Plantes tintòries, la natura i el color en l’art de tenyir

La gran diversitat de colors que ens mostra el món vegetal no va haver de passar inadvertit als nostres avantpassats. Es podria assenyalar que el gust per les robes de color va nàixer com un intent d’imitar els colors de la natura. No és desgavellat pensar açò si tenim en compte que en la nomenclatura utilitzada pels autors clàssics per a descriure les diferents tonalitats dels seus vestits no trobem termes com a roig viu, verd clar o blau fosc, sinó una base essencialment naturalista. I és que comparaven el color de la fibra o vestit tenyit amb el d’alguna flor, fruit o objecte acolorit que veien freqüentment en la natura. Així, algunes designacions que considerem modernes, com a blau cel o verd poma, es remunten a època clàssica. Ovidi, per exemple, recomanava a les dones els vestits blau cel, groc safrà, verd mar o verda murta. Els tres colors bàsics, roig, groc i blau, s’obtenien directament a partir de matèries primeres vegetals i en algun cas animals (roig grana), i era a partir d’aquests, mitjançant mescles, com s’aconseguien la resta de colors.

Iconografia del safrà on es distingeixen clarament els estigmes de la flor, resta de fresc trobat en Akrotiri, Grecia, 2015. Imatge: M. Julia Martínez

En la història dels tints no podem oblidar que el gust per un color determinat va estar molt lligat al simbolisme. Així, per exemple, els grecs i romans igual que molts altres pobles, des de la prehistòria, van considerar el roig com un símbol associades sempre al color de la sang, la donadora de la vida, amb tota la connotació mitològica que açò comporta. Les sedes tenyides en color porpra i roig portades per fenicis, perses, grecs i emperadors romans van ser molt elogiades en les fonts antigues. Es pot dir que la història dels tints s’inicia amb l’ambició de tintorers i alquimistes grecs, introduint noves tècniques i avanços per a obtenir, particularment, el color roig i les seues varietats, Algunes de les receptes per a elaborar aquests magnífics colors es descriuen en diverses compilacions del període greco-romà. Les bases tècniques d’aquest art es van transmetre a l’occident medieval a través de receptaris, fins a època moderna, introduint-se noves matèries tintòries i tècniques foranes. D’aquesta manera, la identificació d’un determinat tint en una resta tèxtil constitueix un assoliment important, ja que pot donar-nos una valuosa informació a l’hora de datar el teixit, al mateix temps que pot ajudar-nos a concretar quin va poder ser el seu lloc d’origen.

L’origen dels procediments de tenyit es remunta molt arrere en la història i el mètode més primitiu va consistir a submergir una peça sencera en el recipient amb el tint. Les substàncies colorants d’origen vegetal van ser les més usades, i es van preferir a un altre tipus de matèries tintòries per diferents causes, com la seua bona fixació, solidesa, tradicions regionals, valor econòmic o religiós, principalment. Els tints d’origen natural van ser l’únic mitjà d’embellir les teles, donar-los color, o realitzar brodats polícroms que incrementaven el valor del teixit. Aquests colorants van ser d’ús comú fins al descobriment de la malveína per Perkins. La patent d’aquest tint en 1856 marca l’inici de l’era dels tints obtinguts per síntesi química. La conseqüència d’aquesta innovació va ser el naixement d’una nova tecnologia del tenyit i la pèrdua progressiva de l’ús de plantes i insectes per a l’elaboració de tints. Actualment la recerca en matèria de tints naturals s’ha incrementant, però no existeix una disciplina acadèmica en la qual s’incloga el seu estudi.

L’art de tenyir amb tints naturals

L’art és concebut com una necessitat humana. Des de la més remota antiguitat l’home no ha tingut suficient amb posseir els objectes que li envolten i que li han servit per a satisfer les seues necessitats, per la qual cosa, sempre ha intentat revestir-los de bellesa perseguint un ideal de superació. Es pot pensar que aquest va ser l’objectiu que li porte a inventar les diferents arts i indústries, com per exemple la indústria del teixit i l’art del tenyit.

Disseny de M. Fortuny de la col·lecció Delos al costat d’una seda tenyida amb rubia (Rubia tinctorum) per l’autora.

Gondefrille va definir l’art de la tintura com “l’art de combinar i fixar químicament a les diverses substàncies tèxtils tots els colors”. Minerals, vegetals i animals, però amb un matís “no es tracta d’una aplicació superficial i imperfecta, sinó d’una combinació química i perfecta”. Aquesta definició ens suggereix que possiblement la gran majoria de les matèries primeres naturals podrien servir per a tintar, però la seua fixació a les fibres tèxtils, en l’hipotètic cas que es donara, seria superficial i en poc temps la peça o el fil es destenyirien.

