PLANTES TÒXIQUES!

Hortènsia, costella d’Adán, ricí, estramoni, trompeta d’Ángel o Wisteria. Totes aquestes plantes tenen dues coses en comú: d’una banda, ens són molt familiars per trobar-se en els nostres horts i jardins i, per una altra, posseeixen algun component tòxic que generalment és desconegut per a la majoria de la gent.

Moltes vegades les plantes tòxiques estan més prop del que pensem. Les trobem en els nostres jardins i en els nostres horts, conreades per nosaltres mateixos amb finalitats ornamentals sense conèixer els seus perills, o podem topar-nos amb elles durant un agradable passeig pel camp o a les afores de la ciutat on han crescut vorejant el camí de forma espontània. En qualsevol cas, tenir informació sobre aquestes plantes i el seu grau de toxicitat (quasi sempre baix) ens servirà per a estar alerta i per a prevenir dels seus efectes sobre els nostres fills o les nostres mascotes.

Habitualment, aquestes plantes de llar que podem qualificar com tòxiques són ornamentals i només manifesten la seua toxicitat en ser ingerides. No obstant, algunes també poden transmetre’ns els seus agents tòxics per via tòpica. També és important recalcar que algunes plantes són innòcues per a l’ésser humà però no tenen els mateixos efectes en els animals. Per exemple, l’Aloe vera pot ocasionar en gossos i gats vòmits, diarrea, tremolors o canvi de color de l’orina, i fins i tot depressió o anorèxia si la seua ingestió és perllongada.

Aloe vera

A continuació enumerarem algunes de les plantes tòxiques que trobem de forma més comuna en les nostres llars i farem un especial esment a les plantes ruderals, és a dir, aquelles plantes generalment farratgeres que apareixen de forma esporàdica en hàbitats alterats per l’acció humana com són els camins, els límits dels camps de cultiu o algunes zones urbanes. Aquestes plantes, malgrat no estar literalment en les nostres cases, es troben prop de nosaltres, sent molt accessibles i acumulant una llarga tradició d’ús com psicotròpics.

Hortènsia

El gènere Hydrangea (hortènsies) comprèn més de 200 espècies de flors, quasi totes elles originàries de Xina, Japó i Corea. Es tracta d’exemplars molt bells i cridaners, populars pels seus enormes caps florals. En alguns llocs les hortènsies es relacionen tradicionalment amb la mort. Possiblement açò es deu al fet que tant les seues fulles com les flors contenen hidragina, un glucòsid cianogen compost per la unió d’una molècula de sucre amb altra derivada del del cianur. Encara que amb la ingestió la molècula de cianur no arriba a alliberar-se al torrent sanguini, la veritat és que sí que s’han documentat casos d’animals intoxicats pel seu consum.

Més perillosa que la ingestió és la inhalació del fum de flors d’hortènsia. Fumar-les és una pràctica que s’ha estès en els últims anys en països com França o Alemanya i que ha fet que a aquesta planta es conega com la nova marihuana pels seus efectes al·lucinogens. La combustió de la flor d’hortènsia és molt tòxica per a l’ésser humà perquè produeix àcid cianhídric que pot causar enverinament.

Glicines

Les glicines són plantes del gènere Wisteria originàries d’EUA i d’algunes regions d’Àsia. Es tracta d’arbustos llenyosos, trepadors, que poden escalar fins a vint metres sobre el sòl i que tenen una vistosa floració a la primavera acompanyada d’un espès fullatge. Algunes varietats també criden l’atenció per ser molt perfumades. L’espècie més coneguda és la Wisteria sinensis, també anomenada glicina de Xina, i que és la varietat més conreada a Europa. La toxicitat de la glicina es troba en les seues llavors, que apareixen en els raïms florals. La ingestió de les llavors de glicina pot causar diferents dolors intestinals i abdominals, mal de cap i confusió.

Filodendre

Igual que les glicines, els filodendres (gèneres Philodendron i Monstera) són arbustos o arbres xicotets que tenen la capacitat de grimpar sobre altres plantes. Dins d’aquestos gèneres existeixen més de 700 varietats, la majoria de les quals només creixen a les regions tropicals. Totes elles són tòxiques si s’ingereixen, ja que contenen cristall de carboni en les seues arrels, tija i fulles, que al microscopi té l’estructura de petits cristalls, anomenats oxalat de calci, i produeix en dosis molt xicotetes cremor en llavis i boca, en dosis més grans, dolor estomacal, afonia i en quantitats majors, convulsions, pèrdua de consciència i mort. De tots els filodendres el més comú és la Monstera deliciosa, anomenada popularment costella d’Adán. Aquesta planta nativa de Mèxic és molt usada com a planta ornamental en jardins rurals i urbans. El seu fruit, anomenat ceriman, és realment una infrutescència, és a dir, la reunió de petits fruit (baies) apretats sobre un eix, una espècie de xirimoia allargada. No obstant, cal anar amb compte en menjar aquesta fruita ja que si es consumeix immadura amb les baies fermes, exposarem la nostra gola al contacte amb el perillós àcid oxàlic. Per a consumir el fruit de la costella d’Adán cal embolicar-lo perquè traspue i deixar-lo madurar fins que la coberta exterior de les baies cau i deixa al descobert la polpa.

