La flor de la seducció

Si per alguna cosa s’ha caracteritzat la belladona al llarg de la història és per la quantitat de llegendes i mites que s’han creat entorn d’ella. Envoltada sempre de misteri no és d’estranyar que en el llenguatge de les flors aquesta planta s’identifique amb el silenci.

Per a algunes velles llegendes parlar de belladona és parlar de seducció ja que aquesta planta, que es trobava habitualment a banda i banda dels camins, atrapava l’atenció de xiquets i dones per la seua delicada presència. De fet el nom d’aquesta planta no és casualitat, belladona etimològicament prové de la veu llatina ‘bella donna’ (bella dona) i mostra la sensibilitat dels italians, els qui van batejar la flor, en l’art de la seducció, a la qual està molt lligada. L’origen europeu d’aquesta flor fa que les llegendes sobre el seu origen es troben en el nostre continent, especialment en el nord, vinculades a la tradició cèltica. Però també al Mediterrani s’ha alimentat la llegenda de la belladona, doncs és en els nostres boscos on aquesta varietat pot aparèixer amb major freqüència.

D’acord amb la tradició cèltica, l’esperit que habita dins de la planta de belladona, Atropa belladonna, només ix una nit a l’any, la de Walpurias, quan es prepara per a celebrar el Sàbat amb les bruixes. En terres cèltiques hi ha una superstició que vincula a la belladona amb una bruixa encantadora a la qual és perillós mirar, sent curió que en l’actualitat un dels usos més comuns de la belladona siga l’oftalmologia. Altres versions suggereixen que certa secta de sacerdots prenia una infusió de belladona per a honrar i invocar l’ajuda de Bellona, deessa de la guerra.

Respecte a llegendes més recents i vinculades amb la part sexual, s’explica que en un remot lloc un bruixot va tractar amb aquesta flor a una dona malalta provocant en ella un estat de somni profund que es va perllongar durant diversos dies. En despertar de la letargia la dona es va mostrar molesta per haver-la tret de l’estat hipnòtic, ja que durant el seu somni havia estat en llocs on el plaer i la luxúria eren constants. En donar-se a conèixer aquesta experiència, l’Església va relacionar aquelles visions amb actes del dimoni i la va considerar una planta herètica. Des de llavors, la seua vinculació amb la bruixeria ha sigut una constant. Però, que havia de real en la llegenda de la dona encantada?

Incomptables observacions registrades des del segle passat van mostrar que en estat d’excitació sexual la pupil·la es dilata. I que els homes, de forma inconscient, se sentien atrets per dones més estimulades. Un dels efectes de la belladona és que les pupil·les es dilaten molt a causa de l’atropina que conté. De tot açò, podem deduir que d’alguna forma les dones de les corts italianes dels segles XVI i XVII van deduir aquesta relació i van començar a usar belladona en els balls de la noblesa, per a mostrar-se més atractives davant els homes.

Però més enllà de les al·lucinacions i dels efectes seductors de la belladona estan els efectes reals de la mateixa, vinculats a la seua propietat més latent, la toxicitat. Segons la descripció que Plutarc va fer sobre els efectes produïts en les tropes de Marco Antonio, aquells soldats romans van ser enverinats amb belladona. Amb aquesta mateixa planta va ser també enverinat l’emperador Claudio.

Atropa belladonna és una planta vivaç de la família de les solanàcies que pot aconseguir un metre i mig d’altura. Té les tiges ramificades i llenyoses en la seua base, i les seues fulles són grans i ovalades, amb grans flors de color violaci i groc. El seu principi actiu és l’atropina (aïllada per Mein en 1831) que es concentra fonamentalment en les seues arrels i en el seu fruit, unes baies de color negre i de la grandària d’una cirera, amb olor forta i desagradable. Normalment creix a l’ombra dels arbres, en pujols boscosos o jaciments carbonífers en els boscos humits d’Europa, Àsia i Àfrica. També és coneguda com a cirera negra, herba de la mort, tabac de paret, cirera del diable o baia de la bruixa.

Atropa belladonna

La belladona conté altes quantitats d’alcaloids tropànics. Els alcaloids són compostos químics nitrogenats derivats dels vegetals (i alguns animals), que tenen diferents propietats sobre el nostre organisme, sobretot sobre al sistema nerviós central. L’ús de la belladona com a planta medicinal es remunta a fa milers d’anys. En la terapèutica herbolària aquesta planta narcòtica s’aplica en cas de neuràlgies, tos nerviosa, asma, convulsions, epilèpsia, constriccions espasmòdiques i algunes malalties dels ulls.

Les propietats de la belladona poden produir, en dosis lleus, la reducció de la salivació i la sudoració, però en dosis més altes augmenta el pols i el ritme respiratori, l’acció dels músculs involuntaris decreix, la freqüència cardíaca s’accelera, la dilatació de les pupil·les és molt marcada i s’inhibeix l’acomodació ocular, és a dir, el cristal·lí es fixa per a la visió llunyana i els objectes propers es veuen borrosos. En dosis molt altes pot produir al·lucinacions visuals i auditives. Un altre dels símptomes de la planta, i que alhora és el principal símptoma d’intoxicació, és la pèrdua completa de la veu, conjuminada a moviments continus i incontrolats dels dits i les mans.

Fruit de la belladona


A pesar que la belladona no provoca cap addicció ni física ni psicològica es recomana molta prudència en el seu ús, restringit a recomanacions mèdiques controlades. Ara bé, com que és una planta que pot trobar-se en el camp, especialment en el nord d’Espanya, existeix risc d’intoxicació. En cas d’enverinament accidental es recomana prendre al més prompte possible alguna substància que provoque el vòmit, com un got gran de vinagre calent o aigua de mostassa, posteriorment un buidatge estomacal seguit d’una dosi de magnèsia, estimulants com a cafè carregat, i de ser necessari cal ajudar al pacient amb respiració artificial.