Teofrast, de Lesbos a la botànica

El filòsof grec Teofrast va néixer a Eresos, l’illa de Lesbos, al voltant de l’any 371 a. C i va estudiar a l’Acadèmia d’Atenes. Després de la mort de Plató (427-347 a. C), es va convertir en deixeble d’Aristòtil (384-322 a. C), qui després de la seua mort li va llegar els seus treballs i el va nomenar el seu successor al Liceu, que ell mateix havia fundat al voltant dels anys 334/335 a.C.

Plató. Teofrast, després de la mort de Plató (427-347 a. C) es va convertir en deixeble d’Aristòtil

Segons certs testimonis, el seu veritable nom era Tirtamos, però Aristòtil el va canviar pel nom pel qual històricament se’l coneix, el qual presenta el significat “de parla o estil diví”. Encara que Teofrast va ser considerat durant molt temps un epígon d’Aristòtil, recentment s’ha reconegut el seu caràcter innovador en diversos aspectes, especialment en el camp de la filosofia. Va presidir el Liceu fins a la seua mort en l’any 287 a. C, portant-lo a un període de gran esplendor.

Teofrast va néixer a Eresos, l’illa de Lesbos, al voltant de l’any 371 a. C

Teofrast compartia amb Aristòtil l’interès per la natura i el seu estudi. Conegut el primer freqüentment com “el pare de la botànica”, la seua rellevància a nivell mundial ve donada en part per la contribució històrica que va suposar la publicació de les seues dues obres més destacables en la disciplina: “D’història Plantarum” (Història de les plantes ) i “de Causis Plantarum” (Sobre les causes de les plantes), en què es recopilen una gran quantitat de dades i una organització del repertori botànic.

Estretament connectades amb la investigació aristotèlica, encara que el tema central d’aquesta era la descripció de la fauna en lloc de la flora, ambdues constitueixen el primer tractament complet de la ciència de la botànica i per tant l’obra més important en l’àrea temàtica des de la antiguitat fins a l’Edat Mitjana, i van influir àmpliament en treballs de l’època renaixentista.

D’historia plantarum (Història de les plantes)

Escrita en algun moment entre els anys 350 i 287 a. C, es constitueix en un total de disset monografies, les quals classifiquen les plantes d’acord amb la forma de reproducció, la distribució, el seu creixement i les seues aplicacions pràctiques tant en el context alimentari com el medicinal. El seu contingut es troba dividit en un total de nou llibres, originalment 10 encara que l’últim no es va conservar, versant cada un d’ells sobre un o diversos temes.

Temple grec

El primer, “Parts de les plantes” estudia l’anatomia incloent fulles, flors, ament, fruites, llavors, arrels i fusta. Les plantes es classifiquen ací en arbres, matolls, herbàcies perennes i herba.
En el segon, la reproducció de les plantes, moments i formes de sembrar-les. Parla de l’habilitat de creixement espontani de les plantes de llavors o d’alguna part vegetativa, mentre que en el tercer, quart i cinquè aborda els tipus d’arbres, distribució i aplicacions pràctiques.

En el tercer llibre, Teofrast afirma que tots els arbres a la natura creixen a partir d’una llavor o d’arrels sent a més, més forts que aquells conreats. En el quart llibre es descriuen arbres i arbustos de diferents llocs i hàbitats, considerant factors limitants en la vida dels mateixos com malalties o danys climatològics. En el cinquè llibre es descriu la fusta procedent de diferents arbres, així com els efectes del clima sobre la mateixa i aplicacions com la seua utilització en fusteria o en la construcció de vaixells i cases.

Arbusts i plantes espinoses són l’objecte d’estudi del sisè llibre, que realitza una classificació en plantes espinoses i no espinoses, i s’estableix el moment de floració de diferents espècies. Les plantes herbàcies omplin les pàgines del setè llibre en què Teofrast afirma que totes les herbàcies poden créixer a partir d’una llavor i descriu més varietats d’algunes d’elles. Seguim amb els cereals i llegums, que inclou en el mateix grup i s’estableix que tan sols poden conrear per mitjà de llavors. Teofrast descriu les variacions en el creixement d’algunes espècies depenent de la localització geogràfica.

