El baladre, tan bell com tòxic

El cromatisme més estiuenc

En arribar l’estiu les rambles del País Valencià es visten de gala. Els barrancs de roques calcàries o margoses, els llits fluvials guarnits de cantals, les vores castigades per la periòdica bravura de les aigües torrencials, es veuen ornats per una floració de cridanera bellesa. És com si el substrat de còdols volguera retre un homenatge a la plenitud solar cobrint el sinuós camí de l’aigua amb un doser de flors intensament cromàtiques, el del baladrar.

Baladrar en un barranc, la Vila Joiosa / Daniel Climent

Perquè el baladre, Nerium oleander, inicia la seua espectacular eclosió floral en anunciar-se l’arribada de l’estiu mediterrani. De l’inclement estiu mediterrani. I les flors, en ramells generosos al final de les rames, esclaten en una apoteosi cromàtica molt diferent de la discreta i nua floració dels altres arbres de ribera.

La manifestació del poder de Nereu

El baladre ha triomfat en els barrancs gràcies a què el brancatge lax i flexible permet sobreviure a les violentes avingudes que esporàdicament s’abaten amb fúria irrefrenable sobre la conca mediterrània. Ara bé, una volta vençuda l’esquerpa ferocitat de les indòmites i furibundes aigües, el baladre prospera amb tal afany que, en arribar l’implacable estiu mediterrani, tan curt de pluja com llarg de sol, orna les inestables vores de les rambles amb vistent exuberància.

Flors de baladre (Nerium oleander) en ambient fluvial

I atés l’inexplicable i impredible comportament de les riuades, els antics grecs van suposar que això era degut al caràcter del déu a qui atribuïen el seu control, Nereu, tan violents com els aiguats que l’alimentaven. Nereu era el pare de les gràcils nereides, una de les quals, Tetis, va engendrar el també irascible heroi amb què s’inicia el cant I de la Ilíada: “Canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les…”.

Doncs bé, en certa mesura el baladre era també manifestació del poder de l’antic déu-riu Nereu, que així mostrava que ni tan sols el més sec dels estius podia vèncer-lo; i que ho proclamava amb l’eclosió floral de l’arbust i que tant destaca enmig dels voltants estiuencs de terra calcinada o de vegetació agostada. En honorança a eixe déu els grecs van anomenar nerion l’arbust més representatiu i bell de les rambles, el baladre. Un homenatge al qual es va sumar, a mitjans el segle XVIII, el pare de la terminologia botànica, el suec Karl von Linné, que el va batejar amb el nom científic de Nerium oleander, que ve a significar “arbust de Nereu que té les fulles com les de l’olivera”.

Tres plantes distintes i un sol nom vertader: els noms del baladre

El nom del baladre té una altra història. Els antics romans anomenaven veratrum a una planta d’arrel negra (-atrum) i flors de color blanc (album), el Veratrum album. Una planta molt tòxica fins el punt que els mots veratrum (> veratre > veladre) i tòxic arribaren a ser quasi sinònims. Com que més al sud del riu Llobregat creixia una altra (la Nerium oleander) que, tot i ser diferent d’aquella era també molt tòxica, se li va aplicar un nom semblant, baladre, sobretot al País Valencià i a Eivissa, l’única de les Illes en què creix espontani aquest arbust. Un procés semblant d’adaptació lingüística es va produir a Menorca, on el nom de baladre s’aplica a la també tòxica Daphne gnidium.

Flors i fulles de baladre bord (Daphne gnidium) / caminodosfaros.com

El nom valencià per a Nerium oleander es va estendre per Múrcia, la zona castellano-parlant valenciana, Andalusia oriental, Aragó i Navarra, la qual cosa indueix a pensar que, per raons farmacològiques, veterinàries, ornamentals o d’altres, el nostre País deguè constituir un focus de propagació dels usos d’eixa planta.

Com que les fulles del baladre tenen una forma que recorda, però en gran, les de l’olivera (Olea europaea), alguns dels noms populars en altres llengües se’n fan ressó, com l’italià oleandro, l’anglés oleander i fins i tot alemany wohlriechender Oleander, que significa “fragant oleandre”, en atenció a què les flors rosades del baladre desprenen un aroma suau i melós.

