I love cactus: sulcorebuties de flor blanca

Els amants dels cactus, com a col·leccionistes, anem passant per diferents fases, que van des d’un mer amuntegament de cactus obtinguts per diversos factors causals, fins a un col·leccionisme especialitzat. En el meu cas, m’he especialitzat a col·leccionar sulcorebuties, i quan vaig començar fa diverses dècades eren molt difícils d’aconseguir, almenys a Espanya. Em van impressionar les seues enormes flors de cridaners colors en tota la gamma del roig al groc i del violeta al magenta. I les seues combinacions, com a flors de color roig amb la gola groga o magenta amb el centre blanc. Però les flors blanques sense altres matisos de colors són inusuals en Sulcorebutia, al contrari que en altres gèneres de cactus.

Les sulcorebuties són cactus de floració diürna que creixen en zones àrides que es caracteritzen per la poca presència de pol·linitzadors. Els colors de les flors faciliten l’atracció dels pol·linitzadors diürns, per exemple, els lepidòpters diürns (papallones) prefereixen les flors roges o grogues abans que les blanques, encara que en l’elecció de les flors pels pol·linitzadors també poden intervindre altres factors com la grandària, la quantitat que hi ha en una mata i la seua olor.

Sulcorebutia o Weingartia?

Comencem per un apunt taxonòmic. Fa més d’una dècada vaig escriure un article sobre el gènere d’aquests cactus en el número 100 de la revista Cactus-Aventures International, explicant que després dels estudis de Christiane Ritz i la posterior classificació de Hentschel i Augustin, i mentre ningú demostre el contrari, smbla bastant clar que les sulcorebuties formen part del gènere Weingartia. Ara bé, els amants de les sulcorebuties continuem utilitzant el nom que dona títol a aquest article, donada la seua gran difusió entre els col·leccionistes. Per a la nomenclatura he pres com a referència la de Taxonomy of the cactaceae de Lodé de 2015, al costat del nom més utilitzat de sulcorebutia. Aquesta referència, per a no entorpir la lectura, només apareix la primera vegada que es nomena una sulcorebutia.

Distribució d’aquest gènere de cactus

S’han trobat sulcorebuties en una zona relativament xicoteta de Bolívia a l’est dels Andes que alguns autors denominen paisatge de Valls perquè està creuada per profunds barrancs. A més les seues poblacions es poden agrupar per grans àrees geogràfiques, per exemple, començaré per l’àrea de Sucre, en la qual creixen sulcorebuties molt riques en varietats i formes, com son la crispata, la roberto-vasquezii, la rauschii i la canigueralii.

Altra de les grans zones és la regió a l’oest d’Aquile, sobretot a les muntañes del riu Caine (el curs superior del Riu Gran, on existeix una gran varietat i multitud de formes de sulcorebuties, algunes poc conegudes per la inaccessibilitat del terreny, inclús moltes altres estan encara per descobrir. Gran part d’aquestes estan més o menys relacionades amb la Sulcorebutia mentosa com a conseqüència d’hibridacions i retrocreuaments. També en aquesta zona trobarem la cylindrica, la purpurea subsp. santiaginiensis, la breviflora var. laui (Weingartia breviflora), i la langeri.

Per últim, al costat de la carretera de Cochabamba, en direcció a Santa Cruz, creixen els cactus del complexe de Sulcorebutia tiraquensis, a menys altura i en un clima molt més humit, molt prop de les yungas, els boscos verds perennes de pluges tropicals, que reben la humitat de l’Amazones. Així que anem a fer un passeig per totes aquestes zones coneixent un poc més cadascuna de les espècies de flor blanca d’aquest gènere fascinant.

Sulcorebutia crispata (Weingartia crispata) de flor blanca

Llegint l’article de Pilbeam, J.: Another lookat sulcorebutias vaig trobar la foto d’una Sulcorebutia crispata (S. Albaoides) de flor blanca. Fins llavors solament la coneixia amb flors color rosa més o menys intens.

