L’infern groc

Per a molts la paraula Ijen és sinònim d’infern. Es tracta de les últimes mines de sofre a l’aire lliure que queden en la Terra, un lloc on l’aire crema i on el simple fet de respirar significa posar en perill la teua vida. Aquest infern es troba a Indonèsia, a la illa de Java.

Parlar d’Indonèsia, i especialment de la illa de Java, és normalment parlar de paradís, d’exòtic. No obstant açò, un dels llocs més increïbles pel seu aspecte i la seua peculiaritat del país és també un dels més perillosos. Diu la tradició que l’olor característica de l’Infern és el del sofre. Una olor penetrant, corrossiva i molesta, fàcil d’identificar. Malgrat les incomoditats de la zona, són alguns els turistes que s’acosten fins a aquest lloc, possiblement una de les últimes mines de sofre a l’aire lliure que queden en el planeta, i ho fan entre temorosos i curiosos, sempre amb les boques tapades abans de submergir-se en el perillós fum groc.

Ijen és un dels últims volcans actius del món. El seu nom complet és Kawah Ijen, i es troba en el més alt de la muntanya que porta el mateix nom, a quasi 2.800 metres d’altura en l’extrem oest de l´Illa de Java. En el seu interior l’espectacle és quasi grotesc. Les mines de sofre de l’interior del cràter produeixen una combinació de núvols i gasos tòxics, i la creixent humitat de la zona produeix una pluja àcida i una olor bastant difícil de respirar. La postal no és menys curiosa, un gran cràter del que ixen densos i cridaners fums de color groc.

La bellesa es confon amb el perill
El cràter actiu de Kawah Ijen té un radi equivalent a 361 metres, i una superfície de 0,41 quilòmetres quadrats. La seua profunditat és de 200 metres i conté un volum de 36 hectòmetres cúbics. A més de l’orografia pròpia del lloc, i de les cascades espectaculars en la falda de la muntanya, prop del cràter de Ijan s’estén un bell llac àcid, provinent de l’estratovolcà Gunung Merapi, el punt més alt d’aquest complex volcànic. Es tracta d’una massa líquida de colors enlluernadors i fons color turquesa, una vertadera obra d’art de la natura on, per desgràcia, és impossible donar-se un bany, ja que segons les mesures de 2008 el PH de l’aigua del cràter és de 0,5 a causa de l’àcid sulfúric que conté. En qüestió de segons, un home podria ser literalment devorat per aquestes aigües.

Vistes del llac àcid

Vistes nocturnes


Una àmplia àrea al voltant del cràter i del llac també roman completament deshabitada, una espècie de desert en el qual el sofre és l’encarregat de fer impossible la vida en aquest lloc i mantenir-lo en un bell i tòxic silenci. No obstant açò, més enllà del purament estètic i dels possibles usos turístics d’aquest lloc, un dels més cridaners de l’Indonèsia, per a la població local la zona del Ijen és molt important per una qüestió purament econòmica. Dins del cràter hi ha un recurs natural per a explotar, el sofre, i per açò són molts els treballadors que dediquen la seua vida, en el sentit més literal de la paraula, a extraure’l. El sofre s’usa en multitud de processos industrials com la fabricació de pólvora, l’elaboració de cautxú i d’àcid sulfúric per a bateries. A més, té usos com a fungicida i és un component bàsic de nombrosos fertilitzants.

No obstant açò, la remuneració per aquest treball miner és irrisòria i els problemes de salut derivats de la mateixa són múltiples. A més, el sofre ha de ser manejat amb moltes precaucions que, evidentment, en Kawah Ijen no es compleixen. És per açò que la comunitat internacional ha posat els ulls sobre aquest racó del planeta on es desenvolupa un dels oficis més perillosos del món, el de les desgraciadament conegudes “mules humanes” en Kawah Ijen.

Mules humanes: un ofici molt perillós

El treball de “mula humana” en el Kawah Ijen és un treball que pocs triarien però que alguns es dediquen a fer simplement pel fet de poder guanyar una mica més del que guanyarien en el camp. El benefici és elevat, però els riscos que corren aquests porteadors també ho són.

Després d’arrancar grans roques de sofre de les mines situades en el cràter del volcà (al dia aquests porteadors poden carregar uns 70 quilos que són baixats en cistelles de bambú) les mules humanes descendeixen amb el sofre els escarpats camins de pedra que voregen la muntanya. Les instal·lacions de la PT Candi Ngrimbi, una empresa que explota des de 1960 el volcà, es troben a només 250 metres de distància però els porteadores tarden més de 40 minuts a ascendir-la, ja que han de guardar sempre l’equilibri i mesurar amb tempte els seus passos per a no relliscar-se i caure pel precipici. Saben que qualsevol ensopec podria costar-los la vida.

Aquesta empresa paga als porteadors unes 662 rupies indonèsies (5 cèntims d’euro) per cada quilo de sofre. Després, ells ho venen per 10.000 rupies (83 cèntims d’euro) a la indústria petroquímica, ja que aquest mineral està generalitzat en la vida quotidiana i s’usa per a fabricar llumins, focs artificials, cosmètics, dinamita i per a blanquejar el sucre. Para estalviar despeses, la companyia minera no ha mecanitzat l’extracció del sofre ni subministra cap equipament als porteadors, que que treballen pel seu compte i guanyen segons els pes que transporten.

Quins problemes troben els porteadors humans? Encara que el sofre crema la gola i cou els ulls quan el vent canvia d’improvís, i atrapa als miners en les espesses columnes que ixen del volcà, són tan durs que cap es queixa de patir malalties greus, més enllà, és clar, dels seus habituals problemes respiratoris, artrosi, dolors en els genolls i nafres en els muscles, que s’han malformat pel pes de les cistelles. Aquest paisatge cridaner i únic a la Terra, amaga una situació social molt controvertida.