Manual de supervivència

Per suportar les condicions meteorològiques que ens ofereix el nostre clima fem ús tant d’un abric com d’un paraigua en hivern, o d’uns shorts a l’estiu. Però, i les plantes? Com s’adapten a aquest clima mediterrani? A continuació coneixerem aquelles estratègies que segueixen per a sobreviure en el nostre entorn.

Existeixen cinc regions biogeogràfiques al món on es pot trobar el clima mediterrani, i nosaltres pertanyem a una d’aquestes, la Regió Mediterrània.

Com sabem, aquest clima està caracteritzat per estius secs amb altes temperatures que donen lloc a la sequera estival, la qual, produeix condicions d’estrès hídric a les plantes que deriven en canvis a la seua fisiologia. D’altra banda, en hivern, les temperatures son suaus, concentrant-se les precipitacions principalment a la tardor i primavera, ocasionant de vegades el fenomen que coneixem com a gota freda, que provoca en un espai xicotet de temps, greus danys tant als nostres sòls com a la nostra vegetació.

Localització de les regions biogeogràfiques amb clima mediterrani. Imatge de Wikimedia. Autor: Vzb83

Bé, ara que ja hem repassat les característiques climàtiques, podem donar pas al manual de supervivència de les plantes per tolerar-les, és a dir, aquelles modificacions o canvis que desenvolupen per adaptar-se al medi.

Combatem l’excés de temperatura i les altes taxes d’evaporació
La carència de precipitacions i les elevades temperatures a l’estiu, produeixen unes condicions de gran demanda d’aigua per a les plantes. Per evitar pèrdues d’aigua, les fulles han desenvolupat un teixit molt resistent que les impermeabilitza i les fa dures; aquestes fulles com ara les del boix (Buxus sempervirens L.) o el coscoll (Quercus coccifera L.), típiques a la vegetació dels boscos mediterranis, reben el nom d’esclerofil·les, terme que prové del Grec sclero (dur) i phyllon (fulla). A més, de vegades, durant aquest període el creixement de la planta es suspès degut a la insuficient disponibilitat d’aigua, mentre que a l’hivern, com les temperatures son lleus i l’aigua és més abundant, l’activitat fotosintètica pot continuar.

Buxus sempervirens  L. Imatge de Felix Abraham

D’altra banda, per evitar un excessiu calfament del teixit vegetal en les hores en què la planta no transpira, les fulles redueixen la superfície. Arbres i arbustos semblen tiges i branques, com moltes ginestes, i les fulles poden ser inexistents o molt efímeres. Si es mantenen les fulles, els estomes es disposen protegits al revers de les fulles per tal d’evitar al màxim la pèrdua d’aigua quan els estomes s’han d’obrir per alliberar l’oxigen i captar CO₂ durant la respiració.

Altra adaptació és la vellositat. Les plantes presenten una densa capa de pèls blancs al revers de les fulles per protegir els estomes i evitar la pèrdua d’aigua als períodes calorosos. El romaní (Rosmarinus officinalis L.) i la cresolera (Phlomis lychnitis L.), són bons exemples. Els pèls, a més, proporcionen una capa d’aire aïllant a la tija i a les fulles, ajudant a estabilitzar la temperatura del teixit, i a emmagatzemar aigua reduint l’evaporació i la velocitat d’assecat. Si els pèls són a l’anvers, també reflecteixen la llum solar, reduint els efectes nocius de la radiació sobre els teixits.

Phlomis lychnitis L. Presa de la serra de Mont-roig. Imatge d’Isidre Blanc

Algunes plantes es defenen contra els insectes que poden fer-les servir com aliment. Els pèls impedeixen el seu avanç com obstacles a una carrera camp a través; en l’escala d’un insecte, un pèl es torna un arbre, i una fulla peluda… un bosc! Altres pèls tenen propietats enganxoses o urticants que se caracteritzen per ortigues afilades amb glàndules que segreguen un fluid, el qual, també pot ser una incomoditat per als insectes.

Algunes llavors utilitzen els pèls com a estratègia per augmentar les seues possibilitats de reproducció. Aquestos, tenen forma de ganxo i s’enganxen a la pell dels animals, caient escampades amb la possibilitat de colonitzar altres llocs, possiblement lluny del seu hàbitat habitual.

