De l’antiga recepta xinesa al medicament antipalúdic

La simbiosi etnobotànica

L’adequada interpretació d’un text molt antic d’etnobotànica farmacològica havia sigut clau en la troballa de l’artemisina, el principi actiu que ha permès salvar milions de vides del pitjor flagell de la humanitat.Una interpretació que es va poder fer gràcies a la combinació de sabers, des de la lingüística a la química orgànica i la farmacologia, entre altres.

L’antic Manual de pràctica clínica i de prescripcions per tractaments d’emergència (340 dC), de Ge Hong, de la dinastia Sima Jin (o Jin oriental), contenia informacióprovinent d’experiments ancestrals amb humans que apuntaven al tractament de la febra recurrent que associem a la malària; experiments “de prova i error” que ara estarien prohibits però que, afortunadament, van ser registrats en el seu temps i formulats com a una recepta.

Il·lustració de qinghao, Artemisia annua, en ‘The Illustrated Yunnan Pharmacopoeia’, compilat per Lan Mao, de la dinastia Ming. / Faetbot (Wikimedia). A la dreta, exemplar d’Artemisia annua.

Però, tota aquella informació era un diamant en brut. I per fer-la operativa, per transformar eixe coneixement heretat en un brillant útil, calia no tan sols interpretar el sentit de la recepta sinó adequar-la a les necessitats actuals de producció massiva i accessibilitat del medicament. I la talladora del diamant, la persona que va dirigir l’equip que va aconseguir no tan sols el brillant—l’artemisina—sinó encastar-lo per formar una joia —el medicament—va ser la doctora Tú Yōuyōu.

 Durant el procés investigador, una de les troballes determinants va consistir en descobrir que l’ús habitual en infusió del donzell dolç, Artemisia annua, havia distorsionat les propietats de l’herba, ja que en un passat molt més llunya es feia servir posant-la a remulla en aigua freda, no en calenta! I eixa era la informació clau subministrada pel manual. Una informació escrita en xinés arcaic i que només gràcies a que Tú Yōuyōu havia estudiat també filologia xinesa antiga va resultar accessible als ulls de la persona preparada per fer-ne un desxiframent correcte.

 Ara bé, el fet que la fórmula ancestral fóra millor que la que venia fent-se servir no equival a què aquella siga útil ara per combatre la malària a tot el món. En altres paraules, que ara no seria suficient el remei natural de recomanar macerats de donzell dolç (l’Artemisia annua) amb aigua freda per tractar el problema. En primer lloc perquè la recepta antiga és tan sols lleugerament eficaç, com ja ho era en aquell passat registrat en el manual; i potser perquè era tan poc eficaç va ser tan fàcil equivocar-se i transmetre l’error sense que fóra detectat. I en segon, perquè no hi hauria suficient Artemisia per als milions que necessiten el remei ni seria fàcil de dur-la als afectats. Calia fer-ne un medicament.

Passat, present i futur

La solució no està en mirar al passat per reivindicar-lo com a font de tots els bens, sinó per entendre’l i poder mirar al futur a la recerca de millores que superen les bondats anteriors. És important, sí, fer servir el retrovisor de la saviesa acumulada però cal mantindre la vista dirigida sobretot cap el demà per evitar allò que molt sàviament em deia la meua àvia: “qui no mira avant arrere torna”.

I pel que fa al retrovisor, Tú Yōuyōu en va fer servir un parell: d’una banda, el que permetia mirar el passat més llunyà, el compilat en el manual i escrit en xinés antic; i d’altra una visió més recent, més immediata, la dels coneixements de bioquímica, farmacologia, parasitologia i altres ciències.

I Tú Yōuyōu va combinar tot eixe doble passat amb la projecció cap a les necessitats immediates i futures, per guiar la recerca d’un medicament que permetera afrontar la malària molt millor que amb els tractaments antics i els més habituals. Aquesta combinació de sabers és, tot s’ha de dir, una forma de treballar molt típica dels etnobotànics. El resultat, en qualsevol cas, va ser l’artemisina, com a extracte, i la consecució del medicament que la vehiculava.

