporten arguments reals i científics que acrediten la seua existència i per últim els de color gris aporten informacions que es consideren neutrals. En aquest últim cas, els usuaris registrats de Reality Drop poden votar si estan a favor o en contra de l’article gris i així guanyar més punts. Els vots per articles compartits es van acumulant i l’usuari que arribe a 5.000 punts formarà part de l’Equip de Reality Drop avaluant les informacions i articles oposats per a compartir-los amb els usuaris. 

Segons el propi Al Gore, des que va aparèixer el seu polèmic documental són moltes les veus que s’han alçat negant l’existència de l’escalfament global. Per açò, i seguint el seu discurs ecologista, assegura que Reality Drop simplement cerca aportar veritat i transparència sobre a quest tema, per arribar a solucions reals i lluitar contra les falses informacions dels mitjans de comunicació de masses que semblen estar pagats per les empreses que més contribueixen a l’escalfament global. Així, en aquest context ens plantegem si seran certes totes les informacions que circulen sobre la seua doble moral com a simples estratègies polítiques per a desprestigiar-lo o si realment són una sèrie de veritats incòmodes sobre Al Gore.