El descobriment de principis colorants gràcies a l’atzar, com les taques amb sucs de baies o els colors de determinats vegetals en fer-los bullir (per exemple les pells seques de la ceba), van constituir els primers tints. Amb el temps, es van ser millorant els processos fins a trobar el color més perfecte o més semblat al que cercaven imitar en la pròpia naturalesa. Actualment tenim constància, per les fonts escrites i les anàlisis efectuades a restes tèxtils, d’un gran nombre de plantes tintoreres, però aquestes no representen més que una xicoteta part del conjunt de productes d’origen vegetal que poden contenir matèries colorants. Tant en el nord d’Europa, com en els països riberencs del mediterrani l’abundància de plantes en estat salvatge va afavorir el desenvolupament del tintat de tèxtils amb colorants de naturalesa vegetal. Existint especial predilecció per plantes com la rubia, la gualda o l’isatis.

Arrels de rubia (Rubia tinctorum). Imatge d’herb-education.eu  

Per a comprendre els processos de tinció, és necessari conèixer bé les matèries primeres que es van a tenyir així com les substàncies colorants empleades per a açò. Les matèries primeres empleades condicionen els resultats finals quant a la qualitat, durabilitat dels productes i preu. En funció de la matèria primera tintórea que utilitzem per a elaborar un bany de tint, el color serà més o menys solgut, i tindrà una major o menor durabilitat. Els factors ambientals, els llavats i altres processos patits pel teixit tenyit es faran més visibles quan usem tints de baixa solidesa, tints fugitius, com els banys de fucus o anchusa. No obstant açò si usem gransa o càrtam el color romandrà pràcticament inalterat amb el pas del temps. De fet, tenim nombrosos exemples de teixits molt antics que conserven el seu color en les col·leccions tèxtils dels principals museus nacionals i internacionals.

Hem vist que els tints naturals van ser la base del color del teixit i altres suports, però com es tenyia?, és a dir, com s’aplicaven aquests agents colorants sobre les fibres?. Les fibres tèxtils millor conegudes i més utilitzades per l’home han sigut: la llana, la seda, el cotó i el lli. Açò no significa que no s’hagen usat altres matèries primeres, tant animals com a vegetals, tals com la malva, el cànem, l’ortiga, el jonc o el til·ler, igual que pèls d’animals com els de cabra o els de camell que es tenyien igualment.

Com treure tintes vegetals i fixar-los a les fibres tèxtils

Els artesans i experts en l’elaboració de tints amb matèries primeres naturals sabem que és necessari dur a terme un procés ordenat seguint uns passos definits, fins a adquirir una destresa, que el temps i l’experiència ens va donant. En primer lloc hem d’assenyalar que l’operació de tintat pròpiament aquesta, és a dir, la fixació de les matèries colorants a la fibra tèxtil, teixit o vestit confeccionat, requereix d’unes operacions prèvies: el llavat i desgreixat de les fibres i el mordentatge d’aquestes. Aquesta segona operació no sempre serà necessària doncs alguns tints com els indigoides poden fixar-se a la fibra sense necessitat que intervinguen altres agents químics. Aquests processos són necessaris per a aconseguir una millor fixació de la matèria colorant a la fibra. Aquestes indicacions es troben ja en els papirs del s. III d. C., on s’indica explícitament que el desgreixat és una condició indispensable per a la bona penetració dels mordents i dels colorants, la qual cosa permet, al seu torn, que un teixit mantinga el seu color original durant un període de temps major.

1. Rentat i desgreixat de les fibres tèxtils

En el cas de la llana, aquesta s’ha de rentar per eliminar el greix (lanolina) i tota la brutícia que reté, com restes de pell, terra, orina o excrements, ja que sense aquest tractament previ seria molt difícil fer el filat de les fibres. La millor manera de rentar la llana seria posar-la en un riu o un torrent d’aigua, on al mateix temps s’aniria cardant amb els dits, tirant molt suaument d’ella. L’aigua ha d’estar freda o tèbia però mai calenta, perquè d’aquesta manera es desgrasaría la llana en excés. Quan no fos possible introduir la llana en una llera d’aigua natural, s’hauria d’utilitzar un recipient al que se li fa arribar aigua neta de manera contínua. L’ideal seria utilitzar l’arrel de saponària (Saponaria officinalis L.) en aquest procés..