A l’esquerra, coberta de llibre de Tú Yōuyōu. A la dreta, foto de la doctora Tú Yōuyōu / Bengt Nyman (Wikimedia)

El mecanisme d’acció

D’un medicament cal saber moltes coses: la fórmula química, les millors formes d’extracció o de síntesi, la preparació farmacològica i un etcètera en què s’inclou el mecanisme d’acció, és a dir, l’explicació del poder terapèutic del principi actiu. I això també va ser capaç de dilucidar-ho la doctora Tú. Si fa no fa, m’atreviré a descriure’l succintament.

L’acció de l’artemisina rau en què alberga un grup químic peculiar, una lactona sesquiterpènica; en altres paraules, una molècula en què un èster cíclic anomenat lactona està unit a un terpenoide; o, per a ser més exactes, no tan sols a un terpenoide sinó a un-i-mig (sesqui indica això).

L’interior de la lactona sesquiterpènica conté un pont endoperòxid, un parell d’àtoms d’oxigen units entre si, com li passa a un altre peròxid ben conegut, l’aigua oxigenada o peròxid d’hidrogen (H2O2); i resulta que aquell pont endoperòxid, una raresa en la química farmacèutica, és el responsable de l’acció antipalúdica de l’artemisina.

Intentem explicar el perquè. Els protozous causants de la malària, els Plasmodium, es transfereixen entre humans mitjançant la picadura d’uns mosquits del gènere Anopheles: que els prenen amb la sang que engolen o que els inoculen mitjançant la saliva amb què anestesien la víctima. En l’interior humà, els Plasmodium experimenten transformacions vitals molt complexes, tant en el fetge com en la sang; una de les fases adopta una forma peculiar anomenada merozoït. Els merozoïts penetren en els eritròcits, altrament coneguts com glòbuls vermells o hematies, on s’alimenten de les proteïnes de l’hemoglobina; cada hemoglobina està formada per quatre proteïnes unides gràcies a un àtom de ferro, Fe.

El consum d’eixes proteïnes per part dels merozoïts deixa com a residu el Fe, que se li acumula en l’interior. Ben alimentats, els merozoïts es multipliquen i formen dos tipus de noves formes vitals: o bé nous merozoïts (ben carregats de Fe), que en rebentar el glòbul vermell que els ha nodrit envairan els hematies propers, o bé una nova estirp de formes vitals que aniran pel torrent sanguini a l’espera que un nou mosquit els ingerisca i els trasllade a un nou humà. La multiplicació i reiteració del procés per part dels merozoïts produeix en els pacients els episodis febrils recurrents i d’esfondrament vital que poden acabar amb la vida del malalt.

 Plasmodium / ComputerHotline. A la dreta, cicle de vida de la malària. / CFCF (Wikimedia)

Ara bé, el progressiu enriquiment en Fe dels merozoïts és el seu taló d’Aquil·les. Perquè gràcies al pont endoperòxid l’artemisina es comporta com un imant enfront de les elevades concentracions de Fe: on més ferro hi ha allí va. Però no és un imant qualsevol, sinó que el pont endoperòxid és una mena de mina antitanc que en contacte amb el ferro s’escindeix i origina radicals lliures tan agressius que destrueixen l’hoste merozoític; i és així com maten a aquest vampir col·leccionista de Fe, el merozoït,i es trenca el cicle de reproducció dels Plasmodium.

L’estaca ha estat clavada en el cor del vampir. I com que els que més Fe concentren són els merozoïts de Plasmodium, són els primers en morir, molt abans que l’artemisina puga actuar negativament sobre les cèl·lules sanes, les no infectades.

L’etnobotànica és un arma carregada de futur

En resum, gràcies a la combinació de sabers, Tú Yōuyōu va aconseguir catalitzar la simbiosi entre una lectura etnobotànica d’un manual antic i les tècniques i els sabers científics més recents. I el Manual de pràctica clínica i de prescripcions per tractaments d’emergència va deixar de ser tan sols una relíquia venerada pels estudiosos o pels lingüistes estrictes i va mostrar alguna de les potencialitats que conté la informació etnobotànica. Unes potencialitats que ens permeten afirmar, tot parafrasejant Gabriel Celaya, que “l’etnobotànica és —i serà— una arma carregada de futur”.