La Sulcorebutia crispata KK1265 segons Knize procedeix de Sucre a 2800m d’altura, encara que en funció de l’autor pot venir de Tomina a, 2400m d’altura i més de 100km de distància per carretera. Es va descriure en 1970 com de port des de solitari a agrupat, formant tiges de manera globular aplanada, de 25mm d’altura i de 35mm de diàmetre, epidermis grisa verdosa. Les seues espines estan esteses sobre el cos, fortament corbades, y son fines, vítries-blanques a marró-rosades amb una base engrossida de color groguenc. Les seues flors de 30mm de llarg i en diàmetre, son magenta clar a fosc. Per tant, podem veure que la flor blanca no s’incloia en la descripció. En aquest cas, la flor blanca de la S. crispata és fruit l’atzar, és a dir, d’una mutació que dona lloc a aquesta raresa i que el cultivadors s’esforça en fixar i reproduir.

Sulcorebutia roberto-vasquezii (Weingartia roberto-vasquezii) de flor blanca, la germana major

A l’est de l’hàbitat de la S. crispata i directament emparentada amb aquesta, es va descriure en 2005 la S. roberto-vasquezii, que es troba a poc més de 100 km de distància per carretera i es distingeix per la seua peculiar floració blanca amb gola pàl·lida i cremosa, amb tocs de color rosa en l’exterior. Les flors sovint són de color blanc a cremós, a vegades rosa violeta en l’exterior i blanc per dins (rares vegades completament rosa violeta amb tons salmó) i el cos verd molt fosc. Les espines són blanques, rectes o lleugerament retorçades, estarrufades amb bases vermelloses. Les arèoles són blanques i estretes. Les tiges són solitàries, de manera globular aplanada, de fins a 5cm d’altura i de 6-10cm d’ample.

Així doncs, ens trobem amb la germana major de la S. Crispata, l’única descrita que floreix majoritàriament en color blanc. Els números de col·lector de S. crispata, excepte algunes excepcions, solen localitzarla partir de 2200m fins a 3000m d’altura, mentre que els números de col·lector de S. roberto-vasquezii es refereixen a localitzacions entre els 1200m fins a 2000m d’altura. Per tant, si comparem l’hàbitat d’ambdues, veurem la diferència d’altura, i en el de S. roberto-vasquezii apreciem la menor altura, dos graus més de mitjana anual de temperatura i un 50% més de precipitacions anuals, és a dir, una zona de clima oceànic subtropical d’alta muntanya, en afloraments rocosos envoltats de boscos de coníferes. En el cas de S. Crispata creix en una zona climàtica d’estepa local, molt més hostil.

Per últim, la Sulcorebutia roberto-vasquezii de flor blanca incorpora algun altre to més o menys torrat en els pètals, a més del blanc, cosa que no ocorre amb la Sulcorebutia crispata de flor blanca, la qual només admet el color verd en la flor juntament al blanc pur.

El poder de l’atzar i l’adaptació dels cactus

Els flavonoides exerceixen un ampli espectre de funcions en les plantes, principalment com a pigments de colors en els pètals de les flors amb la funció́ d’atraure els insectes pol·linitzadors, o en la filtració́ dels raigs ultraviolats, protegint les plantes. En conseqüència, les sulcorebuties de flor blanca, deficitàries en flavonoides, tenen més difícil supervivència en l’hàbitat de la S. crispata amb menor la concentració de pol·linitzadors per la menor biodiversitat en el seu entorn i major l’acció dels raigs ultraviolats per l’altura i lluminositat de la zona.

A més els flavonoides també compleixen altres funcions metabòliques importants en les plantes. Es creu que funcionen com a defensa davant dels herbívors, i de protecció davant fongs. De fet, en la meua experiència he pogut constatar que les sulcorebuties de flor blanca són més delicades en cultiu que les de flors de colors.

La majoria de les mutacions són aleatòries i són el resultat d’un canvi en les cèl·lules de la planta. Les mutacions genètiques naturals poden canviar l’aparença de les flors i produir a l’atzar flors blanques. Aquests canvis de color de les flors ocorren àmpliament en la naturalesa, i produeixen plantes amb flors de tonalitats molt variades a partir de la selecció d’exemplars afectats per una mutació.

Sulcorebutia rauschii (Weingartia rauschii), la reina de les sulcorebuties

En el cas de S. rauschii es pot observar exemplars amb tons més o menys clars al costat del color dominant violeta-vermellós en la immensa majoria dels exemplars. Descrita amb flors de color violeta clar o fosc, a vegades vermellós, existeix un clon de flors blanc rosat, que s’ha anat multiplicant per esqueix. Recentment he aconseguit un exemplar de flor blanca, que floreix en un color blanc mat.

