Fàbriques d’arbres
Si durant molts anys el punt de mira de les associacions ecologistes va estar en la selva amazònica, en l’actualitat els focus s’han tornat cap al sud-est asiàtic. En els últims mesos sembla que han començat a donar-se els primers passos perquè la desforestació implacable amaine. Realitat o simple operació de “eco-maquillatge”?
Indonèsia és en l’actualitat el tercer major contaminant climàtic a causa de la incessant desforestació que patix des de fa dècades. Des de l’última meitat del segle passat, s’han talat, cremat o degradat prop de 74 milions d’hectàrees de bosc a Indonèsia, superfície equivalent a dues vegades la grandària d’Alemanya. Posseïx la tercera major superfície de bosc tropical després de Brasil i la República Democràtica del Congo. I encara que constituïx només el 1,3% de la superfície total del món, els seus boscos alberguen el 10% de les espècies de flora, 12% dels mamífers, 17% dels rèptils i amfibis i 17% de les aus del planeta.
La diversitat de boscos tropicals d’Indonèsia i els arxipèlags pròxims són el que denominem els Boscos del Paradís. Els Boscos del Paradís alberguen àrees de gran biodiversitat, incloent moltes plantes i animals que no es troben en cap altra part. Els ja minvats Boscos Primaris d’Indonèsia són refugi per a les últimes poblacions d’orangutans, i d’altres espècies amenaçades com ara el rinoceront de Sumatra i Java, tigres i elefants asiàtics. Comptat i debatut, un autèntic tresor en termes de riquesa de vida silvestre.
Considerat com el segon pulmó de la terra i davant de la seriosa amenaça que patix el seu valuosíssim ecosistema, no és gens estrany que les ONG ecologistes, amb Greenpeace al capdavant, estiguen mirant amb lupa les intervencions de la indústria paperera, que sempre ha paregut actuar amb la connivència del govern indonesi. Un dels factors principals d’aquesta vertiginosa desforestació és l’expansió progressiva de les tales per a l’extracció de paper que efectua Àsia Pulp & Paper (APP), una de les principals papereres a nivell mundial, la qual ha passat a ser a ulls de l’opinió pública el nou “supervilà mediambiental”.
El problema és complex i global, i no és qüestió de carregar amb tota la responsabilitat al govern del país: Àsia necessita cada vegada més terreny de cultiu, més oli de palma, més paper, més fusta, més cautxú, més cafè, més cartró…el mercat creix a velocitat de vertigen i demana ni més ni menys el que al món occidental es dóna per suposat. No convé perquè perdre la perspectiva i analitzar el “cas Indonesia-APP” mirant de reüll mentre ens llavem les mans.
Ara bé, s’imposava ja des de fa temps la necessitat d’implantar els mecanismes de control establits en altres zones conflictives. I és el que sembla que esta succeint.
D’una banda, APP comença a seguir el que podríem denominar una política de transparència. Les seues possessions en Sumatra eren fins fa res pràcticament inaccessibles per a reporters i curiosos. Ara, no obstant això, s’organitzen viatges per tal què periodistes de tot el món comproven “in situ” els processos de treball de la multinacional asiàtica. A vista de pardal, això sí, des d’un helicòpter, els “escollits” poden divisar vastes extensions de selva verge i enormes plantacions d’eucaliptus. Inclús se’ls permet veure els milers de troncs apilats a la vora dels rius i l’activitat dels inquietants fumerals de les fàbriques de cel·lulosa.
El “tour” conclou amb una visita a escoles construïdes per als obrers (seria interessant saber la sincera opinió d’aquest col·ectiu), i als laboratoris on els arbres es produïxen en proveta. En general, s’aprecia l’esforç per semblar honestos, per encaixar en les polítiques de responsabilitat social corporativa a les que qualsevol gran companyia esta obligada a sotmetre’s si vol garantir-se un pròsper futur.
Una altra qüestió, digna d’un altre article, és si aquestes polítiques són un poc més que una medalla autoimposada per a lluir brillantment en les memòries anuals que imprimixen -¿és necessari?- invariablement els departaments de màrqueting d’aquestes multinacionals.
Deixant de banda aquestes consideracions i des d’un punt de vista estrictament botànic (no ens isquem del camí) és interessant conéixer el procés de desenvolupament de la reforestació: APP ha construït en plena selva una “fábrica d’arbres” on les llavors brollen en tubs de vidre i són clonades amb cura pels abnegats treballadors. Posteriorment, una vegada els brots han crescut uns centímetres en hivernacle, són trasplantats a la selva. Com no, els enginyers d’APP asseguren que es tracta de plantacions “altament eficaces”.
Assumint que no és una panacea, el fet de que les pròpies empreses que s’han dedicat a espletar durant anys els boscos amb tales indiscriminades –i en molts casos il·legals– siguen les encarregades d’emprendre la reforestació en les zones que elles mateixes han devastat, no deixa de ser una bona notícia. Però el fet més rellevant en esta nova realitat del pulmó indonesi va succeir el passat mes de febrer quan APP, pressionada en diversos fronts per la comunitat internacional, va anunciar a so de bombo i platerets la suspensió immediata de la tala d’arbres nadius i la conseqüent desforestació, en una roda de premsa en la capital, Djakarta.
El president de la companyia va explicar que la seua nova aposta va molt més lluny que els compromisos anteriors, i va informar que d’ara en avant només usarà llenya de les seues plantacions i no dels boscos natius. De la mateixa manera, també va assegurar que es troben treballant amb diverses companyies consultores per a resoldre com més prompte millor la desforestació d’aquestes selves tropicals, en el que va batejar com “Política de Conservació dels Boscos”.
I que pensa Greenpeace de tot açò? Què hi ha de veritat davall eixe lema tan estrident i contradictori? Encara que tradicionalment la seua postura ha sigut prou escèptica, segons pareix en esta ocasió donaran inicialment un vot de confiança a la paperera i s’oferiran a monitoritzar la iniciativa per a garantir el seu compliment. Segons l’organització ecologista, si APP aconseguix l’objectiu proposat, seria un repte molt important per a les altres firmes del sector, amb les que ja s’han posat en contacte per a que es comprometan a dur a terme projectes en la mateixa línia.
Però com la seua (roïna) fama li precedix la ONG Rainforest Action Network no s’ha mostrat tan confiada amb l’anunci, ja que no obliden el llarg historial de martingales legals, falses promeses i destrucció de boscos de la paperera. Segons pareix la multinacional asiàtica havia declarat que del 80 al 90% del paper provenia de les seues plantacions, la qual cosa va ser desmentit per aquesta organització.
Estem doncs davant d’un nou escenari al sud-est asiàtic, per un costat són esperançadors els projectes de reforestació que comencen a cobrar vida i els compromisos adquirits per les grans empreses. Però no podem oblidar que aquest no és un problema exclusiu de la indústria fustera i que altres companyies exercixen molta pressió per a potenciar l’explotació agrícola, en la que després de la tala, la selva tropical és drenada i cremada per a instal·lar plantacions de palma per a satisfer la demanda creixent d’oli per al seu ús en alimentació, cosmètica i agrocombustibles.
Concloent, com havíem dit abans, un problema complex i global que requerix d’un ferm compromís tant dels governs, com de les grans corporacions, com de nosaltres mateixos com a consumidors. Sense pulmons no hi ha paradís.
