Aspidistra, la planta que té por del sol

Originària del Llunyà Orient, l’aspidistra és una planta d’interior que destaca per les seues grans fulles de color verd fosc i per la seua por al sol, que mai ha de tocar-la directament. Protagonista d’una novel·la de George Orwell, descobreix la seua relació amb l’Anglaterra imperial. 

L’aspidistra és una planta forta. Fortes són les seues fulles, que solen ser d’un color verd molt fosc i intens, molt brillants, encara que també podem trobar varietats les fulles de les quals són estriades en tons blancs i ivoris. Forts són també els seus pecíols, és a dir, les tiges de les seues fulles, que van de la base fins al final sense amb prou faenes reduir-se en grandària, i que lleven protagonisme a unes tímides flors blavoses i violàcies que apareixen ran de terra just al final de l’estiu.

A més, l’aspidistra és forta perquè tolera molt bé qualsevol tipus de sòl, encara que els prefereix neutres, i perquè pot viure còmodamente en un ampli marge de condicions de temperatura, llum i humitat. Amb prou faenes requereix cures i només cal tenir en compte llevar-li la pols freqüentment amb una mica d’aigua, ja que les seues grans fulles es converteixen en bon brou de cultiu per als paràsits i àcars que poden ocasionar-li seriosos problemes. Així, potser és aquesta força i el fet que no requerisca cures especials les característiques que fan que l’aspidistra s’haja convertit en una planta de saló, ideal per a adornar grans espais als quals volem imprimir un color verd.

Símbol d’un imperi
És difícil saber quan va començar el cultiu de la aspidistra als salons europeus, encara que la planta va viure el seu moment de glòria a la fi del segle XIX i començaments del XX, en l’època de l’Anglaterra imperial i de les grans colònies britàniques a Àsia. Els amants de la literatura potser relacionen aquesta planta amb l’obra del periodista i escriptor George Orwell, “Que no muera la aspidistra”, publicada en 1936 i en la qual es narra com a principis dels anys trenta, del segle XX, els burgesos anglesos solien adornar la seua llar amb aquesta planta originària de Xina, símbol d’una existència esplaiada i agradable.

D’altra banda, els amants de l’angeologia, és a dir, de l’estudi dels àngels, relacionaran l’aspidistra amb la tradició cristiana i concretament amb la figura de Caliel, un dels Àngels Guardians associat amb la generositat. Normalment, Caliel es representa amb una balança i un àguila com a símbol de l’equilibri, la llibertat espiritual i la justícia, uns dons que, segons la tradició, aquest àngel custodi extrau de la aspidistra, planta que simbolitza la subtilesa i la fragilitat. Una fragilitat que queda patent per la seua por al sol.

Sol amic, sol enemic
La planta, el nom científic de la qual és Aspidistra elatior, és una planta perenne de creixement lent pertanyent a la família Asparagaceae. És originària dels sòls boscosos de l’Àsia oriental, especialment de les regions humides de Xina, Japó i els flancs de l’Himàlaia, sent Xina la regió que més espècies endèmiques de la planta posseeix (s’han registrat més de 40), encara que els botànics han descobert que una de les seues zones originàries és Vietnam. En tot cas, cal dir que els botànics estimen que poden existir més de 300 espècies diferents d’aspidistres.

Es diu que l’aspidistra, encara que no pot créixer en la foscor, tampoc pot fer-ho en zones on el sol incidisca directament. Precisament per açò, si es planta en l’exterior, ha de fer-se en zones del jardí on predomine la mitja llum o l’ombra, sent el seu estat ideal el d’ombra i calor. Aquesta planta, malgrat tenir fortes i gruixudes fulles, no tolera el sol directament perquè les seues fulles es cremen ràpidament, i es tornen d’un color groc que les seca en pocs dies. Per açò, cal estar pendent d’elles i, quan alguna estiga una mica groga, el més convenient és arrancar-la.

En el cas d’Espanya, la aspidistra és coneguda també com Pilistra o Orelles de Ruc. Andalusia és el lloc on més es conrea, sent quasi indispensable com a decoració vegetal en els típics patis andalusos, on l’aspidistra troba les condicions d’ombra i calor necessàries per al seu creixement. Tradicionalment s’ha dit que creixia millor amb sòls rics en mineral, per açò antigament es conreava en poals de ferro d’on la planta prenia aqueix nutrient necessari. En altres ocasions, s’afegien en la terra uns quants claus. Quan la planta es dividia per a fer el trasplantament, era tradició regalar alguns dels esqueixos a família i amics, com a símbol d’assossec i bona  esperança.