Fascinació per les orquídies

La família Orchidaceae és una de les més evolucionades i la que presenta el nombre més gran d’espècies de tot el Regne Vegetal. Fins al moment s’han nomenat més de 26.000 espècies d’orquídies, nombre que any rere any es va incrementant amb entre 100 i 200 nous descobriments. A açò hem d’afegir els més de 100.000 híbrids creats pels horticultors, amb el que la diversitat de formes de les flors, colors, grandàries és interminable.

A què pot ser degut un nombre tan elevat d’espècies? Fins fa poc temps es pensava que la família de les orquídies era relativament recent, però el descobriment per part del biòleg colombià i doctor per la Universitat d’Oxford, Santiago Ramírez Rendón, de pol·lens d’orquídies en abelles en ambre va fer arribar a la conclusió que aquesta família era molt més antiga del que es pensava, d’entre aproximadament 76 i 86 milions d’anys.

D’altra banda les orquídies estan pràcticament a tot el món a excepció dels pols i alguns deserts, i viuen des del nivell del mar fins a 4000 metres d’altitud, sent la seua zona preferida la franja càlida de la Terra, que és on viuen quasi la totalitat de les orquídies epífites, les més conreades pels “malalts” de les orquídies.

En tot aquest temps la Terra ha anat canviant i la selecció natural ha anat triant les espècies millor adaptades a les noves condicions, un procés que, gràcies a l’evolució, ha donat lloc a tota la diversitat d’espècies conegudes i per conèixer. Per exemple, en l’hivernacle de les orquídies del Jardí Botànic de la Universitat de València tenim una excel·lent representació dels gèneres d’orquídies més coneguts i d’algunes espècies que per la seua bellesa o peculiaritats mereixen estar. Però en aquest article el que volem és mostrar dos dels gèneres més importants de la família de les orquídies i que estan magníficament representats en aquest hivernacle.

La sabata de Venus

Comencem el recorregut per un dels gèneres millor representats, el gènere Paphiopedilum establert per Ernst Pfitzer en 1886. El nom deriva del terme Paphia, nom xipriota d’Afrodita (semblant a Venus) i del grec pedilon que significa sabata, zapatito de Venus. 

Paphiopedilum lawrenceanum

És un gènere exclusivament asiàtic que s’estén des del sud-est de l’Índia fins a les illes del sud-oest del Pacífic i reuneix plantes terrestres, epífites i fins i tot litòfites que es caracteritzen per la forma molt peculiar, d’esclop, del seu label el que dóna nom al gènere. Aquesta estructura és un parany on cauen els insectes pol·linitzadors atrets per diferents argúcies. Una vegada en el parany els insectes intenten desesperadament eixir i solament ho aconsegueixen travessant un “túnel” i emportant-se pegats al seu cos el pol·len que transportaran a la següent flor que visiten. 

Paphiopedilum ciliolare

En la col·lecció del Jardí Botànic podem trobar tant espècies com híbrids. Els híbrids són plantes resultants de l’encreuament de diferents espècies que d’una banda ens proporcionen noves i diferents flors i per una altra, i més important si cap, plantes més resistents, no tan exigents quant a condicions de cultiu i menys problemàtiques a l’hora de florir, la qual cosa les fan més recomanables per al seu cultiu domèstic. Actualment podem gaudir l’espectacular floració de l’espècie Paphiopedilum chiwuanum Tang & F.T.Wang i de diversos híbrids, destacant el Paphiopedilum maudiae var vinicolor pel color porpra fosc de les seues flors. 

Conrear sabates

El cultiu dels “zapatitos” és bastant fàcil ja que, a diferència d’altres gèneres, la majoria són terrestres amb el que s’adapten perfectament al seu cultiu en test. Les característiques necessàries són:

Il·luminació: La llum que necessiten és bastant suau (6.000 a 15.000 lux) el que les fa òptimes per a cultiu en interiors amb molta llum i exteriors a l’ombra, mai al sol.

Paphiopedilum maudiae var vinicolor, a l’hivernacle del Jardí Botànic

Reg: A diferència d’altres orquídies que presenten períodes de repòs o descens dels regs, hem de regar durant tot l’any, de manera que el substrat quede ben humitejat però sense entollar, i tornar a regar quan comence a assecar-se. Podem usar aigua de l’aixeta mantenint un pH de 7 a 7,5 i mai regar al capvespre deixant aigua entre les fulles ja que podria podrir la planta.

Humitat: Convé tenir una humitat relativa del 70 %, bastant elevada, que la podrem aconseguir col·locant una safata d’aigua amb pedres o argila expandida baix de la planta perquè la planta gaudisca de la humitat però no toque l’aigua.