Arrel, fulla i flor de saponaria (Saponaria officinalis)

La seda, formada per un simple assemblat de fils tornejats, ha de ser també desgreixada abans del tintat, ja que aquest greix no permet el pas de les matèries colorants. Quant a les fibres d’origen vegetal com el cotó o el lli, també requereixen un tractament previ per a eliminar les ceres i pectines que les emboliquen. El sabó recomanat en l’actualitat per al llavat de totes les fibres és el carbonat d’insulsa.

2. Mordentat de les fibres tèxtils

La majoria de les tintures naturals no poden ser absorbides per les fibres d’una manera uniforme. Són molt poques les plantes que poden tenyir directament. No obstant açò, aquestes molècules es combinen fàcilment amb sals metàl·liques formant el que la química moderna coneix amb el nom de quelats. A aquestes sals se’ls va donar el nom de mordents, terme que procedeix del llatí mordere que significa mossegar, ja que es pensava que els metalls s’enganxaven mossegant la fibra, i una vegada en ella, atreien els colorants al seu al voltant.

Fibres tenyides amb cotxinilla i mordentades amb alum, sulfat de coure i sulfat de ferro (vegeu la diferència de tonalitat). Taller de tints de La Orotava, 2012. Imatge: M. Julia Martínez

Podemos classificar als mordents en orgànics i inorgànics. En línies generals els mordents inorgànics més utilitzats han sigut les sals d’alumini (alums), de ferro, de coure i d’estany. Com mordents orgànics es poden utilitzar tant productes d’origen animal com a vegetal. Les pells i peles d’alguns fruits com la magrana i la nou, i les escorces dels troncs d’arbres com el pi, el roure, el freixe, el til·ler o el bedoll per la seua riquesa en tanins: substàncies astringents que afavoreixen la fixació de la matèria colorant. També en el món vegetal hi ha plantes que contenen sals inorgàniques d’alumini com les licopodiàcies, plantes semblants a les falgueres i riques en alum natural.

L’alum és el més important de tots, encara que també s’han emprat habitualment ixes de ferro per a aconseguir tonalitats més vermelloses o marrons. Una altra funció del mordent utilitzat és la possibilitat d’aconseguir diferents tonalitats del mateix color amb una mateixa matèria colorant. Aquests passos previs al tenyit són imprescindibles perquè el color del teixit siga durador, independentment de la matèria primera utilitzada.

3. Extracció de les matèries colorants vegetals i tenyit de fibres

En principi totes les parts d’una planta (escorça, tiges, fulles, flors o arrels) poden posseir els principis actius productors del color. No obstant açò, en algunes parts es troba en major concentració i aquestes són les que s’han de recol·lectar per a poder obtenir la millor qualitat i major quantitat de matèria colorant. En funció de la solubilitat del colorant tenim dues maneres d’actuar per a extraure-ho:

Procés de maceració de plantes tintòries

Si es tracta de compostos solubles en aigua o dissolvents orgànics, es fa un bany de tint mitjançant una maceració i decocció de les parts de la planta riques en tint. La maceració és un procés pel qual s’introdueixen en un bany d’aigua freda les parts de la planta riques en colorant, així extraurem els colorants lliures i els glucòsids o sucres, però el més habitual és macerar en aigua tèbia les parts de la planta que ens interessen, durant unes hores o uns dies, depenent de la naturalesa de la planta; de manera que aconseguim extraure així els colorants no lliures. Aquest primer pas s’ha de realitzar per a la gualda, les arrels de les rubiàcies i per a la orcaneta, entre unes altres.

La decocció, d’altra banda, consisteix a col·locar en un bany les parts amb major quantitat en principi actiu de la planta, bany al que li anirem augmentant la temperatura fins a arribar a l’ebullició. Una vegada aconseguits els 100º C es tapa el recipient i es manté entre 80-90º C, durant una hora per a plantes herbàcies i quatre hores per a escorces, arrels, troncs o líquens.

