La vessant botànica de Harry Potter

En Hogwarts es fan encanteris, s’agiten varetes, es persegueix als qui volen acabar amb la pau, s’aprén a créixer en un món complicat i, a més de tot això, es parla de plantes en més d’una ocasió. Com fer màgia sense recórrer a les plantes? Les propietats medicinals de nombroses espècies sempre han inspirat als qui posaven beuratges i ungüents en les seues ficcions, i Harry Potter no podia ser menys. A València hem acollit, fins a l’11 d’agost, l’exposició sobre la saga que està donant la volta al món. Malgrat tindre detalls increïbles i moltíssim material, la mostra pecava de ser poc interactiva, així que xiquets i majors es llançaven com a bojos a alçar les plantes de mandràgora que oferien fer-se una foto somiada per molts i imaginar, per un moment, que érem alumnes de la prestigiosa escola de màgia que ens havia captivat en les pantalles.

Les classes d’herbologia

Si fórem xiquets o xiquetes matriculats en Hogwarts hauríem rebut a casa el programa de les assignatures per a tots els cursos, i sabríem que durant els cinc anys següents una de les nostres classes obligatòries seria herbologia, amb la professora Pomona Sprout. L’herbologia és com la botànica màgica, en la qual es mesclen plantes inspirades en la vegetació existent i unes altres que han de tindre uns poders tan increïbles que directament s’inventen íntegrament.

Hivernacles de Hogwarts / Warner Bros Pictures

Per a aquestes classes, que s’impartiran en els suggeridors hivernacles de l’escola (tot en ella és en gran i carregat de recursos no tecnològics), necessitarem diferents tipus d’adob màgic, guants de pell de drac, orelleres per a protegir-nos de l’escandalosa mandràgora (pots morir només de sentir-la cridar), i la nostra inseparable vareta.

A més, la nostra biblioteca es veurà enriquida amb interessants exemplars com l’Enciclopèdia de fongs verinosos, Arbres carnívors del món, Plantes aquàtiques màgiques del Mediterrani i Mil herbes màgiques i fongs. Amb tot això, i si ens apliquem, aprendrem les cures que necessiten les plantes, què podem extraure d’elles per a realitzar pocions i quins són màgiques per si soles. Classes teòriques i pràctiques a les quals més d’un s’apuntaria si poguera.

La mandràgora i altres plantes no màgiques

Contra el que poguera semblar, justament la mandràgora, Mandragora officinarum, la planta més famosa de l’univers Potter, està basada en una planta que existeix de veritat. Molts coneixen el nom comú i el saben, però a uns altres se’ls queda cara de peix quan s’assabenten. Cal aclarir, això sí, que tot semblant amb la realitat és pura coincidència. Encara que sí que és cert que aquesta planta ha estat envoltada des de sempre d’una aura màgica, ha estat relacionada amb la bruixeria, ha sigut protagonista de llegendes i apareix fins i tot en el Gènesi.

Planta real de Mandragora officinarum; a l’esquerra, detall de flor i fulles, i a la dreta de la seua arrel / flickr, Giorgio Samorini

Pomona Sprout ensenyant una mandràgora en classe d’herbologia. Escena de Harry Potter i la pedra filosofal / Warner Bros Pictures

És de la família de les solanàcies, o siga, que és cosina germana de l’albergínia, la creïlla i la tomaca, i conté com elles alcaloides tòxics que, en el seu cas concret, fan que no es puga consumir. Les seues arrels, amb eixes formes tornejades, poden amb imaginació fer-nos pensar en el cos humà. Així doncs, aquesta combinació d’arrels de formes estranyes, i les seues propietats tòxiques, han fet d’aquesta planta la protagonista perfecta de la botànica més fosca. En el món d’Harry Potter, el seu suc serveix per a despertar a les víctimes petrificades pel Basilisco.

