Protegir l’ozó, protegir la vida

Cada 16 de setembre celebrem el Dia Mundial de la Preservació de la Capa d’Ozó, una data per a mirar al cel i reflexionar sobre què és i què li passa a allò que ens protegeix des de l’estratosfera.

Encara que sempre haja estat sobre els nostres caps, protegint-nos dels nocius rajos ultraviolats, la capa d’ozó aparegué a les vides del públic general en els anys vuitanta, quan es van descobrir en ella una sèrie de problemes derivats de la contaminació produïda per l’ésser humà i de l’expulsió a l’atmosfera de gasos industrials de composició química molt tòxica. El principal problema de la capa d’ozó era el seu gran i famós forat, que en realitat no és tal, sinó una disminució del grossor de la capa que la fa més feble i permeable i, per tant, elimina part de la seua protecció. Els riscos derivats d’aquest problema no eren cap ximpleria doncs si la capa d’ozó s’extingeix els potents rajos ultraviolats esterilitzaran la superfície del globus aniquilant tota vida terrestre. La debilitació no és tan perillosa però una mínima filtració d’aquest tipus de rajos segueix sent molt nociva, ja que augmenta els casos de càncer i de cremades en la pell de forma considerable. 

Quan les alarmes de debilitament de la capa d’ozó van saltar a mitjan 1974 com a conseqüència d’un article publicat en la revista Nature per Mario Molina i Frank Sherwood Roland la comunitat científica es va mostrar incrèdula. Però després, confirmats els seus arguments, el conjunt social va reaccionar a l´uníson i de forma ràpida. En aquell article es parlava dels CFC (els clorofluorocarburs) com a principal causa de la reducció a passos engegantits de la capa d’ozó i, per primera vegada en la història motivats per una qüestió de seguretat ambiental, governs, institucions i agents socials van decidir prendre cartes en l’assumpte. Així, en 1985 es va adoptar el Conveni de Viena per a la protecció de la capa d’ozó, que va ser seguit per diversos acords internacionals.

Entre ells el més important fins avui és el Protocol de Mont-real, que es va signar en 1987 i en el qual s’exigeix a estats i països un control auster en l’ús de CFC. Aquest Protocol de Mont-real ha anat ratificant-se, revisant-se i millorant-se amb posterioritat, primer amb una periodicitat anual, després bianual i, finalment, amb una revisió definitiva subscrita per pràcticament tots els països del món l’any 1999 a Pequín. Es preveu que si tots els països compleixen el tractat la capa d’ozó podria recuperar un grossor acceptable entre 2050 i 2060, “tancant-se” així el seu gran forat.

El de Mont-real és el primer protocol pensat exclusivament per a la protecció de la capa d’ozó i va ser dissenyat gràcies a la identificació de substàncies que reaccionaven amb l’ozó i que, per tant, podien ser responsables de l’esgotament de la capa. Després de la signatura del Protocol per part dels països industrialitzats i després per la resta, s’ha aconseguit reduir fins a en un 80% la producció de les substàncies perilloses per a la capa d’ozó. Els beneficis d’aquesta decisió potser no es veuen dia a dia però si aconseguim reduir al 0% la producció de CFC evitarem 19 milions de casos de pell, 150 casos de cataractes i milions de pèrdues en pesca i agricultura d’ací a 2060. Per no parlar d’un llarg termini on la vida del planeta perillaria. Per açò, en 1995 les Nacions Unides van establir que cada 16 de setembre se celebrara a tot el món el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó amb l’objectiu de sensibilitzar i conscienciar a l’opinió pública sobre la necessitat de cuidar aquesta capa de l’atmosfera que ens protegeix des de les altures.

Quan es va descobrir la capa d’ozó?

L’Ozó és un gas de color blau pàl·lid, inestable a temperatura ambient i caracteritzat per una olor picant. Té un alt poder oxidant, ja que està format per tres àtoms d’oxigen, la qual cosa permet l’oxidació i destrucció de microorganismes biològics tals com a bacteris, virus, fongs i espores. Per aquest motiu s’empra en camps tan diversos com l’alimentació, la medicina, els tractaments estètics, indústria ramadera i vinícola, per a productes de condícia personal i en automoció, i està reconegut com a desinfectant per l’OMS. L’ozó pot produir-se de forma natural en l’atmosfera a través d’altes concentracions d’energia, pels rajos de les tempestes, els rajos ultraviolats o, per exemple, en cascades a causa de l’energia despresa en la caiguda de l’aigua. La seua denominació prové del grec Ozein, que significa fer olor, i va ser aïllat i descobert com a tal en 1985. No obstant açò, molts anys abans ja se sospitava de l’existència d’una capa de l’atmosfera que ens protegia dels fenòmens de l’exterior.