Es pot apreciar flors de colors més clars en alguns exemplars seleccionats i reproduïts en cultiu, encara que en l’hàbitat la seua freqüència de presentació és molt escassa. En qualsevol cas, es produeix un bell contrast entre els tons foscos del cos del cactus i els tons clars de les flors.

Com veiem, Sulcorebutia canigueralii arriba a florir en una gamma de colors quasi tan àmplia com el conjunt de sulcorebuties. I el color blanc és l’excepció. Aquesta raresa de Sulcorebutia canigueralii var. applanata KP27 floreix en un color blanc pur, mentre que Sulcorebutia rauschii HJ976/20 de flor blanca incorpora algun altre to en els pètals.

Sulcorebutia canigueralii (Weingartia canigueralii), la de les mil cares, més una blanca

Tant de S. rauschii, com a S. crispata i S. roberto-vasquezii formen part del complex S. canigueralii en sentit ampli i en determinades bases de dades se les considera com a sinònims. De fet, S. canigueralii té molts sinònims amb varietats i subespècies controvertides i comprén una multitud de formes diferents, on cada forma està vinculada a altres per poblacions de plantes amb característiques intermèdies.

La S. canigueralii tipus creix als voltants de Sucre. Se la ha descrit amb flors de color roig amb més o menys presència del color taronja o groc o de color uniforme violeta clar. També s’han descrit varietats amb formes de color violeta a púrpura amb la gola més pàl·lida. Des de fa uns anys es comercialitza la S. canigueralii var. applanata de flor blanca, en aquest cas, el color blanc en la flor és l’excepció, encara que també es troben espècimens amb la flor color rosat pàl·lid. Per tants, veiem que S. Canigueralii arriba a florir en una gamma de colors quasi tan amplia com el conjunt de sulcorebutias, i que el blanc es tan sols una excepció. I el color blanc és una raresa.

Sulcorebutia mentosa (Weingartia mentosa) de flor blanca, a l’abast de tots els col·leccionistes

A uns 130 km al el nord de Sucre per carretera, en Aiquile, entre 2300 i 2600 m d’altura, en un clima semiàrid càlid, es troba la Sulcorebutia mentosa, descrita fa més de mig segle amb flors color rosa a porpra clar i espines marrons. Poc després es recol·lectaren exemplars amb espines grogues, entre elles una de flor blanca (R277). Diferents pol·linitzadors aconseguiren que s’obtinguera una descendència solament de flors blanques. A diferència d’altres formes de S. mentosa amb flors de tons color rosa més o menys blanquinós, en aquests exemplars estem davant una flor completament albina, molt pura i bella. Tenim la fortuna de poder multiplicar per llavor aquesta característica lligada a un gen recessiu, la qual cosa permet que existisca en el mercat un número d’exemplars suficients perquè estiguen a l’abast del col·leccionista interessat.

Sulcorebutia cylindrica (Weingartia cylindrica), de flor blanca

A uns 40 km a l’oest de Aiquile hi ha una comarca en una altitud similar, però amb molt diferent configuració geològica on creixen en sòls degradats de pedra arenisca roja S. cylindrica, i la seua varietat crucensis, amb una floració que va del púrpura fins al blanc. Les dues formen part del complexe de S. Mentosa, però algun autor nega el seu parentesc i a la varietat se la denomina S. Confusa. De tota manera, sembla que hi ha una població de crucensis que té aproximadament un 10% de plantes amb flors més o menys blanques, però no son blanc pur, perquè sovint tenen una trama d’un color lleugerament rosat, la gola quasi d’un color rogenc i els estams de color rosa.

Sulcorebutia purpurea subsp. santiaginiensis (Weingartia purpurea) de flor blanca, una entre mil

També a l’oest de Aiquile, però en altures de més de 2900m com a mínim, es troba S. purpurea subsp. Santiaginiensis que es va descriureen 1979 i és extraordinàriament variable en el seu port i el color de les seues flors, que van des del porpra clar al roig fosc. El color blanc és una excepcional raresa. Tanmateix es comercialitzen exemplars de flor blanca amb total absència de pigmentació, tan sols s’aprecia el blanc i el verd en la flor i jo la vaig descobrir en 2004. A més la S. jolantana n.n., és considerada per alguns autors com una forma de S. purpurea subsp. antiaginiensis que desenvolupen la seues denses espines només quan són exemplars madurs.