El salze, Salix sp., també té un paper protagonista en algunes de les pel·lícules. Si recordem a Harry i a Ron arribant tard al Hogwarts express, el tren que havia de portar-los puntual al seu primer dia de curs, i buscant un transport alternatiu en el cotxe del pare de Ron, no haurem oblidat el seu xoc espectacular contra un salze enorme, i gens amistós, al jardí de l’escola. En el món màgic l’arbre és d’una espècie boxadora i violenta que propina fortes colps a qui se li ocórrega acostar-se.

Ron l costat del salze boxador justament abans de l’aparició d’un licantrop. Escena de Harry Potter i el prisioner d’Azkaban / Warner Bros Pictures

Després apareixerà una altra nit, en una d’eixes escenes sorprenentment tètriques per a eixir en unes pel·lícules suposadament juvenils, i assistirà a la lluita i transformació d’un licantrop. Al final (atenció spoiler) es descobreix que acull l’entrada a un passadís secret que amaga un més dels molts misteris de la trama, sempre que conegues la clau sobre com accedir. Aquest arbre, en el nostre món menys màgic, és conegut sobretot per ser molt ornamental (el desmai o salze ploraner és un dels exemplars que més fascinació causa) i per tindre una escorça que conté salicina, el principi actiu a partir del qual s’acabaria creant l’aspirina.

I si continuem bussejant en la part botànica de les pel·lícules de Potter trobarem moltes més plantes que d’una forma o una altra van fent les seues aparicions com a personatges secundaris. L’ortiga, Urtica sp., eixa planta de la qual fugim com de la pesta per temor a tindre una erupció cutània, es nomena diverses vegades en diferents pocions per a curar furóncols, com a herbicida i per a fer créixer a algú. Una cosa similar passa amb el donzell, Artemísia absinthium, que no solament és la base de l’absenta i està carregada de llegendes sobre els seus poders, sinó que a causa de la seua càrrega simbòlica, també s’usa en l’univers Potter per a pocions de les més cridaneres, com la que encongeix, la que provoca eufòria i la del filtre de morts en vida.

Manipulant fulles d’ortiga, Urtica sp.

Què hi ha de veritat en tot això? En les múltiples pàgines que analitzen la trama creada per Rowling, veuen paral·lelismes entre els efectes de la intoxicació per quinina, amb la somnolència com a efecte secundari, i els símptomes del filtre de morts en vida, o entre els seus efectes al·lucinògens i la poció per a l’eufòria. Podrien ser similituds atzaroses o la prova que l’autora va llambregar més d’un llibre de botànica per a documentar-se abans d’inventar algun encanteris i els seus ingredients.

Això podria ser la causa de que si mirem amb detall les pàgines de les novel·les, i a part de la història ens interessen alguns dels seus detalls, acabem trobant més exemples de la quantitat de botànica que els alumnes de Hogwarts aprenen després dels cinc cursos de l’escola. En les seues anotacions i exàmens apareixeran la porrassa, Asphodelus sp.; el gerani, Geranium sp., en aquest cas amb ullals per a no fallar a les nostres ànsies de fantasia; el gitam, Dictamnus sp., un nom que ha identificat fins a a cinc plantes medicinals diferents i que en aquesta saga serveix per a fer esternudar als dracs; o el narcís, Narcissus sp., també amb una propietat curiosa, la de produir xiuletades. Fins i tot l’herba de Santa Sofia, Descurainia sophia, una crucífera que serveix com a ingredient per a la poció multisucs quan es recull en lluna plena.

Hermione preparan la poció multisucs. Escena de Harry Potter i la càmbra dels secrets / Warner Bros Pictures 

Plantes i més plantes que, en la majoria dels casos, només guarden relació amb els exemplars reals pel nom, ja que estem davant una història on la màgia domina absolutament tot, i que menys que atorgar a cadascun dels seus elements propietats i característiques que facen possible allò impossible.

La fusta, la protagonista

Un altre element botànic que no pot passar-nos per alt en aquestes pel·lícules que enganxen és la fusta utilitzada en els objectes més importants per a realitzar màgia. I no parle de la caoba per a fabricar la granera Nimbus 2000 que proporciona a Harry victòries grandioses jugant a quidditch, sinó de la matèria primera per a fabricar varetes.

