Pensaments, flors d’hivern

No té perquè ser tot trist en el nostre jardí els mesos de fred. Algunes plantes aprofiten aquesta època per mostrar flors en tota la seua esplendor, com els pensaments, que resisteixen les gelades i ens sorprenen cada tardor amb un gran ventall de colors. 

Hi ha qui pensarà que el pensament és una flor a la qual li agrada portar la contrària, una rebel que es converteix en protagonista als mesos més freds. I és que el seu cicle de vida sembla girar en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Els pensaments (Viola x wittrockiana) comencen la seua floració a la tardor perdurant tot l’hivern, i ja cap al final de l’estació, amb l’arribada del bon temps i les primeres calors, la planta comença a decaure. 

Però els pensaments no són plantes que podem trobar a la natura, en realitat són un híbrid complexe derivat del entrecreuament del pensament salvatge (Viola tricolor) amb diverses espècies del gènere. Tot amb finalitat ornamental, per fer-la més gran, més resistent al fred encara i amb més possibilitats cromàtiques. Aquest pensament és originari d’Europa i va ser descrita per primera vegada per Linné en 1753, encara que també podem trobar-la ampliament naturalitzada per Amèrica del Nord on va ser introduïda per aquells anys. Són plantes d’hàbit enfiladis i d’uns 15 cm d’altura amb flors aïllades molt vistoses amb pètals de diferents colors que poden ser porpres, grocs o blancs. 

Viola × wittrockiana

La seua hibridació es va produir al segle XIX, quan els jardiners i botànics més importants d’Europa cercaven produir flors cada vegada més atractives. Així, Viola x wittrockiana, el que comunament es comercialitza com a pensament, va sorgir a principis d’aquell segle com a resultat de creuar primerament Viola tricolor amb una altra espècie europea més muntanyenca, la Viola lutea, per a després creuar aquest híbrid resultant amb una altra espècie més oriental, la Viola altaica. Com dèiem, un híbrid complex del que després es van anar seleccionant determinades característiques per a crear diferents varietats cultivades, arribant a obtenir més de 400. Per això es va convertir en una de les plantes favorites de la noblesa i els aficionats a la jardineria d’aquella època. La planta va aconseguir la seua màxima esplendor a mitjans de segle, durant l’època victoriana, a causa del desenvolupament de l’acer i a la fabricació massiva d’hivernacles en palaus, jardins, botànics i universitats.

Viola lutea

Viola altaica

Però a banda del seu aspecte, els pensaments tenen una llarga història pel seu ús. La seua infusió era recomanada per a tractar l’asma, l’epilèpsia, la bronquitis i la tos convulsiva, així com per a la reumatitis i la cistitis pel seu ús diurètic, mentre que si s’utilitzava en forma d’ungüent servia per a guarir èczemes. Per altra banda, les seues flors servien també per a realitzar tintures i les fulles eren emprades com a indicadors químics. Per últim, una altra funció que encara es molt benvolguda a l’actualitat és la de les seus aplicacions gastronòmiques. I és que, al igual que la rosa o la calèndula, les flors del pensament són comestibles amb un sabor suau i dolç, emprant-se com a condiment o acompanyament per a amanides, truites, pastes, carns, aus, peixos, formatges, vinagretes, pastissos o gelats. Vos animem a tastar-les si encara no l’heu fet.

Una flor inspiradora

Les llegendes i la literatura també ens han deixat constància de la repercussió del pensament en les diferents societats. Tradicionalment aquesta planta es va relacionar amb l’amor, vinculant-se directament amb el dia de Sant Valentín. No tan sols perquè era utilitzada per a elaborar tot tipus de pociosn d’amor si no perquè, segons diu la llegenda, si col·loques un pensament damunt d’algú que està dormit, quan es desperte s’enamorarà de la primera persona que veja.  

En el camp de la literatura, Shakespeare deixà constància en dues de les seues obres de la repercussió que la versió més salvatge de la flor tenia en l’Anglaterra de finals del segle XVI. Així, l’Ofelia de Hamlet es refereix a aquesta flor dient “hi ha pensaments que són pensaments”, mentre que en El Somni d’una nit d’estiu Oberón, el rei de les fades, envia al murri esperit Puck a arreplegar una xicoteta flor de l´oest que crida “amor en la mandra”, el pensament, ja que es tractava d’una planta màgica capaç de despertar un profund enamorament d’aquell que rep els seus efectes. 

Aquesta gran popularitat en la poesia romàntica l’ha portat a tenir una gran varietat de noms comuns que fan referència a la seua gràcia, delicadesa i tendresa. En el seu lloc d’origen, Anglaterra, era cridada inicialment com “Tres boniques cares sota una caputxa”, a causa de la gran semblança que tenia la flor amb un rostre humà. De fet, el nom de pensament o pense, que es va originar a França, és a causa que a l’agost, quan la planta es marceix, la flor s’inclina cap a davant com una xicoteta personeta que està reflexionant, absorta en els seus records i pensaments.

Però aquesta flor també és coneguda com trinitària, fent al·lusió a la Santíssima trinitat, en la seua varietat salvatge Viola tricolor i els seus tres pètals de colors. De fet explica la llegenda que el pensament, en els seus primers dies d’existència, tenia una aroma més suau i delicat que la seua germana la violeta (Viola odorata). Com solia créixer en els camps de blat i era molt cercada pels seus bells colors i exquisida fragància, els camps quedaven destrossats pels interessats en la flor i el gra va començar a escassejar. La flor, afligida per les destrosses que havia causat, li va demanar un dia de primavera a la Santíssima Trinitat que la privara del seu perfum ja que no volia que per la seua culpa es perderen les collites. La seua pregària va ser escoltada perdent l’aroma i des de llavors va ser cridada com la planta de la trinitat.

Cultivem pensaments!

Grocs, taronges, purpres, rojos, blancs… podem trobar pensaments amb flors de tots els colors per plenar d’alegria els nostres jardins en aquesta època. Són plantes perennes biannuals que podem sembrar i esperar al segon any per a que ens done aquestes boniques flors, o adquirir-les directament en auqesta fase per transplantar-les. 

Creixeran bé en zones de sol i semi-ombra, però sempre amb bastant llum natural, i en sols rics en matèria orgànica per a maximizar la floració. Cal procurar que la terra en la qual creixen estiga sempre humida, però també és convenient parar esment perquè els sòls no s’entollen. Resisteixen les baixes temperatures i les gelades, però no la calor, així que hi haurà que renovar la planta una vegada passen les èpoques estivals, és a dir a la tardor. Pel que fa a les plagues i malalties, cal tenir especial cura amb els pugons i l’oïdi, un fong que fa que la planta adquirisca un color blanquinós.