Fruit o llavor, eixa és la qüestió

Distingir un fruit d’una llavor no és una tasca tan senzilla com pot semblar. Però intentarem resoldre aquest conflicte i si no, les jornades del cap de setmana ens ho acabaran d’aclarir.

Com sempre queden despitats, i a pesar que ja ho hem dit per les xarxes socials, anunciat a la web i hem escrit un article a Espores, us recordem que el proper cap de setmana, 22 i 23 de novembre, el Jardí ofereix una bateria d’activitats gratuïtes relacionades amb les llavors i per a tots el públics. Si vols aprendre més, t’esperem!

Posat que hem dedicat tot un any a El Valor de les Llavors, ha aplegat el moment de concloure la campanya fent front a aquesta dura qüestió: fruit o llavor. Sembla senzill, veritat? Per respondre a aquesta pregunta haurem de conèixer prèviament un poc de terminologia. Si ja la saps, bota’t la lectura dels paràgrafs, però si no la coneixes, et demanem un poc de paciència, són dos paraules llargues, d’eixes que tant ens agraden en botànica.

Les dos paraules llargues
Les plantes que es reserven el privilegi de produir llavors s’anomenen espermatòfits i inclouen dos grups: les gimnospermes o plantes amb primordis seminals no inclosos en l’ovari: se sol dir, que tenen la llavor nua. Les flors són unisexuals i discretes com en el cas dels pins, les sabines, els ginebres o les sequoies.

Llavor amb ala, un mecanisme per a la dispersió. Imatge de FlickR

I les angiospermes: espermatòfits en els quals, els primordis seminals estan tancats en un pistil. Les flors són molt vistoses i inclouen més de 235.000 espècies que dominen els ecosistemes terrestres. En parlar de les angiospermes, és inevitable explicar el procés de doble fecundació que pateixen: a primera fecundació dóna lloc a l’embrió i la segona forma teixit de reserva.

Què hi ha dins d’una llavor?
Vida, molta vida! Cada llavor conté al seu interior un embrió, teixit de reserva i està recobert per una capa protectora. Les plantes conqueriren la terra abans de l’aparició de les llavors en l’evolució, però gràcies a elles han pogut fer-se més independents de l’aigua i augmentar la presència de les plantes als ecosistemes terrestres. A més, estan parcialment deshidratades, el que els atorga la capacitat de vida latent. La germinació es produirà quan les condicions ambientals siguen òptimes, un gran avantatge en èpoques difícils.

La dispersió és una estratègia clau en la vida de la llavor i és en aquest punt quan comença la confusió entre el fruit i la llavor. De vegades les plantes produeixen fruits saborosos que els animals mengen i transporten. En digerir-les, eliminen les envoltes carnoses que els havien atret i alliberen, junt amb els excrements, les llavors preparades per a la germinació.

Què hi ha dins d’un fruit?
Després de la fecundació, l’ovari de la flor madura i es transforma per donar lloc al fruit, estructurat en tres capes. Per entendre-ho millor posarem com exemple la bresquilla. La pell que ens esmussa de la bresquilla és l’epicarpi, la part carnosa que ens mengem s’anomena mesocarpi i la corfa dura i rugosa central, que conté la llavor, és l’endocarpi.

La funció dels fruits és molt semblant a la de les llavors, la dispersió. Però, no és massa fàcil? Tots els espermatòfits (plantes que produeixen llavors) tenen fruits? Per respondre-ho haurem de tornar a usar les paraules clau: angiosperma i gimnosperma. El cas de la bresquilla el prendrem com a model per a les angiospermes, les plantes productores de llavors vestides, però què fan les gimnospermes i les seues llavors nues?

Falsos fruits de Taxus baccata, teix. Imatge de FlickR

L’estratègia d’algunes gimnospermes és la producció de falsos fruits. No són vertaders perquè no provenen d’un ovari fecundat i madur  (clàssica definició de fruit) però la seua missió és la mateixa, la dispersió. És el cas de Juniperus sabina, Juniperus communis i Taxus baccata.

Fruits i llavors, els tipus

La capacitat de germinació de les llavors en el temps és molt variada, això és el que es coneix com viabilitat. Algunes poden romandre segles adormides i altres germinen el mateix any en què es produeixen, com els glans . De vegades les llavors queden soterrades al bosc accidentalment o bé algún animal, un au o un esquirol, les soterren creant un banc de llavors natural.

D’altra banda, trobem fruits carnosos, són, per exemple, les tomaques o el préssec, de què ja hem parlat. En aquest cas, el pericarpi està format per cèl·lules vives i hidratades. També són fruits carnosos alguns que comprem baix el nom de fruits secs, com les ametlles o les nous. Encara que no ens les mengem, aquests fruits tenen una coberta carnosa, igual que els préssecs. El que ens mengem és la llavor tancada per l’endocarpi llenyós.

Una altra categoria la formen els fruits composts com els gerdons, la poma o la maduixa, en les quals intervenen altres parts de la flor que no són l’ovari. També estan els fruits múltiples, com els gerdon o la mora, que té diverses unitats menudes, fruticles, que provenen d’una sola flor. Els últims en la classificació són aquells que s’agrupen en infructescències: les figues i la pinya (no la del pi, sinó la de les postres). En aquest cas, diverses flors s’agrupen per generar una sola unitat de dispersió, formada per diversos fruits.

Infrutescències de Rubus idaeus, gerdons

Esperem no haver-te embrollat massa les idees i si és així, queda’t amb un missatge: la missió de les llavors i dels fruits és la dispersió.