Chico Mendes, el defensor de l’Amazones
La seua transició d’humil recol·lector de cautxú a capdavanter ecologista i fundador de l’Aliança dels Pobles de la Selva han fet que la figura de Mendes siga reconeguda com la del màxim protector del gran pulmó americà, l’Amazònia.
Alguns diran que Chico Mendes va ser, simplement, un més. Un més dels bocs expiatoris del poder capitalista, una més de les víctimes dels alts càrrecs brasilers en pro d’un desenvolupament cec que es porta per davant tot el que troba, i en definitiva, un més entre les desenes de militants d’esquerres, sindicalistes, advocats, sacerdots, ecologistes i indígenes assassinats durant dècades per defensar la selva de l’Amazònia.
Però en realitat Mendes va ser molt més. Aquest brasiler va aconseguir el que molt pocs han pogut fer fins ara, unir a sectors tan dispars com els partits polítics, els camperols, els treballadors, l’església, els bancs i els ecologistes al voltant d’un projecte comú centrat en la defensa de la selva amazònica i dels seus habitants. Aquesta gesta li va donar la veu necessària perquè la comunitat internacional entenguera una situació silenciada fins al moment i que necessitava tot el suport i la visibilitat possible. Un arma de doble tall que ho va enfonsar per sempre en el silenci quan va ser assassinat per dos latifundistes brasilers.
Els soldats del cautxú
Com en el cas de molts altres brasilers, la vida de Chico Mendes va estar lligada a la selva. El seu pare, pressionat per la forta crisi que vivia el país en els anys 20, va emigrar de la part més desèrtica de Brasil a l’Amazònia a la recerca de matèries primeres que li serviren per a traure a la seua família endavant. Així, el pare es va convertir en seringueiros, una professió molt estesa en aquella època, que consistia en recol·lectar de manera artesanal el làtex de l’arbre conegut com a siringa (Hevea brasilinesis), per a fabricar el cautxú. Una manera sostenible d’explotar els boscos que respectava el medi natural.
Però la demanda exponencial de cautxú va multiplicar el nombre de seringueiros que, emparats per grans grups econòmics brasilers i nord-americans, van envair els territoris verges enfrontant-se de forma violenta a les tribus aborígens que vivien en la zona. La població indígena va minvar considerablement, de fet pot ser que llavors va ser quan va començar el declivi real de la selva de l’Amazones. Però com sol passar en aquests casos, prompte els colonitzadors es van convertir en els nous indígenes i es van veure obligats a conviure amb les tribus i a adoptar algunes dels costums que els havien permès sobreviure durant segles en la selva.
En poc més de vint anys el petit boom econòmic produït per l’explotació de la selva a mitja escala va caure en picat. Finalitzada la II Guerra Mundial, el sud-est asiàtic es va convertir en el nou proveïdor de cautxú a nivell mundial i les empreses nord-americanes van abandonar els ports i molls brasilers. Els camperols es van veure obligats a malvendre la seua producció a mercaders ambulants, arriscant-se així a violar la llei que els indicava que només havien de vendre cautxú als propietaris dels seringales. Els enfrontaments amb els cacics, l’abandó estatal de la zona i la falta de serveis mèdics, a més de les dures condicions de vida pròpies de la zona, van produir la mort de més de la meitat dels coneguts com “soldats del cautxú”.
Va ser en aquest ambient de misèria on va créixer Chico Mendes (1944), però ell ja no era un colonitzador, havia nascut en la selva i s’havia criat allí, era un indígena més. Així, es va veure sempre en la necessitat de defensar la seua terra, que era també la seua pàtria. A més, gràcies a Euclides Fernández, un refugiat polític que vivia en el seu poblat, Mendes va aprendre a llegir i a escriure, i sobretot a comprendre el món en el qual s’havia criat. Volia canviar la situació en la qual vivia i axí van començar els primers passos de l’heroi.
La dècada de la destrucció i el naixement de l’àngel Mendes
“No vull flors en la meua tomba perquè sigues que aniran a arrancar-les a la selva. Només vull que la meua mort contribuïsca a acabar amb la impunitat dels matones, els quals compten amb la protecció de la policia d’Acre, i que ja han matat a més de 50 persones com jo, líders seringueiros, disposats a salvar la selva amazónica i a demostrar que el progrés sense destrucció és possible” Chico Mendes, 1988.