Jardí nacional d’Atenes. Fes clic per saber més 

En el novè llibre, plantes que produeixen “sucs” útils com ara gomes, resines i substàncies aplicables a la medicina. Aquest llibre es constitueix com un dels primers herbaris desenvolupats, considerant a més molt més simple que altres com el de Nicandro, que va viure al llarg del S. II a. C, Dioscòrides (40-90 d. C) o Galè (130-210 d. C). Es descriuen centenars d’espècies útils per a fins medicinals, incloent també la seua manera d’obtenció.

Les fonts utilitzades per Teofrast per obtenir tota aquesta informació van ser l’observació directa i reflecteix. “D’història plantarum”, escrit com es podria esperar originalment en grec, va ser traduït al llatí per l’humanista grec Teodor Gaza (1400-1475) en 1483 i a l’anglès per Sir Arthur Hort a 1916.

De causis plantarum (Sobre les causes de les plantes)

En aquesta obra es descriuen aspectes tan diversos com les malalties que afecten les plantes, com conservar llavors, la transformació de les espècies silvestres, el seu creixement i algunes comparacions, a més de nocions sobre l’olor i gust d’algunes plantes. Dividida en sis llibres, originalment es van escriure vuit però els dos últims es van perdre, engloba temes com la manera de reproducció i propagació de les plantes, incloent tècniques d’empelt. S’examina el creixement de diferents individus i cadascuna de les seues etapes.

Teofrast i Historia plantarum. Imatges de Wikipedia

En el segon tom s’expliquen els canvis en l’ambient que pateixen les plantes en relació a la meteorologia i la climatologia, incloent l’observació que el creixement de les plantes en poblacions denses es redueix. Es descriuen també la influència del sòl i de plantes properes, mentre que en el tercer aquests canvis es refereixen als soferts per les plantes a causa del cultiu. Descriu com triar el sòl adequat, l’espai que ha d’haver entre cada arbre, l’elecció d’abonaments i com eliminar les males herbes. També destaca la importància de sembrar en l’època correcta incloent algunes malalties en els cereals.

En el quart llibre escriu sobre l’origen i propagació dels cereals, en el cinquè, de les Influències naturals i artificials sobre el creixement vegetal, malaltia i mort, i en el sisè, de l’olor i sabor de les plantes.

I també altres matèries

Però Teofrasto també va destacar en disciplines com la filosofia, l’ètica, la geologia, la física i la psicologia amb nombrosos i diversos treballs com “Caracteres”, de gran influència en classificacions posteriors de caràcters i tipus psicològics o “Les opinions dels físics”, molt important pel que fa a la història de la filosofia antiga. Encara que és cert que gran part d’ells es van perdre i els coneixements que es té dels mateixos provenen principalment d’autors posteriors com Alexandre d’Afrodísies, la vida (tot i que es desconeixen les dates exactes) va transcórrer entre finals del S. II i principis del S .III dC, i Simplicio de Cilícia (490-560 dC).

Plini el Vell. Fes clic per saber més 

Després seua mort, els atenesos li van honrar amb un funeral públic i Estrató de Làmpsac es va convertir en el seu successor en la direcció del Liceu. Com es podria esperar, el seu llegat és molt ampli. Per exemple, en relació a “Caracteres”, la forma i l’estil dels seus personatges van ser imitats per escriptors francesos i anglesos dels S.XVII i XVIII. Hoy dia, “De historia plantarum” és reconegut com el primer gran treball botànic de Teofrasto, i aquest com el primer veritable botànic en la història.

Es pensa fins i tot que Plini el Vell (23-79 d.C), més conegut en la cultura general que el mateix Teofrast, va utilitzar una part important de la seua obra a la consecució dels seus treballs. També es considera que l’actualment conegut com taxonomia de les plantes va començar realment amb aquesta obra, molt abans de la taxonomia moderna desenvolupada per Carlos Linneo (1707-1778). Per tot això, Teofrast es recorda i recordarà sempre com l’autor de la primera classificació de plantes coneguda en la història de la humanitat.