Flors i fulles d’olivera (Olea europaea)

Flors i fulles de llorer (Laurus nobilis)

Per a uns altres, però, les fulles del baladre s’asemblen no tant a l’olivera com al llorer (Laurus nobilis; en castellà laurel); el nom grec del llorer, daphne va passar a l’àrab dafle, transformat prosteriorment en ad defla, origen del mot castellà adelfa.

L’ornamental baladre

Podat fins donar-li aparença d’arbre, o bé sense podar, és una de les plantes ornamentals més usades en les mitjaneres d’autopistes, en parcs i en jardins, amb varietats florals de diversos colors (rosa, blanc, vermell…), gammes i tonalitats, com arreplega la preciosa cançó Flors de baladre de l’eivissenc Isidor Marí (podeu escoltar la cançó al final de l’article).

Flor blanca de baladre (Nerium oleander) / Vicent Lloret

Variació cromàtica de les flors del baladre (Nerium oleander)

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Les flors del baladre són grans i lluminoses, amb cinc pètals de simetria girada i soldats per la base; allí on comencen a separar-se els pètals hi ha uns apèndixs laminars disposats de tal manera que, vistos des de dalt, fan l’efecte de ser l’ull o la corona de la flor sobre el que s’adhereixen els masculins estams, mentre que el centre queda ocupat pels femenins pistils units en forma de punta de fletxa.

Flors i fulles de baladre (Nerium oleander), del grup d’etnobotànica Nerium

El baladre tòxic

No tan sols ha sigut la bellesa del baladre la responsable de la seua fama, sinó també la seua toxicitat: más malo que el baladre, diuen a Múrcia; o baladre, val per matar-te, a la Plana de Castelló. Una toxicitat que afortunadament es detecta amb facilitat gràcies a l’amargor de la planta, que fa escopir-la si per error es tasta alguna fulla.

Fulles de baladre (Nerium oleander) / Neus Garrigues Carbó (RAWRn)

Malgrat la possibilitat de què el tòxic siga rebutjat per l’amargor, a moltes comarques es troben cançonetes similars a aquesta dels Valls del Vinalopó, de l’Alacantí o de la Plana.

 Xiquetes de les covetes,

si voleu matar el lladre
poseu aigua a la serena
amb fulletes de baladre.

A mig camí entre la realitat i la ficció, la memòria oral ha transmés que durant la Guerra del francés (1808-1814), tota una companyia de mercenaris napoleònics va morir en menjar carn a la brasa feta amb rames de baladre, que no perd la toxicitat quan es calfa; unes brases que els havien preparat els veïns de Mutxamel (comarca de l’Alacantí) farts d’uns ocupants que els havien requisat els aliments i ocupat els habitatges.

Tot i el seu perill, el baladre ha tingut aplicacions beneficioses, la més notable de les quals era bullir les rames per facilitar el buidat de la medul·la, tallar-les en petites porcions, unir-les entre sí longitudinalment mitjanant fil o cordeta i fer-ne cortines de cambra i de corral per evitar l’entrada de les mosques durant l’estiu.

El baladre i la festa de Sant Joan

Una planta tan polifacètica culturalment, tan rica etnobotànicament parlant, no pot ser ignorada la nit de Sant Joan, així, dins el camp de la fantasia existeix la creença popular eivissenca que només determinats baladres, els beneïts, poden ser libats per les abelles, mentre que la resta (bords, vermells, quintos…) tan sols són visitats l’alba del dia de Sant Joan tot just abans que isca el sol ja que, una vegada el sol s’ha fet visible, les abelles que s’han entretingut en les flors moren i fins el mateix dia de l’any següent a eixe baladre no se li apropa cap abella més.

I si als caragols els passara el mateix que a les abelles de la llegenda d’Eivissa? / Vicent Lloret

Menys dramàtics són alguns usos del baladre com a corona d’homenatge durant la vespra de Sant Joan. Així, a la Vila Joiosa (Marina Baixa) es fa una mena de ritual en record als mariners que van trobar en la mar la seua sepultura, tot llançant a la mar corones de baladre la vespra de la nit màgica.

Dia de la corona, a la Vila Joiosa

Dia de la corona, a la Vila Joiosa

Sí, el baladre, una altra planta santjoanera de la que pots llegir més en la revista Mètode o al llibre Herbari, viure amb les plantes, editat per la Universitat de València.