La cornicabra, els pugons i les formigues i, com a epíleg, un passatge bíblic

Aprofite la primera hora d’un matí d’estiu per pujar a alguna muntanya propera. En aquesta ocasió he optat pel Cabeçó d’or. Per als qui no el coneixeu, vos el presentaré. Es tracta d’un a muntanya fonamentalment calcària, rica en fonts, d’on probablement li ve l’epítet ‘or’, que en llengües prellatines venia a significar ‘aigua’, com en tantes ocasions trobem a la toponímia catalano-valenciana com a indicador hídric: font d’or (Sant Hilari de Sacalm), cova de l’or (Beniarrés), Cala d’or (Mallorca), Cap d’Or (Marina Alta), Penya de l’or (Bolulla), Orba, l’Orxa, etc. A més, també és bastant ben estudiada pel que fa la micro toponímia i la història natural; i també la història pròpiament dita, com a l’elevació de Busot més fàcil de localitzar en la línia divisòria del Tractat d’Almirra (1244), la de Biar-Busot.

Una fita orogràfica que, des de la mar, rebia el nom de ‘l’Home, com si fora un home gitat. Això queda reflectit, per exemple, en el Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente en África (1784), del brigadier de l’Armada Vicente Tofiño, matemàtic i astrònom, quan diu, referint-se a allò que es veu des de Tabarca: «… el picacho de una montanya alta tierra adentro, que llaman del Hombre, que está á (sic) la parte del E. de Alicante»

Pujar al Cabeçó et permet entrar en contacte amb multitud d’espècies, cadascuna amb les seues característiques, relacions ecològiques i riquesa etnobotànica i etnozoològica. Uns temes que tant capten l’atenció als alumnes o a les colles d’amics amb qui hi has muntat per conèixer la muntanya; i en múltiples aspectes, des dels purament biològics als històrics i els lingüístics (per exemple, els micro topònims). Com la major part de les muntanyes valencianes, malauradament tan poc difoses en els centres educatius.

Ara em trobe als peus de l’Esquenall de l’ase. Es diu esquenall perquè sembla la columna vertebral, l’esquena d’un mamífer; sol dir-se així a una  carena accentuada que separa dues vessants. Un esquenall que marca el límit d’una petita vall especialment rica en terebints o cornicabres (Pistacia terebinthus), un arbret altrament conegut a uns altres llocs de les nostres terres com a noguerola, origen de cognoms tan nostres com Noguerol, Noguerola, Noguerols, Nogueroles. I, mentre esmorze, observe com, de les gal·les de la cornicabra, se’n desprenen uns nuvolets, com de cendra, que no són sinó insectes menuts que s’hi havien covat. Però, anem a pams.

La cornicabra

La cornicabra és un arbret no massa gran típic de carrascars en ombries i llocs humits, i que en la tardor es distingeix amb certa facilitat pel color rogenc de les seues fulles, blanes, caduques i dividides en un nombre imparell de folíols. I que podem trobar als vessants més abruptes i ombrívols del Cabeçó; per exemple, quan iniciem l’ascens pel Racó Seva i des de la base de l’esquenall de l’Ase.

De manera similar al seu ‘germà’ més conegut, el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), la cornicabra presenta els sexes separats en plantes diferents, amb flors, sense corol·la i agrupades en ramellets en les branques de l’any anterior. Els fruit (en els individus femenins, clar) es presenten en raïms on cada fruit és una petita drupa (és a dir, amb pinyol) esfèrica de color rosat quan està immadura, i que en madurar passa a un color més fosc.

Alguns exemplars presenten unes excrescències curioses: un cecidi o agalla produïda per la picada d’un insecte. L’insecte, un pugó, hi ha dipositat els ous, i la planta reacciona i forma una mena d’embolcall aïllant, dins la qual creixen els futurs pugons en la primera fase de la seua metamorfosi. Com que l’agalla sembla una banya de cabra, a la planta se li diu així: cornicabra.

Records i nous coneixements

Recorde la primera vegada que m’hi vaig trobar una agalla oberta, plena d’una mena de ‘mosquits’ que no eren sinó els pugons immaturs. I veure-la de nou em porta al cap dues menes de records. D’una banda, quan de jove pujava al Cabeçó amb mon pare, que era de Busot, i a través del qual vaig conèixer racons, plantes i a Pep el Boix, el guarda del Cabeçó i serres veïnes, com ara la Ballestera, el Cabeçonet i altres.

