Ecologia i cinema: alguns títols indispensables
El cinema, com a manifestació social i cultural, és una eina més per a llançar llum i sensibilitzar sobre la situació del medi ambient i els perills que l’acció de l’home produeix en la natura, a curt i llarg termini. Aprofita els llargs dies d’estiu per veure pel·lícules amb compromís ecològic.
Res com el setè art per a recrear situacions utòpiques o límits, per a explicar històries reals o fictícies, fins i tot per a posar sobre la taula com allò que fem avui pot repercutir en les generacions futures. Per açò el cinema és una bona eina per a observar i denunciar les accions de l’home sobre el medi ambient. Ecologia i activisme social, contaminació, responsabilitat empresarial, jurisdicció mediambiental, temes tractats en el cinema i els documentals de forma àmplia i variada.
Erin Brockovich a l’actualitat
Erin Brockovich (2000)
Dirigida en 2000 per Steven Soderbergh i protagonitzada per Julia Roberts, narra la història real de la dona que a principis dels noranta va posar contra la paret a l’empresa PG&I, una de les companyies energètiques més importants d’EUA. Brockovich va traure a la llum un cas de contaminació d’aigües de consum humà amb crom hexavalent en la ciutat de Hinkley (Califòrnia), gràcies a una relació que ella mateixa va establir entre informes immobiliaris i demandes de baixes i casos mèdics. La pel·lícula posa de manifest les estratègies d’ocultació de riscos ambientals dutes a terme per les grans corporacions industrials, uns riscos que, d’altra banda, no solament posen en perill al nostre entorn sinó també la salut de les persones.
El cas Hinkley (Anderson vs. Pacific Gas & Electric) en el qual Brockovich va tenir un paper fonamental va causar un gran enrenou a EUA ja que, en 1987, quasi sis anys abans de les primeres denúncies i durant el que la companyia va denominar com revisió mèdica rutinària, ja es va descobrir la fugida del tòxic en aigües subterrànies de PG&I, un tòxic amnb un potencial cancerigen també conegut. Com una estratègia per a desplaçar als afectats i no ser vinculada directament amb els casos de càncer creixents en la zona, la companyia va intentar adquirir algunes de les propietats properes a la planta.
Davant la negativa dels propietaris els preus de compra es van elevar de forma flagrant, la qual cosa va despertar les primeres sospites. Finalment, i després d’un polèmic judici, en 1996 els afectats per les aigües contaminades van aconseguir una indemnització de responsabilitat civil per part de l’empresa que cobria danys, despeses mèdiques i trauma psicològic. En total unes 650 persones (entre residents, ramaders i empleats de l’empresa, tots ells afectats) van recolzar la demanda i l’empresa va haver de pagar la fredolina de 333 milions de dòlars. La figura de Erin Brockovich està associada des d’aqueix moment amb l’activisme ecològic.
Acció Civil (1998)
Amb un to molt similar al de la pel·lícula anterior, “Acció Civil” es va estrenar en 1998, protagonitzat per John Travolta i per Robert Duvall, qui va ser candidat a l’Óscar a Millor Actor de Repartiment per la seua interpretació. La pel·lícula explica la història de vuit famílies d’una petita ciutat de Massachusetts que emprenen un procés judicial contra dues poderoses corporacions a les quals acusen d’haver contaminat l’aigua del poble amb els residus químics que han causat la mort per leucèmia dels seus fills.
Igual que en “Erin Brockovich” la trama explica una història real registrada a EUA a la fi dels anys 70. No obstant açò, en aquest cas la pel·lícula se centra especialment en el procés judicial derivat del cas i posa de manifest algunes de les fractures que trobem en els ordenaments jurídics sobre la base de la contaminació ambiental. Generalment les agressions al medi ambient solen ser tipus penals o infraccions administratives que comporten una restitució ambiental sempre que siga possible, i una compensació de danys i perjudicis per als afectats. El problema és quasi sempre determinar, de forma legal, qui és el responsable.
The Corporation (2003)
Aquesta pel·lícula-documental canadenca s’interna en el món empresarial psicopàtic i serveix com a anàlisi de fins a on la grans empreses poden arribar per a depurar responsabilitats civils i penals, i eixir totalment impunes malgrat els seus actes. El film pren els principis del llibre de Joel Bakan “La Corporació – la persecució patològica del benefici i el poder” i analitza a través d’entrevistes a executius i empleats de petrolieres, farmacèutiques, grans empreses d’informàtica, relacions públiques i de patents què és i com es comporta una empresa. Segons el documental, la corporació és egoista, cruel i immoral, no està subjecta a límits morals o legals, no té sentiments de culpa i no respon davant actituds humanes com l’empatia o l’altruisme. Des d’un punt de vista psicològic i atenent a aquestes observacions, una corporació és un psicòpata.
