Jardins de llegenda

Són llocs màgics on s’expliquen històries d’amor, de desamor, de guerres i de pau. Existeixen milers de jardins en el món, però solament alguns són especials per les històries i llegendes que l’envolten encara que siguen realitat o ficció

Ja siga pels seus colors i fragàncies, per l’ambient refrescant, pel joc de llum i d’ombres, o per la seua arquitectura paisajística que amaga racons d’especial bellesa o misteri que evoquen contes i llegendes, però la veritat és que els jardins tenen alguna cosa màgica. D’entre tots ells, els jardins botànics solen ser els que més criden la nostra atenció per la gran quantitat d’espècies que podem trobar-hi. Magnífics llocs plagats de tot tipus de plantes portades des dels llocs més recòndits del planeta que composen un gran ecosistema màgic que mai trobaríem en la natura, i que presenta un aura especial ple de ciència, cultura i natura.

Però no solament els jardins botànics són màgics, existeixen molts jardins privats als quals la literatura o la tradició popular han donat un protagonisme especial. En altres casos és el propi esdevenir de la història el que ha convertit alguns jardins en autèntiques obres d’art. Qui és alié als Jardins Penjants de Babilònia, considerats com una de les Set Meravelles del Món Antic i una obra hidrogràfica sense precedents? O què no podrem dir dels jardins de l’Alhambra o dels del palau de Versalles, dos de les obres d’arquitectura paisatgística més importants de la història?

L’Edèn, paradís en la Terra
Si hem de parlar de jardins de llegenda, la primera parada la trobem en els voltants del que avui coneixem com Israel. Segons la Bíblia aquest és el lloc on es trobava l’Edèn, el Paradís primigeni en el qual vivia l’home abans de ser expulsats per la seua traïció a Déu. La tradició assegura que aquest frondós lloc enmig del desert, poblat de densa vegetació i arbres fruiters, estava situat en la confluència de quatre rius: el Tigris, l’Eúfrates, el Pisón i el Gihón. El Tigris i l’Eufrates existeixen en la realitat i es localitzen en l’actual Israel, però durant molt temps s’ha considerat que el Pisón i Gihón no van existir mai, és a dir, són rius mitològics.

Les últimes recerques apunten al fet que l’Edèn va poder existir fa més de 8.000 anys (al voltant de l’any 6.000 a.C ) però que, després de l’enduriment de les condicions climàtiques, quan l’agricultura va reemplaçar a la caça com a manera de subsistència, es va convertir en llegenda per a l’home. Altres teories asseguren que el mític jardí està sota les aigües del Mar Negre, ja que les mostres de sediments extrets de les seues profunditats apunten al fet que, fa milers d’anys, aquella era una terra molt fèrtil fins que una gegantesca inundació posterior a l’Edat de Gel la va destruir.

Però seran els musulmans els qui professaran un major culte cap als jardins. Per a ells, un jardí és un lloc d’evasió en el qual l’aigua i els arbres fruiters tenen un paper fonamental. Dins dels jardins musulmans d’Espanya destaca, a més dels ja esmentats jardins de l’Alhambra, el Pati dels Tarongers de Còrdova, situat al costat de la Mesquita de la ciutat i que és un dels majors exemples vius, mai millor dit, de l’esplendor andalusí. Es tracta d’un dels patis més grans i antics de la ciutat, lligat a la història del propi temple i poblat per quasi un centenar de tarongers des del segle VIII.

Un dels principals atractius d’aquest jardí són les seues fonts, pertanyents a diferents estils arquitectònics i que donen personalitat al conjunt. D’entre elles destaca un gran aljub subterrani, la construcció del qual data del segle X i que proveïa d’aigua a tot el jardí. A més trobem quatre grans fonts amb el seu propi sortidor: la font de Santa María o Canella de l’Olivera, la Font de Cinamomo, la de Canella Grossa i la de Santa Catalina. La funció d’aquest pati va variar al llarg del temps, sent a l’origen el lloc d’oració preferit d’Abderramán I, per a convertir-se després en un punt de trobada de la societat cordovesa amb Abderramán III. També existeixen dades que apunten al fet que va ser usat com a escola abans que el califa Alahkén II creara les escoles públiques. Més tard, amb els cristians en el poder, el pati va passar, a partir del segle XV, a convertir-se en lloc d’esplai i fins i tot en un cementeri i un hospital.

El misteri Zen i l’arbre ocult
En espores.org ja hem parlat en altres ocasions dels jardins zen i del seu ampli significat com a metàfora de l’univers. Es tracta d’espais en els quals la forma predomina sobre el fons i que tenen una important càrrega artística i simbòlica. De fet, els grans matemàtics i neuròlegs també han tractat d’explicar aquesta idea.

On està l’origen d’aquests jardins? Els jardins zen són una representació de la il·luminació espiritual. Estan relacionats amb el budisme japonés, i si indaguem a l’origen hem de traslladar-nos als temples i monestirs budistes del segle XIV a. C. Serà allí on sacerdots i artistes com Soseki Muso, considerat com el pare dels jardins zen, desenvolupen el potencial espiritual d’aquests. Però quin és el seu vertader misteri? La visió totalment filosòfica del món. Per als japonesos “zen” significa despertar l’actual moment, és a dir, percebre-ho tal com està sense passar per alt nostres idees i opinions. A simple vista, un jardí zen pot semblar una mica insuls si ho comparem amb els jardins tradicionals, ja que té molta menys vegetació i introdueix altres elements com a arenes, graves i roques, de caràcter inert. No obstant açò, no hem de confondre’ns, amb una observació acurada podem arribar a entendre el significat de tots els elements en conjunt, com una equilibrada lluita de contraris en la qual tot té sentit.