Harry Potter triant la seua varita a Ollivanders. Escena de Harry Potter i la pedra filosofal / Warner Bros Pictures 

Cada vareta màgica conté una història, els seus poders depenen de la fusta amb la qual està fabricada combinada amb una substància màgica que se li afegeix; seria el seu nucli màgic, extret d’una criatura també màgica. Recordarem les famoses varetes d’Ollivanders, una botiga freqüentada pel seu amo, amb el mateix nom, considerat el millor fabricant de varetes que mai haja existit. Ell, per exemple, usava en les que creava pèl de cua d’unicorn, plomes de fènix o fibres de cor de drac.

Però per molt seductor que resulte endinsar-se en aquests nuclis màgics o en la capacitat de les varetes per triar als seus amos, el que ens interessa són les diferents fustes que s’arriben a usar per a confeccionar-les. Si travessàrem el llindar d’Ollivanders, mentre esperem que ens atenguen, podríem tafanejar entre les diferents caixes i el que contenen, i veuríem al·lucinants varetes de caoba, avellaner, auró, acàcia, til·ler, aranyoner, àlber, faig, llorer, cirerer, bedoll, pomera, pi, banús, xiprer, avet, cedre i moltes més. Això sí, impossible tractar de trobar algun tipus de paral·lelisme entre les propietats de la fusta i les propietats màgiques de la vareta, perdríem el temps.

Tenda de Varetes Ollivanders al Carreró Diagón / Universal Studios Orlando

Ens quedaria marxar-nos amb un exemplar fet de la fusta d’algun dels nostres personatges favorits. Les varetes de Harry, Hermione i Ron eren de grèvol, salze i vinya, respectivament, mentre que la de Hagrid era de Roure, la de Draco Malfoy d’arç i la de Voldemort, de teix. Això de fer-les funcionar amb algun encanteri ja seria més complicat.

Quant a la vareta més famosa de totes no hi ha dubte, la vareta de saüc, Sambucus sp., la més poderosa també, capaç de reparar altres varetes i una de les relíquies de la mort. En realitat el gènere Sambucus conjumina més de vint espècies d’arbres xicotets i arbustos, i té una fusta dura estimada en ebenisteria i en la creació d’eines. Us parlàvem d’ell fa poc en espores, i us contàvem algunes de les llegendes sobre el Sambucus nigra.

Soca de Sambucus nigra / Wikimedia, Krzysztof Ziarnek, Kenraiz

A més, és també usat com a medicinal des de l’antiguitat, i s’ha vist finalment que conté olis essencials, tanins, i altres elements que li confereixen propietats per a malalties com a grips, infeccions de les vies respiratòries i d’orina. Potser aquests elements no van passar desapercebuts per a l’autora dels llibres i va decidir que la vareta més important, pels seus poders màgics, havia d’estar feta d’una fusta que tinguera també histories que contar.

Plantes que no vas a trobar d’excursió

Però no ens enganyem, Harry Potter i les seues trames no tenen cap vocació per a divulgar la botànica. Apareixen moltes plantes, és cert, en algun cas fins i tot veiem similituds amb la realitat, però igual que els alumnes volen amb graneres, els ciris suren en el sostre de les habitacions i existeixen els centaures, en les novel·les aniran apareixent exemplars de plantes que no ens sonen de res, i amb raó, ja que són completament inventades.

Hermione atrapada en el llaç del diable. Escena de Harry Potter i la pedra filosofal / Warner Bros Pictures 

Quan Potter i els seus amics a penes estan començant les seues peripècies en Hogwarts viuen una de les seues perilloses aventures i cauen en un soterrani fosc i humit habitat per una planta enorme que s’obstina a escanyar-los. El llaç del diable té com a missió custodiar objectes de valor, en aquest cas la pedra filosofal, i no ha de deixar que ningú accedisca a ella. Com escapar? O relaxant-te, cosa que és poc probable que aconseguisques si estàs capturat per una planta gegantesca i mortal, o mostrant-li un feix de llum. En aquest cas, la sabuda d’Hermione caminava a prop i coneixia tots dos trucs.

