Sàlvia punta de llança

Començarem pel principi i comentarem qui va ser el seu descriptor, eixe tal Briq. que veiem al final del nom de la planta. Doncs bé, Briq. és l’abreviatura oficial de John Isaac Briquet (1870-1931), un botànic suís establert a Ginebra especialitzat en nomenclatura botànica i que va fer diversos treballs sobre la família de les labiades, a la qual pertany la planta en qüestió, així com importants aportacions a la flora francesa.

Briquet va ser director del Conservatoire et Jardin botaniques de la Ville de Genève des de 1896 i gràcies a ell actualment Ginebra posseeix un dels herbaris més importants a nivell mundial, amb al voltant de 6 milions de plecs. És important ressenyar que va ser Briquet el president de la comissió encarregada d’elaborar el primer projecte internacional per a establir unes regles de nomenclatura botànica, que van ser presentades en el Congrés Internacional de Botànica de Viena el 1905, sent aquestes predecessores de l’actual Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (Codi Shenzhen), que actualment regeix les normes per a nomenar a les plantes.

El cas és que Briquet va descriure aquesta espècie el 1896, en un treball que seria el quart d’una sèrie d’articles monogràfics que el botànic suís va dedicar a la família de les labiades, en els quals, a part d’estudiar en profunditat les espècies del gènere Mentha i descriure gran quantitat d’espècies, subespècies i varietats. En aquest quart fascicle s’encarrega a més de descriure un gran nombre d’espècies americanes, especialment d’Amèrica Central i del Sud, que va poder estudiar a través de plecs depositats a l’herbari de Ginebra.

La planta que ens ocupa va ser recol·lectada per l’alemany Otto Kuntze (1843-1907) a Bolívia, en la localitat de Río Juntas a uns 1.200 metres d’altitud, a l’abril de 1892. Tot això ho sabem per l’etiqueta manuscrita que acompanya al material original sobre el que es va fer la descripció de l’espècie. Observant el plec veiem una gran diferència respecte a una foto a tot color de la planta, o vista en tota la seua esplendor al propi Jardí Botànic, però és a través de l’estudi d’aquests fragments de plantes, seques i premsades, com podem saber quines característiques van veure els botànics antics en les espècies que van descriure i ficar nom.

Però, per sort, encara es conserva material del recol·lectat per Kuntze, incansable botànic que no parava quiet i va realitzar diverses expedicions per Amèrica del Sud, el sud d’Àfrica o els territoris d’Austràlia i Nova Zelanda. I dic per sort, perquè molts dels plecs recol·lectats per Kuntze es van perdre amb la destrucció de l’herbari de Berlín el 1943. Però, també havia enviat duplicats dels seus plecs a altres herbaris i col·legues. També el de la ‘Salvia oxyphora‘ que va enviar a Briquet juntament amb un centenar de plantes, sobretot labiades, perquè les estudiés. Ja després de la mort del botànic alemany el seu herbari privat va ser venut al Jardí Botànic de Nova York, on podem trobar altre plec d’aquesta planta, procedent de la mateixa recol·lecció de Kuntze.

Descripció botànica

En estudiar Briquet el material enviat per Kuntze, es va adonar que es tractava d’una espècie, dins del gènere Salvia, encara no descrita. Aquest gènere compta actualment amb al voltant de 1.000 espècies, distribuïdes per tot el món, que s’agrupen fàcilment per presentar la corol·la bilabiada i dos estams. I dins del gènere Salvia podem distingir la nostra planta guanyadora del concurs del confinament per ser un arbust herbaci que pot aconseguir fins al metre i mig d’altura. Té les tiges quadrangulars (com la resta de labiades), verdes i cobertes de pèls dispersos. Les fulles, de fins a 22 cm de longitud, són simples, peciolades, oposades, de lanceolades a aovades, llargament acuminades, amb el marge serrat en la part central del limb i de color verd brillant.

