LA MÀGIA DE LA MANDRÀGORA

La seua forma semblant al nostre cos ha fet de la mandràgora una planta estimada per les bruixes i temuda pels pobles de diferents civilitzacions. És, juntament amb el vesc, la planta màgica més famosa i utilitzada de tots els temps.

Possiblement, és la forma humana de les seues arrels el que ha fet que pobles de llarg a llarg del planeta hagen atorgat a aquesta planta diferents propietats màgiques, convertint-la en remei per a malalties, invocadora de màgies i en un potent afrodisíac. I com és d’esperar, una infinitat de llegendes s’han formulat entorn de la mandràgora, les més importants estan relacionades amb el seu origen i amb la forma de l’arrel. 

La seua fama és quasi tan antiga com la humanitat mateixa, ja des de la Grècia clàssica la mandràgora era àmpliament utilitzada i se li coneixia amb el nom de planta de Circe, en honor a la famosa deessa i bruixota del mateix nom a qui Homer immortalitzara en la seua famosa Odissea. Segons la tradició oral, aquesta planta era vista com a símbol de prosperitat i bona fortuna. Hipòcrates va descriure les seues arrels i Dioscòrides la incorporarà al seu llibre més famós De Materia Medica.

Els antics pobladors d’Àfrica i també en alguns poblats d’Àsia creien  que tenia propietats curatives i per açò la utilitzaven per a llavar-se les mans i els peus. És ací on la fama de la mandràgora s’enllaça amb la tradició judaica, on l’arrel d’aquesta planta era utilitzada com un potent fertilitzant. Ja en l’Antic Testament s’al·ludeix a aquesta propietat en la història de la bella Raquel, esposa de Jacob, un dels patriarques de la Bíblia, en la qual i segons la tradició, ella era estèril i es va quedar embarassada després de prendre una infusió de mandràgora.

De fet, per a la tradició rabínica la mandràgora creixia al peu de l’arbre del Edén, per la qual cosa molts l’han identificat amb l’esperma, argumentant que les seues virtuts meravelloses procedien del fet de ser el producte viu d’on va eixir Adán. Amb el temps, i durant l’Edat Mitjana, es va estendre la tradició que la mandràgora naixia de l’esperma dels penjats, d’on és molt probable que se li atorgaren els seus atributs afrodisíacs. També en aquesta època se la va considerar el millor dels medicaments.

Santa Hildegarda de Bingen

S’aplicava en forma de cataplasma o es prenia en brou, o es feia al malalt sostenir-la amb la mà dreta. Deia que guaria el llanguiment, la migranya i els dolors de coll. Santa Hildegarda de Bingen (líder monacal, profetessa, mèdica i mística alemanya coneguda també com Sibil·la del Rin) va detallar les seues virtuts en el segle XII incloent-la en el seu Liber simplicis medicine (també anomenat Physica), un tractat sobre medicina dividit en nou llibres sobre les propietats curatives basant-se en la zoologia, la botànica i la geologia. Va dir de la mandràgora que presa amb vi espantava la malenconia de l’ànima, i que la seua infusió reanimava a aquells que patien nàusees.

Juana D´Arc

Serà també en l’Edat Mitjana on aquesta planta passe de convertir-se en medicinal a donar-se per una planta maleïda vinculada a rituals i bruixotes. La mandràgora contenia l’ànima dels desesperats i qui la posseïa podia escapar als atemptats i tornar-se invisible. Indicava també on estaven ocults els tresors, fecundava a les vaques i els donava doble llet. I si es cuidava durant set anys desrés d’arrancar-la es deia que es transformava en un xiquet real després d’un estrany i complex ritual. 

Un dels casos més coneguts que encoratjava la relació entre bruixeria i mandràgora va ocórrer durant el judici de Juana d’Arc. Durant el procés de Ruan en el qual es va posar en dubte la validesa de la capacitat visionària de la Dama d’Orleans, els jutges la van acusar de portar oculta entre les seues robes una arrel de mandràgora, un ésser demoníac del que obtenia el seu meravellós poder de l´adivinació i el seu do de comandament, doncs segons les llegendes si l’arrel de mandràgora es mantenia a casa ben acollida amb draps de seda o lli, i si era apropiadament cuidada i alimentada, mouria el seu petit cap per a afirmar o negar a les preguntes que se li feren. Aquestes declaracions van ser crucials en la sentència de mort de la jove heroïna francesa.

Dues pel·lícules recents en les quals ha pres protagonismes la mandràgora són Harry Potter i El laberint del Faune. En ambdues, l’arrel de la planta apareix vinculada a la màgia, i el seu crit és presentat com un dels sons més aguts i desagradables del món

Realitat i mite: entre el verí i el somni

Però què hi ha de realitat i de ficció en els usos i poders de la mandràgora? La mandràgora pertany a la família de les solanàcies, és a dir, està emparentada amb plantes com la creïlla, la belladona i el tomàquet. Creix en boscos ombrívols, a la sendera de rius i rierols on la llum del sol no penetra. La seua arrel és gruixuda, llarga, generalment dividida en dues o tres ramificacions de color blanquinós que s’estenen pel sòl, les seues fulles són d’un to verd fosc, i les seues flors són blanques, lleugerament tenyides de porpra. El fruit és semblat a una poma xicoteta i exhala una olor fètida. 

Flor de la mandràgora

Fruit de la mandràgora

Es tracta d’una planta altament tòxica, cosa que en part la relaciona amb els seus usos màgics i com a anestèsic. Pot arribar a provocar la mort si és ingerida directament, i té activitat a través de la pell, per la qual cosa és poc prudent manipular les seues fulles, fruits i, sobretot, les seues arrels. Entre els símptomes d’intoxicació per mandràgora s’han documentat marejos, dificultats per a respirar i bradicàrdia. El seu cultiu és perillós i desaconsellat, encara que les seues flors són boniques i vistoses, la qual cosa li confereix un valor ornamental molt alt.

Les propietats medicinals de la mandràgora existeixen, i estan vinculades al camp de l’anestesiologia. Es recomana el seu ús sempre sota la supervisió d’un especialista. Entre les propietats,  ajudar a provocar el vòmit, calmar dolors bucals i provocats per colps en articulacions, disminució dels dolors causats per fractures d’ossos i eliminació parcial de maldecaps i migranyes.