Brugmansia

Brugmansia és un gènere amb deu espècies de la família Solanaceae que es coneixen també com a trompeta d’Ángel a causa de la seua fesomia, encara que també se’ls coneix com floripondi, borratxer, campaneta o reina de la nit. A més del colorit de la seua flor, d’aquestes plantes destaca el seu fruit, una baia no espinosa obovada. Encara que el seu ús és ornamental, aquestes plantes estan lligades a la tradició xamàniques pel seu alt contingut en alcaloides, especialment escopolamina. Aquest compost s’utilitza en dosis molt xicotetes en l’elaboració de medicaments per a combatre el pàrkinson. En dosis majors pot produir psicosis, al·lucinacions, paràlisis i fins i tot la mort, i el seu simple contacte amb els ulls pot produir midriasi (és a dir, una important dilatació de les pupil·les) o anisocoria (desigualtat en la grandària de les pupil·les). El principal problema de les trompetes d’Ángel és la inestabilitat dels seus compostos, que la converteixen en una planta tòxica totalment impredictible. En alguns països el consum i el cultiu d’algunes varietats de Brugmansia està prohibit.

Lilium

Les espècies de Lilium, com les assutzenes, destaquen per la seua vistositat i els seus colors, existint varietats blanques, grogues, ataronjades, rosades i porpres. Aquestes plantes també destaquen perquè les seues grans flors exhalen una forta fragància, sobretot a la nit. No obstant açò, aquestes flors tenen un fosc secret: pràcticament totes les seues varietats són altament tòxiques per als gats. Paradoxalment, els gats se senten atrets per aquestes flors i encara que solament les masteguen és suficient perquè s’intoxiquen. Aquesta intoxicació pot produir en el felí una insuficiència renal aguda i fulminant.

Assutzena (génere Lilium) i agapanto (gènere Agapanthus), altre liliàcea tòxica.

Ricí

Poca és la presentació que necessita Ricinus communis. L’oli de ricí és un dels purgants més prestigiosos que es coneixen degut a l’àcid ricinolèic, utilitzat per a finalitats mèdiques com analgèsic i antiinflamatori i fins i tot com a bactericida. Les llavors tenen un paregut tal amb le caparres, que li deuen el seu nom, ja què caparra en llatí es diu ricinus. Per a l’elaboració d’aquest oli, que té com a característica principal el seu desagradable sabor, es premsen les seues llavors i es calfen amb la finalitat de destruir la ricina, una de les toxines més potents que es coneixen. La toxicitat d’aquesta planta, que s’usa per a separar murs i pantalles i per donar color als jardins a causa del seu fullatge i el seu plomall floral, està en les seues llavors: la ingesta d’una pot ser mortal per a un gos o un gat i la de quatre pot ser letal per a una persona adulta.

Plantes ruderals: estramoni i adormidera

Es coneixen com a plantes ruderals a aquelles que naixen de forma espontània i oportunista sense la mediació directa de l’ésser humà i en ambients humanitzats. Quan aquestes plantes naixen entre els cultius (plantes arvenses) són denominades males herbes. Normalment les plantes ruderals compleixen una funció beneficiosa per a l’ecosistema. Són capaços d’atraure a insectes pol·linitzadors, ajudant a conservar la biodiversitat i a restaurar ecosistemes alterats. En ocasions, emmagatzemen tòxics i altres vegades són plantes comestibles.

Tradicionalment també se’ls ha aplicat un ús medicinal. Si parlem de plantes ruderals que destaquen per la seua toxicitat, els exemples més clars són el estramoni i l´adormidera. El primer, el nom científic del qual és Datura stramonium, pertany a la família de les Solanaceae i és la més estesa del gènere Datura. El estramoni conté els alcaloides hiosciamina, escopolamina i atropina, i la seua ingestió produeix deliris alucinatoris. Molt usada en rituals des de l’antiguitat, va formar part de les pomades elaborades per les bruixes, provocant al·lucinacions i orgasmes en aplicar-se en coll, aixelles i zones genitals. El estramonio és irritant, i només amb tocar-ho pot provocar reaccions al·lèrgiques. Una quantitat mínima (cinc grams) pot ser letal.

Datura stramonium

Papaver somniferum

L’altra ruderal caracteritzada per la seua toxicitat és la Papaver somniferum, coneguda popularment com adormidera o planta de l’opi. Encara que el seu origen és dubtós, en l’actualitat està conreada i naturalitzada a Europa, Asia, Amèrica i Àfrica. Pot arribar a aconseguir el metre d’altura i té una rica varietat cromàtica entre els colors de la qual més freqüents es troben el rosa, el blanc i el violeta. L´adormidera és molt rica en alcaloides, per açò el seu cultiu està restringit a agricultors expressament autoritzats. No obstant, es conrea de forma il·legal en diverses regions del món i és que l´adormidera és la base de drogues com la morfina o la codeïna.