Un dels jardins zen més importants del món és el que trobem en el Temple de Ryoanji, situat al nord-oest de Kyoto. Un perfecte exemple d’emanació dels principis del budisme, amb quinze roques que emergeixen d’un mar d’arena blanca on la senzillesa i la puresa es converteixen en sensacions predominants. El creador d’aquest jardí construït en el segle XV, d’identitat desconeguda, no va deixar explicació sobre el seu significat per la qual cosa ha sigut un misteri descobrir el seu vertader sentit, com també entendre que elements tan simples siguen capaços de crear tanta bellesa.

Durant anys es va creure que el secret del jardí era la seua forma, doncs la disposició de les seues pedres s’assimilava a la forma d’un tigre creuant un riu. Però l’any 2002 científics de la Universitat de Kyoto van decidir centrar-se en les zones buides en lloc d’en la disposició de les pedres. Així és com van trobar un patró de vegetació, i concretament, es van adonar que hi havia un arbre amagat en l’estructura del jardí. Diuen que per açò és tan plaent presenciar el jardí, el nostre subconsicient capta el patró de l’arbre sense que ho notem.

Monstres i altres mites

També la mitologia clàssica ens parla de jardins plens de llegendes. El més conegut, el jardí de les Hespérides, que segons la mitologia era propietat de la deessa Hera, i ho cuidaven amb manyaga belles nimfes. Segons els cronistes, aquest jardí es trobaria en un lloc remot d’occident, possiblement en la Serralada d’Atles, en el nord d’Àfrica. Altres geògrafs i poetes grecs asseguraven que les Hespérides estaven en Tartessos, situada en el sud de la Península Ibèrica.

La mitologia ens parla d’aquest jardí com un gran espai on predominaven les pomeres i on creixien les preuades pomes d’or de Hera, que proporcionaven la immortalitat. Les propietats màgiques d’aquests fruits van sorgir gràcies a que Gea havia donat branques d’aquest arbre sagrat a Zeus i Hera com a regal de noces, però de la mateixa forma que en la tradició cristiana la poma era un símbol de pecat i temptació. Encara que les nimfes eren fidels a la seua deessa i no solien menjar les pomes, en ocasions les recol·lectaven per al seu propi consum, per açò Hera va deixar custodiat el seu peculiar hort per un drac de cent caps, el Ladón.

Per a aquells que sigueu amants de la mitologia aquesta història ha de sonar-vos familiar, i és que la visita al Jardí de les Hespérides va ser l’últim treball d’Hèrcules, l’heroi grec. La seua comesa en aquesta gesta era robar aquestes pomes d’or. Segons el mite, després de vèncer al drac i apoderar-se del fruit prohibit, el primer va ser transportat al cel com a regal d’Hera, convertint-se en la constel·lació de la serp. Per la seua banda, les Hespérides, avergonyides davant el robatori, es van transformar en arbres, concretament en oms, salzes i àlbers.

Va existir realment aquest jardí? mai ho sabrem, però més enllà del mite a València podem visitar un jardí que porta aquest nom. Creat l’any 2000, aquest espai inclou una col·lecció de cítrics composta per 50 varietats diferents (entre les quals no falten les taronges, que podem interpretar com a “pomes daurades”) acompanyades per escultures de la mitologia grega i jocs d’aigua. Entre les escultures més importants, dissenyades per l’hongarés Miklos Pàlfy, destaquen la que representa a Venus, protectora d’horts i jardins, la d’Hèrcules i una última figura femenina que representa la Metarmofosis de la nimfa en arbre.

I per a acabar, si volem parlar de jardins on l’escultura és fonamental, no podem obviar el jardí dels monstres de Bomarzo, un lloc inquietant ideat pel príncep Francesco Orsini i en la construcció del qual van treballar alguns dels artistes més importants del Renaixement com l’arquitecte Pirro Ligorio, successor de Miguel Ángel en la construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà. La idea de príncep era aprofitar amb finalitats artístiques la roca volcànica del lloc, el peperino, que és molt fàcil de modelar. Per a ells, va decidir crear un ambient inquietant en el qual els monstres i les criatures abissals i fantasmagòriques formaren part del paisatge.

Durant més de 30 anys escultors i arquitectes van anar disposant enormes roques al llarg dels limítrofs del palau Orsini, creant un lloc de fantasia que incloïa un zoològic imaginari que alternava animals reals i éssers mitològics. L’autèntic misteri d’aquest jardí és el seu creador, el príncep Bomarzo, un home delicat i amagat en un cos malparat i despitat per la seua família, que va dedicar la seua vida a crear i admirar la bellesa. Quan la seua esposa va morir, el príncep va perdre la raó i va recuperar del seu vell llinatge familiar –els Orsini, els óssos-, la llegenda que el seu avantpassat va ser alimentat per una óssa i va intentar transmutar-se en mag per a domesticar la natura. Finalment, la seua obra es va convertir en un reflex de la seua solitud i el príncep va quedar atrapat per sempre entre les escultures del seu gran jardí.