Sulcorebutia breviflora var. laui (Weingartia breviflora), quan de colors es vesteixen les flors

Més al nord de Aiquile prop de La Vinya a uns 2800 m, a les muntanyes al costat del Riu Caine es troba la S.  breviflora var. Laui, amb flors de color molt variable: blanc, blanc crema, rosa, porpra, roig i groc, una varietat de colors per a una població és inusual en Cactáceas. En aquest cas, el color blanc és un més i no suposa albinisme.

Sulcorebutia langeri (Weingartia langeri), en record del Che Guevara

En la part més oriental de la zona de distribució de les sulcorebuties, en Vallegrande, on es va descobrir que havien enterrat el cadàver del Che Guevara, es troba la S. langeri. Creix sobre els 2000 m d’altura i floreix en groc, igual que unes altres sulcorebuties d’aquesta zona. Fou en 2004 quan es va trobar una de flor blanca. Amb els seus nombrosos caparrons recoberts d’espines i flors blanques forma un bell conjunt. Aquest exemplar s’ha anat multiplicant per esqueixat de les seues nombroses caps, per la qual cosa està estesa entre els col·leccionistes.

Sulcorebutia tiraquensis var. augustinii (Weingartia augustinii)

La S. tiraquensis var. augustinii té xicotets caps d’uns 2cm de diàmetre i sovint forma grans mates de fins a cent caps. Molt semblant a la S. langeri, no se sap encara si existeixen enllaços o formes transitòries. La majoria de les seus flors són violeta pàl·lid, però es poden trobar flors rosades o blanquinoses.

Nous descobriments

En les sulcorebuties és molt important determinar amb exactitud les localitats on es troben les plantes, amb les seues particularitats. En el seu hàbitat, a les valls on creixen, aïllats per cadenes muntanyenques, és freqüent trobar espècies de sulcorebuties completament noves en una vall i que no creixen en uns altres. Per un encadenament de circumstàncies, algunes llavors poden sobrepassar les muntanyes. La varietat que resulte de les noves condicions a les quals es trobe exposada, formarà allí una espècie diferent amb el transcurs del temps, que s’allunyarà tant més de la seua forma primitiva com més temps romanga en eixa localitat, aïllada i lliure d’altres influències.

Es van descrivint noves espècies i varietats i, per descomptat, entre elles, sulcorebuties de flor blanca, com S. gemmae HJ856. Així doncs la Sulcorebutia, en la seua evolució ha anat colonitzant la terra de ningú que deixava la retirada de les glaceres. A mesura que augmentaven gradualment les temperatures en el seu hàbitat, aquest l’envaïen les coníferes, contra les quals no poden competir les sulcorebuties, produint-se la seua retirada a terrenys més hostils, on tenen pocs competidors per ocupar el terreny. En alguns d’aquests casos, ens aventurem a creure que la recol·lecció de llavors d’aquestes rareses i el seu posterior cultiu i reproducció pot contribuir a la preservació d’aquestes formes tan rares i fràgils en un hàbitat hostil, màxime en casos extrems on en una població el nombre d’exemplars de flor blanca és molt escàs.

El valor de la biodiversitat i l’atracció del color blanc

Com a col·leccionistes apreciem la diversitat de les sulcorebuties de flor blanca com a font de diversió, però també admirem la seua pròpia existència i som sensibles a la seua preservació.
Les flors de les sulcorebuties són una font permanent de bellesa que ens provoca admiració i sorpresa. El color blanc en les flors representa la puresa i elegància. Eixa lluminositat que aporten destaca en una col·lecció de Sulcorebuties entre tants colors vius. D’altra banda, la diversitat genètica i la combinació de sulcorebuties amb diferent material hereditari enriqueix la vida i, per descomptat,  el nostre cactari. En conseqüència, les Sulcorebuties de flor blanca són capaces de despertar en els amants dels cactus la nostra estima ètica i estètica.