Els Jardins de María Antonieta: la renovació d’un oasi de bellesa històrica

Tots coneguem el famós Jardí de Versalles, a França, que ocupa part del denominat domini reial del Palau de Versalles, símbol d’elegància i ostentació de la monarquia francesa del S.XVIII. Els jardins estan situats a l’oest del fastuós palau, tenen una extensió d’unes 800 hectàrees de terreny, i en la seua majoria segueixen l’estil clàssic francés que imperava a l’època, donat que els dissenyà André Le Nôtre, jardiner del rei Lluís XIV des de 1645 fins a 1700 i dissenyador de nombrosos jardins a la francesa. Tanmateix, només a escassos 200 metres del palau, hi trobem un Jardí menys conegut, el discret Bosc de la Reina Maria Antonieta, que contrasta marcadament amb el rigor i grandesa geomètrica dels jardins de Le Nôtre.

María Antonieta era coneguda pel seu amor per la natura i la vida campestre. Ella desitjava escapar de la rigidesa de la cort i va buscar crear un refugi ple d’exuberància i fantasia. L’anomenat Bosquete va ser creat especialment en 1776 per a l’esposa de Lluís XVI, amb la finalitat que tinguera un lloc per a passejar, lluny de les mirades indiscretes dels visitants. Es tractava d’un refugi on podia escapar de les intrigues i responsabilitats de la cort i gaudir de les seues amistats més properes amb intimitat. És així com va sorgir la creació d’aquest racó encantador que es va convertir en el refugi favorit de la reina consort de França i en el qual va deixar la seua marca indeleble fusionant la seua estima pels elements naturals amb l’esplendor barroc de l’època.

Aquest Jardí exhibia una combinació única d’elements arquitectònics i paisatgístics. El terreny que ocupava era rectangular i va ser envoltat de frondosos boscos. Al llarg de la seua extensió es podien trobar molts elements propis dels jardins anglesos, (que es caracteritzaven per ser molt més naturals i en els quals destacaven les plantes per damunt del disseny formal, mes propi de l’estil francès). Alguns d’aquests elements eren senders serpentejants, temples, estanys i glorietes que s’entrellaçaven amb frondosos boscos i pintoresques prades, creant un paradís natural al gust de la reina. El nou disseny del Jardí, a més, va reemplaçar el laberint que s’introduí als Jardins a meitat del S. XVII, però que en l’època de Maria Antonieta ja no estava de moda.

L’arquitecte parisenc Michel-Barthélemy Hazon fou qui dirigí el projecte paisatgístic, i en l’elecció botànica s’inspirà en espècies estrangeres que arribaven a França a través de les expedicions marítimes internacionals i que després s’aclimataven als Jardins de Versalles, com la tulipa de Virgínia (Liriodendron tulipifera) que tenia forma de copa i podia ser de color verd pàl·lid o groc intens i que era el preferit de la reina; o el fringetree blanc (Chionanthus virginicus), un arbre també d’origen americà. 

Per a dur a terme i mantenir els jardins buscaren a més la col·laboració d’experts en horticultura com l’abat Nolin, clergue i científic de la Cort de Versalles i André Thouin, reconegut botànic i intendent del Jardí Reial de les Plantes Medicinals. Ambdós es relacionaven per carta amb els botànics internacionals més respectats de l’època que els feien arribar llavors d’arreu del món i els aconsellaven. El fruit d’aquesta correspondència es pot veure reflectit en el Bosc de la Reina, on es podien gaudir d’espècies exòtiques com l’arbre de Judes (Cercis siliquastrum), provinent d’Orient Mitjà, els cirerers del Japò (Prunus serrulata) i una abundant varietat de plantes que provenien del Nou Món com el zumaque de Virginia (Rhus typhina).

D’altra banda, també cal parar una especial atenció a les roses. I és que María Antonieta no només era una apassionada dels dolços i la moda, sinó que era una fanàtica de les flors, sobretot de les roses, i arribà a tenir una gran col·lecció que admiraven viatgers de tot el món. La varietat de rosa més abundant als Jardins de la reina era la Rosa canina o rosa silvestre. També es plantaren exemplars de Rosa centifolia o rosa de la col. I així, amb les influències de les expedicions botàniques, el treball de mans expertes i els gustos específics de Maria Antonieta fou com el Jardí de la Reina es convertí es un magnífic testimoni de la diversitat biològica a l’àmbit internacional i un lloc digne de passejar i admirar.