Després de més de 20 anys de crisis, a la fi de la dècada dels 60, el govern de Brasil va idear un pla d’activació econòmica de la selva venent aquests terrenys que legalment no eren de ningú. No eren de ningú a pesar que els indígenes havien viscut allí de forma pacífica durant milers d’anys i a pesar que els seringueiros portaven en la zona més de 30 anys. Va ser així com els fazendeiros (una paraula que podríem traduir com a hisendats o terratinents) van arribar a l’Amazones. D’acord amb una legalitat reescrita, aquests grans terratinents van adquirir més de 6 milions d’hectàrees de selva. L’apropiació dels terrenys va estar plena d’una brutalitat totalment emparada pel govern brasiler: es va implantar una política del terror, les cases d’indígenes i seringueiros van ser cremades, les seues esposes segrestades i violades, i les seues plantacions ramaderes exterminades.
La destrucció es va instal·lar prompte en la selva amazònica. Els grans terratinents no dubtaven a arrasar grans extensions de selva verge utilitzant mètodes molt abrasius com el napalm o la gasolina. Els sòls erosionats es convertien en estèrils, i a causa del fum i de l’absència d’arbres apareixien grans núvols de mosquits que transmetien malalties letals per a la població de la zona com la malària. Els terratinents construïen en les zones arrasades finques i explotacions de dubtosa rendibilitat posat que els sòls estaven destrossats i l’expansió agrícola allí era inviable. Com les hisendes no eren rendibles, en pocs anys les mansions i els terrenys eren abandonats en unes condicions de aridesa similars a les d’un desert. D’altra banda, els seringueiros, despullats de cases i recursos, s’instal·laven en barris de barraques amuntegats i sense treball, en condicions infrahumanes.
En 1984 Adrian Cowell va gravar La dècada de la destrucció (The Decade of Destruction) una sèrie documental de cinc capítols produïda per la televisió britànica que llançava llum sobre la colonització destructiva de l’interior de Brasil, la crema de boscos a gran escala i l’extermini de nadius. Chico Mendes va aprofitar aqueix moment per a posar cara i donar veu als indígenes. La comunitat internacional estava commocionada pel treball de Cowell, així que Mendes es va alçar com una veu fresca que parlava de desenvolupament sense destrucció. Va fundar la Central Única dues Trabalhadores, que li garantia suport dins de la seua pròpia comunitat i va propulsar des dels sindicats del seringueiros la creació de reserves extractives, zones protegides per a la explotació sostenible del cautxú però també per a la recol·lecció de plantes medicinals. Reserves que només garantien la conservació dels boscos sinó també el cultiu de fruits silvestres i el manteniment de la forma de vida de les poblacions tradicionals.
Prompte les seues accions van tenir repercussió, els ecologistes nord-americans volien conèixer més sobre Mendes, sobre la seua vida i també sobre el seu ideari, que van rebre amb sorpresa. Després, altres actors socials com el govern d’EUA, l’església o els sindicats van aprovar la engegada d’aqueixes reserves extractives que apostava per la conservació abans que per la destrucció. En 1987 Chico Mendes va rebre el premi Global 500 per l’ONU i la Medalla pel medi ambient concedida per la Better World Society, un premi creat pel magnat de la comunicació nord-americà Ted Turner. L’èxit de Mendes va enfuriar als terratinents i al desembre de 1988 Chico Mendes va ser assassinat per Darly Alves de Silva i el seu fill Darcy, membres de la Unió Democràtica Ruralista. Finalment, i gràcies a la repercussió que va tindre l’assasinat en tota Brasil, tot dos van ser condemnats a 20 anys de presó.
L’heroi, la figura de Chico Mendes, va nàixer com a tants altres amb la seua pròpia mort. Es va convertir en un referent, en un model, en un àngel de la guarda per a molts que, igual que ell, vivien i estimaven la selva. La cultura popular li ha rendit molts homenatges amb cançons (Paul McCartney, Maná), poemes i documentals, a més diferents premis dedicats al medi ambient i la defensa dels drets humans per tot el món recorden la seua figura. Fins i tot ha estat creat O Instituto Chico Mendes de Conservação da Biodiversidade, que està vinculat al Ministeri de Medi Ambient de Brasil que ens dona una idea de la importància del personatge.
No obstant açò, la situació de l’Amazones no ha millorat molt. Segons els últims estudis, l’any 2020 és possible que només el 5% de la selva conserve el seu estat salvatge, i dins de 20 anys pràcticament el 90% de la selva perdrà el seu caràcter impol·lut. El somni de les reserves extractives amb prou faenes va poder engegar-se. Si voleu saber més sobre aquesta problemàtica i sobre aquest serengueiro que es va convertir en ecologista, vos recomanem el documental Chico Mendes. Defensor de l’Amazones (2008) o el més recent, Chico Mendes. El precio del bosque (2010)
{hwdvideoshare}id=98|width=560|height=340{/hwdvideoshare}