Amb compte, punxem!
Les espines son especialment freqüents en les flores dels països amb clima mediterrani. Encara que és difícil d’explicar les funcions d’aquesta adaptació, una d’elles podria ser la de reduir la superfície de transpiració de la planta amb la modificació de la tija o les fulles. D’altra banda, les condicions de vida sota el clima mediterrani no són gens fàcils i els danys que ocasionen els herbívors són molt cars de reparar. La protecció de les espines redueix aquestes pèrdues que ocasionen ovelles, cabres i conills.

Ulex parviflorus Pourr. Imatge de Tomás Royo

Una de les espècies amb aquesta propietat és la coneguda argelaga (Ulex parviflorus Pourr.) i també l’arçot (Rhamnus lycioides L.), les quals, trobem fàcilment si anem d’excursió per les nostres muntanyes.

Aliança amb el foc
Durant els períodes de sequera, la vegetació es converteix en un ecosistema propens al foc i moltes espècies estan adaptades a aquesta condició.

Incendi forestal. Imatge de Xabier. M

Normalment, el foc és considerat com un esdeveniment negatiu i perjudicial per a la vegetació, però dins dels ecosistemes de tipus mediterrani, és un factor natural. Després de l’incendi, la massa llenyosa es redueix a cendres i nutrients son reciclats i retornats a la terra que es majoritàriament estèril. A més, es pot produir una estimulació directa de la germinació de les llavors per efectes mecànics, com la ruptura de la coberta de la llavor, o per la influència de les substàncies contingudes al foc. Després del foc, la superfície s’esborra i noves plantes poden germinar en un entorn lliure de competència o rebrotar d’òrgans subterranis, ja que el nutrient alliberat provinent de la biomassa, ajuda a la fase inicial de desenvolupament de la planta.

Immediatament després del foc, la composició florística de la vegetació canvia, però moltes espècies estan presents al banc de llavors i reapareixen al cap d’uns mesos o almenys en el període entre u a cinc anys, per tant, en la majoria dels casos, la vegetació no ha de ser considerada com una comunitat completament diferent, sinó com una fase transitòria.

Paratge calcinat. Imatge del blog Caminando Hacia Las Alturas. Autor: Emilio Vera

Tanmateix, la resposta de la vegetació al foc no és uniforme, depèn de diversos factors com son la composició de les espècies i la seua reacció al foc, com de recent es l’incendi, la intensitat del foc i les condicions climàtiques. És a dir, no sempre es positiu. En qualsevol cas, el principal problema del foc és que, en l’actualitat, quasi mai és un fenomen natural, sinó provocat per l’home. Els focs natural són generalment més suaus en intensitat, extensió i durada. L’adaptació de les plantes mediterrànies al foc, no és cap protecció davant els incendis provocats, amb diversos punts d’ignició, l’ajuda de combustibles o aprofitant les condiciones ambientals més propícies.

Segons el tipus de planta, l’adaptació al foc és de diferent manera. En primer lloc, trobem aquelles plantes que rebroten des de la base del tronc, com són el llentiscle (Pistancia lentiscus L.) i l’alzina (Quercus ilex L. subsp. ilex), i aquelles que rebroten dels arrels, com el Pi canari (Pinus canariensis Sweet ex Spreng.). Altres, formen les seves estructures reproductives com bulbs, sota terra o sota l’aigua; són les denominades criptòfites, on trobem d’exemple els narcissos (Narcissus spp.).

Un altre tipus de plantes segueixen l’estratègia de produir una gran quantitat de llavors que germinen després del pas del foc, permetent a les plantes joves que creixen gràcies a la desaparició de la capa superior de la vegetació. Una de les espècies que tenen aquesta adaptació és l’estepa borda (Cistus salviifolius L.).

Pistancia lentiscus  L. Imatge de Ferran Turmo Gort

Per últim, cal destacar les piròfites, terme provinent del grec antic Pyros (foc) i phytos (planta). Aquestes plantes s’han adaptat per tolerar el foc, actuant de forma favorable per a elles. Les piròfites passives resisteixen els efectes del foc, en particular, quan passa ràpidament, podent competir amb les plantes menys resistents que estiguen danyades. D’altra banda, les piròfites actives, a més tenen olis volàtils que fomenten l’incidència dels incendis que son beneficiosos per a elles. Com a exemples, citar el romaní (Rosmarinus officinalis L.) i el pi blanc (Pinus halepensis Miller).

Pinus halepensis Miller. Imatge de José María Escolano

Podem dir amb certesa que amb aquest clima les plantes són unes autèntiques supervivents, ja que fins a nosaltres ens es fa difícil suportar als mesos de calor les altes temperatures.

Imatge de capçalera de Ena Ronayne