Temperatura: Depèn de l’altitud a la qual creix en la natura. En general podem dir que les que tenen les fulles de color verd suporten temperatures més baixes podent arribar sense problemes a temperatures de 5 ºC a 6 ºC de mínima a l’hivern, i les que tenen les fulles teselades unes mínimes una mica majors, 11 ºC a 12 ºC durant l’hivern, però suporten temperatures majors durant l’estiu entre 28 i 30 ºC , sent de 25 ºC per a les de fulla llisa. Les plantes de fulla verda llisa són molt interessants per al seu cultiu en exterior, ja que moltes suporten els hiverns suaus propis del clima mediterrani però tenint la precaució de protegir-les de la intensa calor i sequedat de l’estiu.

Suport i compost: El cultiu es fa en test utilitzant substrats a força d’escorça de pi, amb pedra volcànica, carbó vegetal, etc, substrats que retinguen la humitat i alhora permeten una correcta ventilació de les arrels. Els podem trobar en comerços dedicats a la venda de suplements per a orquídies com Todorquídea amb tot el necessari per al seu cultiu.

Quant al trasplantament d’aquestes plantes, hem de tenir en compte que al mantenir el substrat humit durant tot l’any tendeix a perdre propietats i és necessari trasplantar tots els anys, o just abans del brot o després de la floració.

Orquídies ballarines

El segon gènere que anem a tractar, Oncidium, és originari de l’Amèrica Tropical (d’Argentina a Florida) on rep el nom de Dama danzante o Ballarines en al·lusió al moviment de les seues flors amb la més mínima brisa.

Oncidium polycladium

Es desenvolupen des del nivell del mar fins a zones muntanyenques de més de 3.000 m. Olof Swartz els va donar en 1800 aquest nom a causa de la xicoteta callositat que presenten en la base del label, onkos és callositat, berruga, en grec. Segons Alex Hawkes el gènere compta en l’actualitat amb més de 750 espècies, però la tendència arran dels recents progressos taxonòmics és a reduir el nombre transferint espècies a altres gèneres de nova creació (Lophiaris, Zelenkoa, Cyrtochilum, Tolumnia…..).

La majoria són epífites encara que podem trobar espècies litòfites i fins i tot terrestres, amb flors en nombre molt variable segons espècies, des de solitàries (Oncidium nanum) fins amb centenars de flors (Oncidium baueri). En la majoria d’elles predominen els colors groc, en tots els seus tons, i marró, però podem trobar també oncidium de color de rosa i fins i tot blancs.

Oncidium baueri

Com les podem conrear:

És molt difícil generalitzar sobre el cultiu d’aquest gènere donada la diversitat dels seus hàbitats però una habitació temperada la temperatura de la qual no baixe dels 12-14 ºC a l’hivern i a l’estiu no sobrepasse els 30º és adequada per a la majoria de les espècies, podent-se traure a l’exterior quan les temperatures nocturnes no baixen dels 15-16 ºC.

Il·luminació: L’ideal és entre un 30 % i un 60 % d’ombra, la qual cosa es correspon amb una llum viva i un sol vetlat, però sempre sense sol directe que podria cremar les fulles, sent el color de les mateixes un bon indicador de les seues necessitats. Fulles groguenques signifiquen excés de llum, i fulles verd fosc suposen falta de llum, l’ideal és un verd brillant. La llum insuficient no impedeix el creixement però inhibeix la floració.

Humitat i temperatura: La majoria del gènere es troba a gust en temperatures d’intermèdia a càlides, 12-15 ºC a la nit i 25 – 30 ºC durant el dia, podent suportar temperatures més altes si es manté la humitat i s’augmenta la ventilació. Necessiten una humitat mitjana del 60% i una bona circulació d’aire per a evitar putrefaccions.

Oncidium nanum

Reg: en general als oncidium els encanta una alternança de condicions humides i seques. El reg ha de ser intens des de l’aparició dels primers brots fins a la maduració dels pseudobulbs (tiges engrossides de les orquídies que utilitzen per a guardar reserves), evitant regar per sobre dels nous brots per a prevenir la putrefacció d’aquests. Cal mantenir el substrat humit però no xopat, regant cada 3-5 dies a l’estiu i cada 15-20 a l’hivern, respectant els períodes de repòs de cada espècie si els té, però evitant que s’arruguen els pseudobulbs i les fulles.

Suport: Poden conrear-se en multitud de suports, trossos de falguera arbòria, suro, troncs de cítrics, arbres vius, escorça de coníferes testos de fang o plàstic, molsa, etc. Depenent el suport que triem canviaran les condicions de tractament, així una planta en test necessitarà menys regs i suportarà millor les altes temperatures que una muntada en placa de suro, les arrels del qual s’assecaran poc després de ser regades i estan més exposades a la sequedat de l’ambient.

Vos animem ara a visitar l’estufa d’orquídies del Botànic on podem trobar diversos exemplars d’aquests dos gèneres en plena floració i admirar uns altres, que tractarem en successius articles.

Article escrit per Ángel Sanchis en col·laboració amb Antonio Iborra, col·laboradors en el manteniment de l’hivernacle d’exhibició d’orquidies del Jardí Botànic de la Universitat de València