Quant a la inflorescència, de fins a 20 cm de longitud, és terminal, no ramificada, compacta i està formada per verticils de flors molt junts, a manera de pisos. En cada verticil trobem dues bràctees oposades, persistents i acabades en punta allargada. Les flors, de fins a 4 cm de llarg, són hermafrodites, trobant en elles tant òrgans reproductors femenins com masculins. Aquests estan amagats per un calze i una corol·la, que és el vistós de la flor. El calze, d’1 a 1,5 cm, és campanulat, verd i acabat per tres dents acuminades, sent els dos inferiors iguals i el superior molt més ample.

La corol·la és bilabiada, de color rosa intens, formada per 5 pètals soldats en un tub llarg, amb dos llavis terminals i està densament coberta de pèls llargs. L’androceu, com es denomina l’aparell reproductor masculí de les plantes i on es formen els grans de pol·len, està constituït per dos estams disposats a l’interior del llavi superior de la corol·la. I el gineceu (aparell reproductor femení), acaba en un estigma bífid que sobreïx lleugerament del tub de la corol·la pel llavi superior.

Distribució i hàbitat

Aquesta planta és endèmica de Bolívia, estesa en xicotetes poblacions a través dels pujols i zones de baixa altitud de la zona est de la serralada andina, entre els 300 i els 2.200 metres, des de la zona de Las Yungas, al departament de La Paz, fins a la zona de Santa Cruz. És a dir, es distribueix més o menys en la part central i centre occidental del país. Habita terrenys rocosos, sòls pertorbats i marges de rierols dels boscos subtropicals humits, si bé sembla que no li van bé els boscos ja estabilitzats.

Floració i fructificació

A l’ estat silvestre no sol fer grans i espectaculars floracions, només unes escasses plantes florides poden trobar-se en cada població. Encara que és cert que podem trobar flors pràcticament tot l’any si es manté la humitat, excepte als mesos d’hivern, que a Bolívia són des de juny fins a setembre. A més, una de les grans singularitats d’aquesta planta és que no se l’ha vist fructificada, ni silvestre ni en cultiu. Atenent el que indica Briquet en descriure l’espècie i a la resta d’espècies de sàlvies afins, suposem que serà una núcula ovoide i llisa.

Pol·linització

Igual que moltes altres espècies del gènere Salvia, les flors porpres de Salvia oxyphora estan adaptades per a ser pol·linitzades per colibrís. Aquest tipus d’adaptació no sols és exclusiu de les sàlvies, també en altres gèneres americans de la família de les labiades com Scutellaria o Clinopodium podem trobar espècies adaptades a la mateixa mena de pol·linitzador, igual que hi ha innombrables exemples en altres famílies. En aquest cas, la corol·la tubular de la sàlvia amaga al seu interior i prop de la seua base uns sacs de nèctar que busquen els colibrís inserint el pic per davall dels estams. En obrir amb el pic la corol·la, el filament de cada estam, que està unit a la corol·la, es desplaça cap avall entrant en contacte amb el pili del colibrí (que vindria a ser la part de dalt del cap). El colibrí, carregat de pol·len en el seu cap, va a la recerca d’una altra flor de sàlvia per a prendre el seu nèctar, i així és com traspassa el pol·len d’una planta a l’estigma d’una altra, i es produeix la pol·linització.

Conservació

Pel que coneixem de la distribució i abundància d’aquesta espècie a Bolívia, actualment compta amb al voltant de 15 poblacions naturals, si bé cadascuna presenta escassos individus, generalment menys de 10, i a vegades només un o dos exemplars. Això unit al fet que les plantes sembla que no presenten reproducció sexual, fa que la situació d’aquesta espècie en la naturalesa haja de considerar-se en risc d’extinció.

Etimologia

El nom del gènere el va prendre Linneo del llatí salvia, -ae amb el qual es feia referència a diferents espècies de sàlvies. L’epítet específic deriva de les paraules gregues oxýs, -eîa, -ý = agut, penetrant, agre, àcid; i phorós -ón = que porta en si o produeix. Segurament en referència a les agudes fulles i bràctees, similars a puntes de llança, i que com ja hem comentat, és un dels caràcters que el propi Briquet en descriure l’espècie va remarcar amb la següent frase “…s’en distingue facilment par ses feuilles et son calice”.