Quan es tracta de principis químics insolubles en aigua es prepararà una tina o cuba de fermentació. És el procés utilitzat per a l’extracció dels indigoides (Indigofera tinctoria L., Isatis tinctoria L.). El procés requereix d’una major destresa, ja que són varis els factors a tenir en compte per a obtenir una bona cuba de color blau. Aquests indigoides són insolubles en aigua i per a fer el tint es requereix un procés de fermentació, una reducció al mig bàsic. Aquestes tines poden ser orgàniques, utilitzant-se com a agent reductor algun tipus de fruit ric en sucres, com els dàtils, i calç per a aconseguir un pH bàsic. Malgrat la seua complexitat tenim constància de la seua elaboració en unes receptes presents en tauletes neo babilòniques datades al voltant del s. VII a. C.

A partir d’aquest moment amb la fibra preparada per a rebre i acceptar al tint, aquesta se submergirà en el bany de tint (decocció) o en una tina de fermentació, en funció del procés d’extracció de la matèria colorant.

Els colors de la natura

En el transcurs del curs realitzat al Jardí Botànic de la Universitat de València, el passat mes d’abril de 2018, s’ha intentat recuperar l’art de tenyir amb algunes de les plantes *tintóreas més importants presents en la majoria de les receptes incloses en els papirs grecs, i en altres tractats de tints que posseïm, des de l’edat mitjana fins a època moderna. Gràcies a plantes com la Rubia tinctorum L., Anchusa tinctoria L., Reseda luteola L., Punica granatum L. Curcuma longa L. i Indigofera tinctoria L., es van obtenir colors rojos, grocs i blaus respectivament, amb tota un gamma de matisos molt variada en funció del mordent utilitzat. A més, esvan tenyir fibres amb la cotxinilla americana, Dactylococus cactus L., un paràsit d’algunes espècies de cactus, especialment del Nopal. La intenció del taller era que l’alumne aconseguira una introducció al coneixement i s’iniciara en la pràctica del tenyit amb plantes i animals tintòris, per a contribuir a la revalorització l’oblidat món de l’art de tenyir amb matèries naturals en l’àrea educativa, d’una manera activa i didàctica.

Sedes tenyides amb gualda, orcaneta i cotxinilla, respectivament en el curs de tints realitzat al Jardí Botànic de la Universitat de València en abril de 2018. Imatge: M. Julia Martínez

A més, aquest tipus d’activitats contribueixen a fomentar el respecte mediambiental i a valorar i incorporar el patrimoni històric immaterial en la pràctica educativa. Sense perdre de vista el gaudi dels alumnes en aquests cursos, no es pot oblidar la seua formació. Els alumnes de les Facultats d’Art i Disseny, així com dels Centres de Restauració, o pertanyents a qualsevol altre àmbit relacionat amb el món de la botànica o de l’art, a través d’aquests cursos formatius poden començar a valorar la introducció d’aquestes pràctiques artesanals en el seu treball habitual, amb el valor afegit de reconciliar-nos amb un medi ambient degradat i corromput per l’ús indiscriminat de substàncies químiques difícilment degradables. Al llarg del curs s’han aconseguit sedes tenyides els matisos de les quals i colors no podrien obtenir-se mai mitjançant tints sintètics. Aquests són els vertaders colors de la naturalesa i a continuació es detallen de les espècies que han sigut utilitzades.

Rojos de la gransa, el porpra vegetal

Una de les famílies vegetals més importants utilitzades per a l’obtenció del tint roig és la de les rubiàcies, sent l’espècie conreada Rubia tinctorum L. la més estimada ja que es poden obtenir amb ella tota una gamma de matisos que anaven des del roig escarlata al marró fosc, en funció del mordent utilitzat. En el cas de la rubia els principis colorants es troben en major proporció en l’arrel de la planta i amb ells s’aconsegueix el tint conegut com gransa. A més, també va servir per a aconseguir el porpra de Tir va ser un dels tints més benvolguts en l’antiguitat. Des de l’època hel·lenística va ser comuna la producció d’una varietat ordinària d’aquest tint, l’anomenat “porpra vegetal”, principalment elaborada amb gransa o amb mescles d’indi i gransa. Un producte que es va imposar entre les classes populars que intentaven imitar en els seus vestits els colors propis de l’aristocràcia romana.

Arrels de rubia (Rubia tinctorum) L. Taller tèxtil de Triste, Huesca, 2008. Imatge: M. Julia Martínez

La rubia és una planta herbàcia perenne. És originària de Síria, Palestina i Egipte, encara que la seua distribució va ser generalitzada per tots els països de l’Oest i Nord d’Europa i pels països riberencs del Mediterrani. Diverses espècies creixen espontàniament, donant lloc a varietats locals o espècies endèmiques, com la Rubia lucida L. o Rubia minor L. i la Rubia peregrina L. natural del llevant espanyol.