Més tard, quan l’interès per la natura, la llengua i el País havien arrelat amb més força, Jaume Varó (l’autor del recull toponímic i d’algunes de les fotos) i jo mateix passaríem hores i hores, gastaríem quaderns i bolígrafs, sentint, extasiats, a Pep el Boix contant-nos mil i una històries d’animals i plantes, de noms de llocs i de persones que havien conegut com pocs la muntanya màgica de l’Alacantí.

Passejant i sentint-lo, assegut a una roca de la muntanya, i més tard a una cadira en el centre de majors de Busot, com si els seus seients foren una càtedra i ell un autèntic catedràtic que, pacient, ens advertia que si ens posàvem davall una cornicabra amb les gal·les madures, potser acabaríem plens d’una mena de cendra, els ‘mosquits’ que s’hi feien a l’interior i que, en obrir-se la agalla, ens caurien a sobre.

Torne al present. I passats els anys, jubilat ja d’ensenyar, almenys oficialment com a docent, no renuncie però a aprendre, recordar i compartir allò que crec que ja entenc un poc millor. I a revisar algunes de les coses que anteriorment també havia compartit. I interprete la situació que abans he descrit com una mena de paradoxa: el guarda de Cabeçó, sense estudis oficials, oficiava com autèntic catedràtic d’aquella natura, m’orientava i em feia veure a mi, catedràtic d’institut, coses que jo no tan sols ignorava sinó que ni tan sols veia enmig de l’exuberant riquesa geològica, florística o faunística d’aquells racons de la muntanya estimada.

Que la mel de cepell o petorret (Erica multiflora) era de color vermellenc, vinós; que el fardatxo (Lacerta lepida) només s’enfrontava al ‘sacre’ (la ‘serp verinosa’) si tenia un panical (Eryngium campestre) a prop on refregar-se si aquesta el mossegava, un relat que tants i tants em contaven en molts altrs llocs; que la llet de la lletrera (Euphorbia sp.) servia per clarificar l’aigua dels petits tolls de muntanya i fer-la bevible; o que, a casa, les alfàbegues dels cossiolets servien per espantar els mosquits; que…

Perquè amb ell, i amb molts altres com ells, aprenia. I molt. Sobretot a mirar, a fer-me preguntes. Quina seria la substància de la lletrera responsable de la floculació de les partícules en suspensió en l’aigua dels tollets? Per què la lletrera, el lletsó i la lletuga començaven per ‘llet? A què es devia la tonalitat vermellenca de la mel del cepell? Tenia alguna relació el nom científic Erica amb la Venus Ericina que marcava l’inici de les festes romanes de Vinalia? Per quina raó les alfàbegues espantaven els mosquits?

I també aprenia a contar coses de cada animal, planta, font o penyal que hi ens trobàvem i que tanta atenció despertaven per anar ‘més enllà’ en el coneixement de la natura. I, en tornar a casa i posar en ordre els apunts, intentar fer de pont entre allò que ell em deia i el que la ciència, la lingüística, i altres disciplines acadèmiques havien arribat a descobrir. En bona mesura, d’eixos apunts va eixir el primer llibre d’etnobotànica que vaig fer, Les nostres plantes (1982-1985), el primer d’etnobotànica accessible al gran públic que es va fer al País Valencià i, pel que tinc entès, a totes les Espanyes. 

L’altre record relacionat amb la planta provenia d’un article que molts anys després, el 2015, em va copsar  atès que parlava dels terebints i aquells ‘mosquits’ dels que ens advertia Pep el Boix, i que no eren sinó uns pugons que després serien paràsits dels terebints. L’article era Mister Hyde al formiguer, de Pau Carazo i David Martínez i posava de manifest que a mesura que s’estudien més i més els partícips en la Història Natural es troben relacions entre plantes i d’animals moltes de les quals ocultes a la vista. Però molt més que la vistositat d’eixes agalles, l’insecte que hi participa és el protagonista d’una mena de drama vital que és el que anem a contar.