Però si en el nostre món no màgic ens fascinen les plantes carnívores no podien ser menys en el món dels encanteris. L’Snargaluff és una planta carnívora molt perillosa que s’estudia en herbologia, i en les classes aprenen a extraure les seues grans baines d’aspecte repugnant. Res a veure amb les nostres inofensives droseres i dionaees que lluiten per sobreviure atrapant els insectes que les sobrevolen. I com res en aquests llibres màgics escapa d’allò sorprenent, hi ha més plantes a lo bèstia com la tentacula verinosa, que té tentacles i dents, i arriba als quatre metres. Conté verí, òbviament, però ací tampoc res és el que sembla i el seu verí pot usar-se entre altres coses per a salvar als centaure en perill de mort.

A l’esquerra, detall de tentacula verinosa (El Gran Libro de las Criaturas de Harry Potter). A la dreta, tentacula venenosa a l’hivernacle de Hogwarts.

Acabem, però deixeu-me que us conte d’un encantament que faria les delícies de qualsevol afeccionat o professional de la jardineria i l’horticultura, l’herbivicus. Si l’usem llançarem un feix de llum poderosa, verd i brillant cap a la planta que vulguem encantar i, oh sorpresa, la planta creixerà i florirà en un temps rècord. Proveu-ho, per favor, agiteu amb energia, digueu “herbivicus” en veu alta assenyalant eixe poto mústic del racó i, encara que no passe res, li donareu ús a eixa vareta souvenir que acumula pols des de fa anys.

Un univers que cobra vida

Hi ha una escena de Harry Potter, i no és en absolut l’única, que resulta terrorífica. En el torneig dels tres mags una de les proves consisteix a submergir-se en el mar a rescatar alguna cosa, sense saber que eixa cosa és un ser molt estimat per a cadascun dels mags que competeixen que està lligat en el fons. Harry ix triomfant de la prova, salvant a més persones de les que li corresponien gràcies a les branquialgues, algues màgiques que es fonen amb la pell del mag i li proporcionen la capacitat de respirar sota l’aigua una hora aproximadament. A més, a Potter li creixen unes inquietants aletes als peus i membranes viscoses a les mans, convertint-lo en una espècie d’humà marí.

Neville Longbottom entregant les branquialgues a Harry. Escena de Harry Potter i el calze de foc / Warner Bros Pictures

Harry Potter sota els efectes de les branquialgues. Escena de Harry Potter i el calze de foc / Warner Bros Pictures

No fa molt, les branquialgues van ocupar alguns titulars perquè un grup d’investigació canadenca van descobrir unes algues que envaïen als embrions de salamandra, mostrant una relació intracel·lular única entre aquestes algues i els vertebrats. Després de diferents proves, es demostrava que hi havia ADN d’algues en salamandres adultes. Significaria això que les algues poden viure en teixits de vertebrats o que podrien associar-se a altres espècies? Es quede això en anècdota o no, la veritat és que fantasiar amb la màgia no té res de dolent, que a vegades la ciència ens mostra coses més sorprenents que la pròpia màgia, i que en els llibres i pel·lícules de Harry Potter podem fer-nos una volta per diferents plantes que fan d’aquesta saga, i els seus detalls, una cosa inoblidable.

Més informació

naukas.com/2016/07/08/la-mandragora-la-leyenda-la-ciencia
harrypotter.fandom.com/es/wiki/Lista_de_plantas
bloghogwarts.com/2010/02/01/top-10-plantas-magicas-del-mundo-de-harry-potter
esacademic.com/dic.nsf/eswiki/187186
www.quo.es/ser-humano/a20645/el-alga-de-harry-potter
harrypotter.fandom.com/es/wiki/Herbolog%C3%ADa
harrypotter.fandom.com/es/wiki/Madera_para_varitas