Fins a l’any 1913 la capa d’ozó era únicament una sospita, no s’havia pogut demostrar de forma tangible la seua existència, tot i que la química demostrava que hi havia rajos ultraviolats i que alguna cosa ens protegia d’ells. Per açò, aquell any 1913, el físic francés Charles Fabry juntament amb el professor Hernry Buisson i amb Alfred Perot van engegar un interferòmetre, un aparell ideat para per a mesurar amb gran precisió longituds d’ona de la mateixa llum. Açò els va permetre demostrar l’existència de la capa d’ozó i determinar la proporció d’aquest en funció de cada capa atmosfèrica. 

Ja el 1928, el meteoròleg britànic Gordon Dobson va descobrir que les temperatures de la troposfera no eren constants i demostrà l’existència d’una nova capa de l’atmosfera, l’estratosfera, i en ella, un regió on la temperatura s’elevava bruscament. La teoria de Dobson era que aquell escalfament es devia al fet que la radiació de rajos ultraviolat calfava l’ozó que retenia tota la calor com a forma de protecció. La definició de la capa d’ozó, tal com la coneixem avui, es va forjar en aquells dies. Entre 1928 i 1958 Dobson va establir una xarxa mundial d’estacions per a monitoritzar l’ozó que continuen operant en l’actualitat i la Unitat Dobson, destinada al mesurament de la quantitat d’ozó, va ser nomenada així en el seu honor.

Unitat Dobson

En 1974 Mario Molina i Frank Sherwood van descobrir els motius de ruptura de l’ozó i la debilitació de la seua capa. L’ozó (O3) es forma i destrueix contínuament de forma natural, la radiació ultraviolada el descompon en oxigen atòmic i molecular (O2), que tornen a combinar-se, de nou, per a formar més ozó. Encara que l’ozó només suposa unes parts per milió en la composició atmosfèrica, les quantitats d’energia solar que consumeix són molt majors que l’energia que usa la nostra societat. Per açò, en l’estratosfera, la temperatura augmenta amb l’altura i la capa és molt estable. El problema és que les molècules de CFC es trenquen per la llum ultraviolada quan ascendeixen per sobre de la capa d’ozó. Açò fa que els seus àtoms de clor queden lliures i es combinen amb l’oxigen atòmic, impedint que aquest torne a unir-se amb l’oxigen molecular i forme més ozó. Es tracta d’una reacció en cadena, doncs cada molècula de clor pot realitzar aquesta acció diverses vegades seguides.

Mario Molina

Com podem cuidar la capa d’ozó?
Encara que al principi la comunitat científica es va mostrar escèptica, el temps ha demostrat que el debilitament de la capa d’ozó no solament és una realitat sinó que hem de posar-li fre pels perills que suposa per a l’home i per al medi ambient. És cert que les mesures preses en últims anys han contribuït al fet que el grossor de la capa es restablisca, però el camí és llarg. D’altra banda, recerques recents analitzen la relació entre la capa d’ozó i l’escalfament global. Segons els últims estudis la reconstrucció completa de la capa d’ozó podria arribar a generar problemes en certes regions de l’hemisferi sud per sobreescalfament.

Açò es deu al fet que la capa d’ozó oberta contribueix a augmentar la velocitat del vent en les regions situades sota el forat (o zona més erosionada de la capa d’ozó) de tal forma que es formen núvols humits i lluminosos que durant l’estiu actuen com a espill i fan rebotar els rajos del Sol, donant com resultat una atmosfera antàrtica més freda. En tot cas, aqueix supòsit, encara no confirmat, seria un mal menor si tenim en compte la necessitat mundial de restablir els nivells de grossor de la capa d’ozó.

Aquestes són algunes de les accions que podem realitzar per a respectar i afavorir el manteniment de la capa d’ozó:

– Evita comprar aerosols o sprais que la seua en la composició dels quals intervinguen gasos clorufluorocarbons (CFC). Açò pots aplicar-ho en la teua llar, tant en bricolatge com en la condícia personal.

– No utilitzes insecticides en sprai. Aposta per models naturals i ecològics en la teua casa i el teu jardí. 

– Evita els halons (els extintors d’incendis els usen) i altres substàncies perjudicials per a l’ozó. 

– Molts aïllants es fabriquen amb gasos CFC. A l’hora d’aïllar una casa, usa materials més ecològics com el suro aglomerat fosc, que no contamina, és respectuós amb el medi ambient i compleix la mateixa funció. 

– Realitza un bon manteniment dels aires condicionats i aparells refrigeradors. Les substàncies CFC s’empren per a refredar. Si detectes un mal funcionament en el teu aire condicionat o en el teu congelador avisa al tècnic. Una fugida de CFC s’escaparia directament a l’atmosfera. Per descomptat, si has de comprar un de nou, revisa que no estiga fet amb CFC i que siga de baix consum. El medi ambient i la teua factura t’ho agrairan. 

– En sembrats i cultius evita utilitzar sempre bromur de metil. Si veus que algú els usa informa’l de que està prohibit per ser una substància molt contaminant.