Teràpia en el jardí

Sanar la ment i el cos a través de la jardineria és una pràctica que cada vegada té més adeptes en el món. Una iniciativa que no és gens nova i que en països com EUA s’estudia en les universitats des de fa més de 50 anys. 

Benjamin Rush no és només recordat per ser una de les personalitats que van signar la Declaració d’Independència dels Estats Units el 4 de juliol de 1776, també va ser un destacat investigador que es va convertir en el primer professor de química dels Estats Units d’Amèrica. Però sobretot, Benjamin Rush, ha estat un referent de la comunitat científica per ser el pare de la psiquiatria americana ja que va ser un dels principals innovadors en aquesta matèria aplicant els seus coneixements de psicologia i psiquiatria a la filosofia, un altre camp d’investigació on també va desenvolupar part del seu estudi. 

Benjamin Rush

En el camp estrictament mèdic el doctor Rush va descobrir diversos desordres nerviosos, com per exemple el que va denominar anarchia i que va descriure com un “excés de passió per la llibertat”, entre altres. També es va especialitzar en teràpia, alguna cosa que a dia d’avui li converteix des d’un punt de vista actual en un personatge polèmic: va inventar la cadira tranquil·litzadora, un aparell en què es confinava al pacient amb aigua freda en el seu cap durant hores ja que estava convençut que la bogeria era producte d’una inflamació del cervell, una teoria que evidentment mai va poder comprovar. Rush també és recordat per la seua forma d’entendre el terror com una eina que controla el cos a través de la ment i que havia d’emprar-se a l’hora de guarir la bogeria. Pràctiques diverses que van ser molt criticades a la seua època.

Però més enllà de la polèmica la veritat és que Benjamin Rush va obrir un nou camp molt interessant i poc agressiu relacionat amb el nostre entorn natural, la teràpia a través de la jardineria i l’agricultura. Rush assegurava que “excavar la terra amb les mans tenia un efecte curatiu en els malalts mentals”. I és que alguns anys abans, el jardiner i escriptor Leonard Maeger ja declarava alguna cosa semblat en la seua obra “English gardener” (1699) assegurant que “no hi ha millor forma per a preservar la salut que passar el temps lliure en el jardí“. Parlar de teràpia hortícola, com va ser anomenada, és parlar de treball amb les plantes (en anglès l’horticultura engloba el camp de la jardineria i no tan sols el de cultivar l’horta), d’involucrar al pacient en tots els processos que comporta la jardineria, fins i tot en la posterior venda del producte, per a incentivar i estimular la seua participació en treballs conjunts.

En què es basa la teràpia hortícola? 

Les bondats de la cura d’un jardí o d’un petit hort són conegudes des de l’antiguitat. Els jardins Zen, dels quals ja hem parlat anteriorment en espores.org, es basen precisament en principis filosòfics associats a l’estabilitat i l’harmonia, proporcionant tranquil·litat a l’home en relació amb el seu entorn i amb la natura. A grans trets, la teràpia hortícola millora l’autoestima i la satisfacció personal, potencien destreses manuals, afavoreixen la relaxació i potencien algunes qualitats intel·lectuals com la memòria i la concentració. 

Jardí terapèutic en un hospital de Sevilla

Des d’un punt de vista terapèutic la implicació en les labors de cura i manteniment d’un jardí són beneficioses per a tothom, però els seus efectes són més destacables en persones amb discapacitats físiques o mentals i en pacients amb problemes de comunicació, que poden aprendre a expressar-se i a entaular relacions cercant solucions als problemes que sorgeixen habitualment al jardí, donant consells de cultiu o  practicant l’intercanvi d’esqueixos o llavors. La teràpia hortícola també pot servir de motivació per a que persones que han patit malalties puguen recuperar la seua independència o les seues habilitats manuals, i també per a persones que sofreixen depressió.

Les plantes aromàtiques afavoreixen l’estimulació sensorial, per açò es recomanen en molts programes de teràpia horticola

El primer jardí amb finalitats exclusivament terapèutiques va ser el Friends Hospital inaugurat en 1879 en un centre psiquiàtric d’EUA i en 1917 a Nova York (EUA) el Departament de Teràpia Ocupacional de l’Hospital Bloomingdale ofereix per primera vegada formació en horticultura per a professionals de la salut. Serà en 1936 quan es reconeix formalment l’ús de l’horticultura per al tractament d’alguns desordres i finalment, en 1948 Ruth Mosher Plau engega el primer Projecte de Teràpia Hortícola i encunya el terme Horticultural Therapy. Des de llavors centenars d’hospitals a tot el món utilitzen les plantes com un tractament complementari. Però no solament la medicina més tradicional es val dels beneficis de l’horticultura. Existeixen altres llocs especialitzats com correccionals, centres penitenciaris, botànics, residències per a majors, centres de rehabilitació o col·legis que dia a dia dissenyen programes per a millorar l’estat físic i mental dels seus pacients. 

Friends Hospital. Ahir i avui

Respecte a les plantes que es conreen en un jardí terapèutic, no hi ha unes normes estrictes, tot dependrà del tipus de pacients i del procés que cada planta requerisca. Per exemple, si ens trobem en un centre amb persones amb problemes de mobilitat, s’aconsella el cultiu de petits tests, cistells penjants o jardins verticals. Si per exemple parlem de persones invidents, haurem de tenir un jardí en el qual predominen espècies més oloroses com a plantes aromàtiques i amb textures més marcades o curioses. I si parlem d’una persona amb problemes de memòria, l’ideal és que es dedique al cultiu de plantes suculentes. En tot cas, els programes de teràpia hortícola estan pensats perquè el pacient puga implicar-se en totes les fases del procés, per la qual cosa el fonamental és tenir en compte l’espècie i les cures que requereix així com les eines per a açò, dissenyades per a cada tipus de discapacitat concreta. 

I és que segons l’Associació Americana de Teràpia Hortícola, fundada en 1973, les plantes són tan bon perquè “creixen i canvien; responen a les cures, i no jutgen; estimulen la participació i els sentits, i ofereixen esperances”. És precisament el fet de treballar amb éssers vius el que fa que els pacients empatitzin més amb el seu entorn. A més, les plantes reaccionen en forma quasi immediata a les cures que se li brinden o a la falta d’ells pel que els efectes de descuits o males accions es veuen immediatament. El gran avantatge de la jardineria resideix precisament en que els errors són positius perquè aprenem i és poden reparar, tot pot començar sempre de nou amb una llavor. 

Tal com destaca AEHOR (Associació Espanyola d’Horticultura Terapèutica) aquesta teràpia “constitueix un tractament que no necessita una gran tecnologia per a poder implementar-se i que ha demostrat tenir resultats molt positius. És no-amenaçador per al pacient, promou l’activitat social, millora la memòria, proporciona estimulació sensorial i exercici suau, redueix l’estrès i la tensió; disminueix la ira i desenvolupa el bon comportament”. Així que, vos animeu? Practiqueu la jardineria!

Més info: AEHOR