Sobreviure al temps

Les ciques són plantes úniques supervivents d’èpoques remotes que van viure fa més de 280 milions d’anys. Estan considerades, juntament amb el Ginko biloba, com les plantes amb llavors més primitives que existeixen. 

Al període Juràsic de l’era Mesozoica se’l coneix com a l’Edat de les ciques, perquè aquestes plantes, juntament amb les coníferes i els ginkgos dominaven la vegetació del planeta. Les ciques, en sentit ampli, són un grup de plantes llenyoses molt primitives que perteneixen a un grup de gimnospermes antic. El seu aspecte pot fer-les semblants a les palmeres però no pertànyen a eixa família, tot i que el seu nom prové del grec koikas, que vol dir precisament palmeres. A causa de la seua longevitat les ciques es consideren fòssils vivents, una expressió utilitzada per a referir-se a espècies no extintes similars a unes altres que han sigut identificades només amb fòssils.

Ciques fossilitzades en el Museu Senckenberg d’Història Natural (Frankfurt)

Segons els experts les ciques van gaudir d’una distribució abundant en el Mesozoic (fa uns 200 milions d’anys) i des de llavors han anat declinant sense que mostren canvis apreciables en la seua evolució, per tant mostren característiques similars a les ciques de l’actualitat.  Es calcula que existeixen al voltant de 200 espècies descrites en el món, sent Austràlia el seu lloc per excel·lència, amb més d’un 80% de ciques endèmiques. Polinèsia, Madagascar, Japó, Sud-àfrica, Àfrica tropical, Mèxic, Cuba, Amèrica Central i tropical són uns altres dels llocs on podem trobar-les, la qual cosa ens permet fer-nos una idea de la distribució mundial que van tenir en el passat.

Ciques salvatges en un alzinar (Espanya)

Des del punt de vista botànic, les ciques (Cycadidae) són llenyoses, amb un tronc erecte i normalment sense ramificar, pot variar des de centímetres d’altura a metres. No posseeixen flors i tenen una corona de fulles en l’extrem, i són dioiques, és a dir, existeixen plantes masculines i plantes femenines separades.

Les ciques, com podeu imaginar, presenten un creixement lent i la seua longevitat és notable. De fet, poden viure més de mil anys. Les seues fulles són pinnado-compostes, amb una base gruixuda i llenyosa que persisteix generalment en el tronc després de la caiguda de la resta de la fulla. Les llavors moltes vegades tenen una coberta externa brillantment colorida (rosa o ataronjada). Algunes Cycadophyta són verinoses i fins i tot poden matar a algun herbívor gran, com per exemple una vaca. 

Encephalartos horridus

Zamia furfuracea

Encara que científicament són plantes de molt interès per la seua enorme antiguitat, econòmicament no tenen massa valor. A pesar que són plantes llenyoses, la seua fusta és esponjosa pel que no pot usar-se en ebenisteria ni construcció. No obstant açò, en algunes zones certes espècies són usades com a aliment, ja que de la tija d’algunes d’elles i de les llavors s’extrau midó (sagú) que s’usa com fècula alimentosa, en altres casos es pot obtenir farina.

En el que si que han trobat un valor segur aquestes plantes és en la jardineria ornamental, centrada molt en la decoració. El seu aspecte exòtic les ha fetes molt atractives en aquest sentit, l’espècie més coneguda usada a aquest efecte és la Cycas revoluta.

Llavors de Cycas revoluta

Cycas circinalis

Com és el cultiu de ciques? 
El seu principal problema és la viabilitat de les llavors. Per açò, normalment tant de forma silvestre com en cultiu, és recomanable plantar exemplars dels dos sexes perquè les seues estructures reproductores maduren alhora. Si açò no passa, caldrà acudir a la reproducció artificial perquè puguen formar-se llavors viables. 

Les llavors se sembren a poca profunditat, mantenint-les ombrejades i procurant que estiguen sempre humides. El període de germinació sol ser lent i variable, oscil·lant entre els 50-100 dies. La multiplicació també pot realitzar-se per fillols o plançons que naixen a la base del tronc o sobre el mateix. La zona de tall ha d’estar ben seca per a evitar putrefaccions. Pel que sembla, una secció del tronc amb un grossor de 5-7 cm., deixant-la assecar bé, permet igualment la reproducció d’algunes espècies, encara que es tenen poques dades sobre aquest tema.

Stangeria Eriopus

En general les ciques són plantes bastant resistents, moltes d’elles adaptades a zones d’escassa pluviometria, per la qual cosa el seu cultiu com a plantes d’interior o de jardí no sol oferir problemes. Necessiten llum abundant i regs moderats. El substrat ha de drenar bé, doncs l’excés d’humitat els perjudica. D’igual manera, prefereixen substrats neutres o lleugerament àcids.