Els pugons de la cornicabra

Hi ha alguns insectes del grup dels pugons que s’alimenten de la saba elaborada, dels líquids interiors rics fonamentalment en sucres que fotosintetitzen d’algunes plantes. La planta pren del sòl aigua i sals minerals i les puja a les fulles; gràcies a la clorofil·la i a l’energia de la llum, les fulles fan servir l’aigua i les sals per combinar-les amb el diòxid de carboni i obtenir l’aliment que necessiten: sucres, proteïnes, etc. Tot aquest aliment, convenientment dissolt en aigua, s’anomena saba elaborada, es reparteix pels diferents teixits de la planta i alimenta les cèl·lules que la formen. Aquesta saba circula per uns tubs molt fins i pròxims a la superfície de les rames.

Així, alguns insectes són capaços de perforar eixa superfície i viure a costa de l’aliment que porta la saba. Són els pugons, un insectes hemípters com ara les xinxes i les cigales.  La saba és molt rica en sucres (el “combustible” per poder fer les funcions biològiques) però pobra en proteïnes; així que els pugons necessiten xuplar molta saba per aconseguir les dosis de proteïnes que necessiten. Eixe excés de sucre els faria patir una mena de diabetis si es quedaren amb tot el que ingereixen. Per evitar-ho, expulsen per darrere l’excés, com si foren uns excrements dolços. Una melassa que agrada molt a les formigues.

Algunes espècies de formigues, molt goludes, se n’aprofiten i suquen amb fruïció eixe suc ensucrat que excreten els pugons; i estableixen una mena de contracte de benefici mutu: els pugons els aporten sucres per a l’alimentació no tan sols de les mateixes formigues sinó, sobretot, de les seues larves, i les formigues “pasturen” els pugons duent-los als llocs apropiats i defenent-los dels atacs de potencials enemics. Més o menys com nosaltres fem amb les vaques, ovelles, cabres i altres herbívors: gràcies a ells aconseguim aliment ja que processen herbes que a nosaltres no ens servirien directament, i a canvi els protegim i els busquem llocs adequats de pastura.

Fins ací, tot “normal”. Els pugons serien per a les formigues el que els animals de pastura per als humans, més o menys. Però, resulta que els pugons de la cornicabra, els Paracletus cimiciformis, són una mica “especials”. I el que vaig a contar sorprèn tant per lo subtils i sofisticades que poden arribar a ser les relacions entre plantes i animals, com per la nostra ignorància del que pot passar davant nostre sense que ens n’adonem. Això sí, fins que algú ens ho ha fet notar i, millor encara, si ens ho explica i ens anima a què mirem la natura amb uns altres ulls i a incrementar la nostra capacitat d’admiració i la consciència sobre quantes coses ens falten per saber.

El cas és que el cicle de vida de P. cimiciformis comença a la cornicabra durant la primavera, quan els ous dipositats per les femelles fecundades eclosionen dins l’agalla i formen insectes que hi maduren. Al final de l’estiu l’agalla s’obri, els insectes adults, ja alats, cauen (si et trobes a sota les agalles sembla que està plovent cendra, com ens advertia Pep el Boix) i se’n van volant a la cerca de gramínies silvestres. Colonitzen les arrels d’eixes herbes i hi continuen els canvis necessaris per transformar-se en els pugons, ja sense ales.

I ara ve el més interessant. Aquests pugons poden ser de dos tipus o morfos: uns són de coloració blanquinosa i amb forma de xinxa (per això el prefixe cimici al nom científic, un plural que en italià significa “xinxes”), i un altre de color verd tot i que genèticament idèntics al blancs. Els pugons verds es relacionen amb les formigues del gènere Tetramorium; i ho fan de la forma habitual: les formigues els toquen amb les antenes per comprovar que són els pugons que els interessen, els capturen i els porten a la planta que consideren apropiada perquè hi vagen xuplant la saba i subministrant-ne la melassa que excreten quan se n’atapeeixen.