Un dels casos enfocats en la cinta és el de Mark Moody-Stuart, membre del consell de la petrolífera Shell quan aquesta estenia els seus dominis a Àfrica. Un matí Moody-Stuart va sorprendre a un grup d’activistes de Earth First que volien penjar en la mansió del matrimoni un cartell en el qual els anomenaven, literalment, assassins. La resposta del matrimoni no va ser cridar a la policia davant el que era un delicte provat sinó entaular relació amb ells i parlar sobre Drets Humans i medi ambient.
Moody-Stuart va poder salvar transitòriamen” la seua reputació davant el grupuscle, però els braços de la corporació sempre van més enllà d’una sola persona i aquell diàleg de formes afables i bones intencions no va evitar l’explosió a Nigèria, una de les explotacions de cru més importants de Shell, amb les seues conseqüències nefastes per al medi ambient. Aquella trobada tampoc va servir per a alliberar a Ken Saro-Wiwa, intel·lectual i escriptor defensor del medi ambient i opositor a la política de llibertinatge que el govern nigerià mantenia amb les grans petrolíferes. Com ja sabeu, Ken Saro-Wiwa i vuit opositors més van ser penjats per denunciar públicament davant la comunitat internacional la massacre humana i mediambiental que les grans petrolíferes ocasionaven en el delta del Níger.
Una veritat incòmoda (2006)
Igual de directe és el documental “An Inconvenient Truth” (Una veritat incòmoda), treball finançat i conduït pel Vicepresident dels Estats Units durant el mandat de Bill Clinton, Al Gore. En aquest projecte audiovisual, que es va emetre per primera vegada a EUA en 2006, Gore alerta sobre els efectes de l’escalfament global generat per l’activitat humana sobre el planeta Terra. “Una veritat incòmoda” parla de l’escalfament global com una conseqüència directa dels gasos d’efecte hivernacle produïts per l’home. Les conseqüències d’aquest escalfament global són moltes, augment de la temperatura, glaceres que es fonen, corrents marines que canvien de direcció, canvis dràstics per a espècies marines i terrestres etc, i poden arribar a trencar els paràmetres sota els quals l’home ha evolucionat. Segons algunes veus, si el procés de contaminació ambiental no és revertit en els pròxims 50 anys algunes zones del planeta poden quedar soterrades baix les aigües per sempre.
La veritat és que el documental va generar molta polèmica en el seu moment. D’una banda, va haver-hi moltes veus que es van mostrar a favor de la cinta i que acceptaven el seu contingut sobre la base del seu caràcter científic i que apostaven per prendre mesures urgents per a solucionar al màxim aquesta situació; unes altres, bé per convicció o per interessos variats, van criticar el treball definint-lo com a alarmista i allunyat de la realitat. En tot cas, l’autoria d’aquest documental va portar a Al Gore a guanyar el Nobel de la Pau en 2007 (premi compartit amb el grup Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic -IPCC- de les Nacions Unides) i el Premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional, així com l’Óscar en 2006 a Millor Documental i Millor Cançó Original.
Earthlings (2005)
Abans que Al Gore es llançara a la carrera audiovisual, el controvertit actor Joaquin Phoenix va fer alguna cosa similar amb “Earthlings”, convertint-se així en el narrador i en la veu recognoscible d’un dels documentals sobre medi ambient més importants de tots els temps. “Earthlings” posa de manifest la relació de l’home amb el medi de la forma més visual que existeix: documentant en forma d’enregistrament com l’ésser humà se serveix d’uns altres (els utilitza, literalment) per a poder satisfer la seua manera de vida.
El documental posa sobre la taula una realitat que a molts sembla que els costa entendre: que l’ésser humà, lluny de ser autònom, depèn totalment dels altres éssers vius. Mascotes, menjar, roba, entreteniment i recerca científica, tot açò depèn dels “altres” i, no obstant açò, l’home es mostra sovint totalment irrespectuós amb ells. “Earthlings” conté un extens estudi sobre tendes d’animals, granges de cadells, gosseres, granges industrials, comerç de pell i cuir, indústries dels esports i l’entreteniment, i sobre la professió mèdica i científica. L’enregistrament d’aquest documental es dugué a terme durant més de cinc anys i per a açò es van usar càmeres ocultes i enregistraments del dia a dia d’algunes de les indústries més importants del món totalment dedicades a l’explotació i a traure benefici dels animals.