L’espècie R. tinctorum, ha sigut sotmesa a nombroses recerques i experiències pràctiques realitzades per hàbils químics, com Berthollet o Gibson, des del segle XVIII. Existeix una abundant bibliografia, en la qual es recalca la importància d’aquesta planta en la producció de tints de gran qualitat, l’anomenat Grand teint, aquell que es fixa molt bé al teixit i que no es veu alterat per altres substàncies o pel llavat dels mateixos. De manera general, s’aconsella que la proporció de planta utilitzada per cada 100 g de fibra siga de 50 g i que no se superen els 85º C de temperatura en el bany de tint.

Groc, la túnica safrà

El groc era un color usual en la vestimenta femenina de les xiques verges en l’antiga Grècia. Les donzelles que havien de preparara per al matrimoni estaven sota la tutela d’Àrtemis i aquest era el color de la crocota, túnica safrà símbol de la maduresa sexual. En la mitologia grega s’explica que les robes de la deessa Afrodita es van tenyir en introduir-les en un bany de tint fet amb plantes de safrà i Jacinto. El color groc en l’antiguitat s’obtenia principalment a partir de dues plantes; el Crocus sativus L. o safrà, i la Reseda luteola L. o gualda. La planta del safrà creix salvatge a Grècia, Àsia Menor i Egipte, però va ser conreat extensivament en Abruzzi, a Sicília, Palestina, Síria i Cilícia. Aquesta espècie conté uns olis essencials que eren molt benvolguts ja en l’antiguitat per les seues aplicacions en medicina. El seu principi colorant és la crocetina i es troba en els estigmes de la flor. És un dels pocs tints directes que es troben, com a tal, en la natura. Es tracta d’una matèria colorant soluble en aigua i per tant la manera d’extraure el colorant és mitjançant una decocció simple o una maceració.

Flor i estigmes desecats del safrà (Crocus sativus)

D’altra banda, existeix una planta que és coneguda pels tintorers com a safrà de l’Índia, la cúrcuma. La substància colorant es troba en l’arrel i és la curcumina. Es considera també un mal tint, com el safrà vertader, ja que es fixa molt mal a les fibres. Els tractats sobre tintures diuen que aquesta matèria colorant no va haver d’usar-se més que per a tenyir articles de poca importància. L’aire, la llum i la humitat poden modificar en poc temps el color i a voltes poden degradar-ho totalment.

Blau, l’indi dels Vedes

L’indi va ser un tint emprat en major mesura en l’Índia, primer centre de producció de tintura a l’indi. La història del seu ús es remunta a les fonts hindús del període pre-vèdic. En l’Atharaveda, les propietats tintòries de l’indi són lloades i en el període post-vèdic c. 500 a. C., és esmentada la nîla per a tenyir de blava. El seu nom en Sanscrito és nĩlĩ, d’on procedeix el terme nĩla que fa referència al color blau fosc o anyil. Pot considerar-se un dels colorants més utilitzats al llarg de la història per a tenyir fibres tèxtils. I és que sol ser ben acceptat per les fibres vegetals, tals com el lli i el cotó, que són les que majors problemes poden donar a l’hora de ser tenyides. L’indi s’extrau d’un arbust procedent de l’Índia, que pot arribar a aconseguir una altura d’entre 1,20 i 1,50 m. Es tracta d’una lleguminosa i des d’antic es coneixen dues espècies o varietats regionals, la Indigofera tinctoria L. i la Indigofera argentea L., que actualment segueix conreant-se en la regió de Gujarat. La substància química responsable del color és una indigotina (C7 H5 N O2), que es troba present en les plantes en forma d’indiquen (C7 H5 N O).

Tint elaborat a partir de l’indi (Indigofera tinctoria). Imatge: Wikimedia, Gitane

L’índi natural que s’utilitza avui dia per a tenyir, procedent de Sud-amèrica i de l’Índia, es comercialitza en forma de pols. Avui dia i gràcies a l’avanç de la química, sabem que per a l’extracció de l’indi cal que es donen tres processos químics, fermentació, reducció i oxidació, de manera que el compost químic responsable del color, poc acolorit al mig àcid, es convertisca en una sal amb un gran poder colorant per l’acció d’una base (un mitjà alcalí, com per exemple, l’orina rica en amoníac, les cendres riques en insulsa o la calç). Com per art de màgia, el color blau de la fibra s’obté en traure-la de la tina i exposar-la a l’oxigene.