Però, els pugons de color blanc es comporten de manera ben diferent. Quan la formiga els palpa amb les antenes, el pugó retrau les potes i queda immòbil alhora que emana una flaire que fa creure a la formiga que es tracta d’una de les larves del formiguer. Aleshores, la formiga l’agafa entre les mandíbules i, com si s’hagueren escapat de la ‘guarderia’ formical, el ‘retorna’ a la cambra de cria, un lloc quasi sagrat per a les formigues per la protecció que li donen. Hi diposita el pugó “camuflat” junt amb les  pròpies larves. Sembla mentida, però les formigues cauen en l’engany i dispensen al pugó el mateix tracte, com si l’hagueren adoptat. El sorprenent motiu pel qual els pugons blancs tenen ‘com a objectiu’ fer-se transportar fins a la cambra de cria és succionar l’hemolimfa (la “sang” dels insectes) de les larves de les formigues, fer de Dràcula de les formigues!

En tot això hi ha dues coses ben notables: d’una banda és el primer cas conegut d’una espècie que tot i fer bessons genèticament idèntics cadascun es comporta de manera diferent: una de les formes biològiques com a mutualista, convivint amb les formigues i beneficiant-se mútuament; i una altra com a depredadora, xuplant l’hemolimfa de les larves fins matar-les. I d’altra banda, també és el primer cas conegut d’un pugó “carnívor” (o caldria proposar el neologisme ‘hemívor’, pel prefix ‘hemo’, ‘sang’?); un pugó que s’alimenta d’uns altres animals, mentre que tota la resta són estrictament vegetarians, xupladors de saba. Un insecte que fa servir “l’astúcia” (si eixa categoria fora lícit aplicar-li-la) per a superar les defenses de les formigues (molt més grans, robustes i “cuirassades”) i vèncer-les en el seu propi terreny.

En la imatge veiem un esquema simplificat del cicle de vida bianual del pugó Paracletus cimiciformis. La fase sexual té lloc en l’hoste primari (arbustos de Pistacia terebinthus). Allí es produeixen fins a cinc morfos diferents. D’ells, tres són partenogenètics i es desenvolupen dins d’unes agalles molt característiques que indueixen en les fulles del seu amfitrió. Cap al final de l’estiu, l’última generació nascuda en l’interior de les agalles consisteix en pugons alats que volen i colonitzen les arrels de diverses espècies de gramínies (hoste secundari). Allí inicien una sèrie de generacions partenogenètiques àpteres (sense ales) formades per un o ambdós dels morfos alternatius: el morfo verd (MV) i el morfo blanc (MB). Aquests dos morfos interaccionen de manera molt distinta amb formigues del gènere Tetramorium. Al final de l’estiu, es produeixen dos morfos alats indistingibles que dispersen el clon a noves gramínies o tornen a Pistacia, donant lloc a una nova generació sexual. El signe d’interrogació indica que no es coneixen amb detall els factors que controlen la producció d’un o altre morfo. M, mascle; F, femella sexual.

Samuel. Antic testament. David i Goliat.

Altrament, tot això fa pensar en un passatge bíblic en què tant l’astúcia, la grandària cuirassada i la cornicabra tenen un cert protagonisme. Es tracta del primer llibre del profeta Samuel on en els versets 17:2-54 es narra la victòria de sagaç David enfront al més gran i cuirassat Goliat. Un episodi que té lloc a una vall que en hebreu rep el nom d’Elah.I, què vol dir elah?  Potser ja ho haureu endevinat: cornicabra, terebint. Així que el lloc on va esdevenir l’episodi bíblic de David i Goliat seria la Vall del Terebint o de la Cornicabra. Localització que, ressituada al Cabeçó seria una cosa així com “la vall situada entre els Esquenalls de la Foradada i de l’Ase”. ¡Ves per on!

En definitiva, tot açò que hem contat, des de la trama i el drama de la vida a la bellesa del paisatge; des de la multiplicitat d’aspectes d’una planta típicament mediterrània al referent bíblic, ho podem trobar no tan sols a la muntanya més emblemàtica, i potser la més respectada i volguda dels valencians de la comarca de l’Alacantí, al nostre Cabeçó d’Or, sinó a qualsevol muntanya valenciana. Animeu-vos-en a descobrir-ho i a contar-ho. Fem País i fem Història Natural.

Aquest article es va escriure a Mutxamel, el 21 d’agost de 2023, festivitat de la Mare de Déu dels Lliris, patrona d’Alcoi.