El declivi i la restauració

Després de la Revolució Francesa, els Jardins de María Antonieta van patir un període de decadència. La falta d’atenció i l’abandó van amenaçar la seua esplendor, però no fou fins l’any 1999 que una gran turmenta acabà de desolar els Jardins de Versalles. Afortunadament, l’interès per la seua restauració va ressorgir en el segle XX i en els últims anys, amb la finalitat de preservar aquest tresor històric, restaurar la seua esplendor original i millorar l’experiència dels visitants, es va iniciar un ambiciós projecte de renovació. La idea  ha requerit d’una minuciosa investigació històrica i un profund respecte per la visió original de la reina, i en ella han participat experts en paisatgisme, arquitectura i conservació, treballant en conjunt per a aconseguir aquest delicat equilibri i recuperar l’aparença original dels jardins. La tasca ha necessitat de nombroses actuacions, com restaurar fonts, estàtues i altres elements originals, i recuperar plantes i arbres que eren part integral dels dissenys originals, incorporant varietats de plantes i flors que eren populars en l’època de María Antonieta.

Renovació dels paisatges

Els Jardins de María Antonieta es divideixen en diferents seccions, cadascuna amb el seu propi estil i caràcter. La renovació ha ressaltat encara més aquests trets distintius mitjançant la reintroducció d’espècies vegetals autòctones i la creació d’arranjaments florals i parterres que s’assemblen als originals. Els visitants poden explorar laberints de roses, caminar per avingudes ombrejades per arbres frondosos i delectar-se amb els estanys ornamentals adornats amb plantes aquàtiques.

Una de les principals millores realitzades ha sigut la restauració de les fonts i estàtues que adornen els jardins. Moltes d’aquestes obres d’art havien patit els estralls del temps i requerien d’una atenció especialitzada. Gràcies a l’ardu treball d’experts en restauració, aquestes peces han tornat a cobrar vida, afegint un toc de majestuositat i elegància als jardins.

Les obres realitzades han restaurat l’estructura original del bosc, que ara presenta un rectangle envoltat per arbustos densos que el separen dels altres sectors del Jardí. A més, està dividit per quatre avingudes diagonals que formen carrils amplis que condueixen cap a una esplanada central. Així mateix, s’ha dut a terme una labor de replantació i rehabilitació de la vegetació. S’ha prestat especial atenció a la selecció d’espècies de plantes que s’ajusten a l’harmonia natural del disseny original i s’ha procurat que foren sostenibles a llarg termini. A més a més, un equip de jardineria ha replantat sis-cents cinquanta arbres de vint-i- una espècies diferents, sis mil arbustos de quaranta-sis espècies, cent quaranta set Tulipa de Virgínia i sis-cents rosers. I encara que moltes de les roses del Jardí del segle XVIII ja no existeixen, s’han seleccionat trenta-huit espècies que tenen els colors delicats, els pètals plens i els aromes que preferia la última reina de França.

A més d’enfocar-se en l’estètica i l’autenticitat històrica, la renovació dels Jardins també ha destacat la importància de la sostenibilitat i la conservació del medi ambient. S’han implementat pràctiques de jardineria ecològica, com l’ús d’abonaments orgànics i el control biològic de plagues, per a mantindre la salut de les plantes i preservar la diversitat vegetal a llarg termini.

Gràcies a l’última renovació centrada en els elements vegetals, els Jardins de María Antonieta s’han convertit en un vertader delit per als sentits i ha aconseguit millorar l’experiència dels visitants, donant-los l’oportunitat de submergir-se en la bellesa florent d’aquests Jardins, una joia històrica i natural que ens transporta al passat i que és testimoni vivent de la història, la visió artística i la passió de la carismàtica reina per la natura. Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar el Palau de Versalles, no deixeu d’explorar aquests magnífics jardins: contemplar la rica paleta de colors que es desplega davant els vostres ulls, escoltar el murmuri del vent entre els arbres centenaris i submergir-vos en la grandesa de la seua història i la seua esplendor botànica. I qui sap si en el vostre passeig vos eixirà a l’encontre l’espectre de Maria Antonieta, com en la famosa cançó de Manel:

Clar que arriben dies on tothom li sembla imbècil i opta per callar.
Clar que si es concentra pot sentir perfums exòtics recorrent-li el braç.
Clar que es fa pesada amb els seus contes de carrosses que travessen prats.
No goseu jutjar-la des dels vostres cossos momentàniament tan vius i sans!
Que al tombant de vespre,
quan el sol se’n va,
Maria Antonieta
surt a investigar.
I travessa el trànsit
i es cola allà on vol
per fer por a nenes
i a homes sense son.
I amb altres espectres
es riu dels mortals
asseguda en punxes
de la catedral.
I sobrevolant París desert es diu:
Maria, ets aquí, tan llesta com et penses i no veus com els records t’estan mentint,
t’estan mentint!.
I es diu:
Maria, només tu saps com vas arribar a avorrir la vida a l’interior d’aquells jardins,
d’aquells jardins!.