Richard Evans Schultes i els secrets de l’Amazones (1941-1953)

El llibre del que avui ens ocupem és difícil de classificar. No és només una biografia, tampoc un llibre d’aventures, ni tan sols un tractat de geografia, però hi ha una mica de tot això. Està centrat en la figura de R.E. Schultes i les seves exploracions de la conca amazònica –Colòmbia, Brasil i Equador– i la serralada andina, realitzades entre els anys 1941 i 1953. També hi tenen un paper molt destacat els viatges dels seus deixebles Tim Plowman i Wade Davis; aquest darrer, autor del llibre.

Plantes i fongs psicoactius de l’Amazones: objecte d’estudi

És curiós la poca atenció que han dedicat tradicionalment els botànics a l’estudi de les plantes i fongs amb propietats psicoactives, llevat de quan hi han hagut en joc interessos econòmics. Malgrat que moltes cultures “primitives” els han utilitzat des de temps immemorials per tal de transcendir –tot i que sovint en cerimònies amb rituals d’iniciació–, generalment el seu ús i memòria o s’ha perdut o ha quedat restringit a grups socials més o menys marginals o aïllats geogràficament. Probablement el rebuig, quan no directament persecució, de l’ortodòxia cristiana i de les altres grans religions monoteistes, hi ha tingut molt a veure. Aquesta situació, però, va començar a canviar cap a finals del segle XIX, quan alguns etnògrafs van descriure el consum d’aquestes plantes i fongs en algunes cultures com a expressions espirituals. I és aquí on cal situar un dels primers botànics que es va interessar per aquestes plantes i el seu ús, i que va arribar a ser-ne un gran expert i divulgador: Richard Evans Schultes . Els seus treballs pioners sobre el peiot i el teonanacatl es poden considerar els primers estudis etnobotànics “seriosos” sobre organismes psicoactius. Alhora, va marcar l’inici de tota una sèrie d’esdeveniments que acabarien confluint amb els anhels i inquietuds de la generació beat als anys 50 i els moviments contraculturals dels 60 i 70.

R.E. Schultes (a la dreta). Caño Guacayá, Amazonas Río Miritiparaná, Colòmbia, 1952. / The Lost Amazon, de Wade Davis.

Richard Evans Schultes (1915-2001) es considera un dels grans etnobotànics del segle XX. Ja de petit l’havia fascinat el llibre de l’explorador i botànic del segle XIX Richard Spruce sobre l’Amazones, però va anar a Harvard a estudiar medicina, becat per l’Església Unitària de la seva comunitat, de l’àrea metropolitana de Boston. A Harvard, va conèixer Oakes Ames (1874-1950), un professor d’etnobotànica ben extravagant, orquidòleg i milionari, de qui va arribar a ser l’alumne predilecte. Li va dirigir un treball de pregrau sobre l’ús del cactus del peiot entre els kiowas a Oklahoma i, més endavant, la tesi doctoral sobre organismes al•lucinògens a Mèxic, on va identificar el teonanacatl dels indígenes com a fongs del gènere Panaeolus.

L’any 1941 , Schultes es trobava a l’Amazones estudiant l’ús del curare pels indígenes, i quan Estats Units entrà en guerra s’allistà com a voluntari. De fet, però, el va reclutar l’Oficina de Plantes Industrials del Departament d’Agricultura d’Estats Units (USDA) i el van enviar a Colòmbia, com a explorador botànic, per tal d’avaluar les diferents espècies productores de cautxú i les opcions de conreu industrial. El cautxú era necessari per abastir la indústria bèl·lica, que fins llavors depenia del subministrament des del sud-est asiàtic, que havia quedat interromput. Es va quedar a Colòmbia fins al 1953, tot i que va viatjar de tant en tant als Estats Units, a Costa Rica o a Anglaterra. Quan van tancar el programa del cautxú, el van reclamar a Harvard.

Schultesiophytum és un dels gèneres de ciclantàcies amb que es fan els barrets “panamà”. / Wildredor (Wikimedia Commons).

Durant tot aquest període havia aconseguit explorar, generalment tot sol, uns 80.000 km² de territori amazònic on les úniques vies de comunicació eren els rius. S’hi desplaçava amb la seva inseparable canoa d’alumini de fabricació artesana, que tan sols pesava 24 kg. Va aprendre dues llengües amazòniques, va inventar el mètode per premsar i conservar les plantes en alcohol o formaldehid, que encara s’utilitza avui dia en zones tropicals, i va recol·lectar uns 24.000 números de plantes; d’entre elles, unes 3.500 productores de làtex, la majoria del gènere Hevea. A més, a partir de les seves recol·leccions, es van descriure unes 300 espècies noves per a la ciència. També va passar gana, va patir atacs de malària i beri-beri i va experimentar personalment amb totes les plantes al·lucinògenes de la selva conegudes pels indígenes, buscant sempre qui encara conservés el coneixement tradicional per preparar les pocions. Sembla ser, però, que una de les seves grans frustracions era que, mentre la majoria de la gent que les prenia patia unes fortes sensacions d’alteració de les percepcions, ell tot just veia canvis de colors.

Timothy Plowman (1944-1989) era el deixeble predilecte de Schultes i també experimentava amb totes les plantes psicoactives. Els anys 1974 i 1975, i sota la supervisió de Schultes, va estudiar les fonts naturals de la coca als Andes amb un projecte de l’USDA. Plowman acabaria sent el gran especialista del gènere Erythroxylum, en el qual va descriure prop de 40 tàxons. En el treball de camp d’aquests anys quasi sempre el va acompanyar Wade Davis (1953- ), que durant la dècada dels anys 70 va continuar viatjant pels Andes i la costa pacífica, des del Perú fins a Panamà, amb alguna incursió a la conca amazònica.

Recol·lectant plantes amb col·laboradors Maku (1952). / Harvard University Herbaria.

Un llibre escrit en admiració del mestre

El llibre que ens ocupa està estructurat en 14 capítols, cadascun dels quals té un fil conductor. Així, entre d’altres, apareixen el peiot, els fongs al·lucinògens de Mèxic, la coca i els viatges de Plowman i els de Davis, el curare, el cautxú, el poble waorani, diverses plantes al·lucinògenes, els viatges de Richard Spruce a finals del segle XIX o el mateix riu Amazones i un bon grapat d’afluents. Però en cadascun dels capítols es barreja tot: els viatges de Schultes –dels quals la informació prové en bona part de les llibretes de camp, a més d’entrevistes personals–, el viatge de Plowman i Davis o algun altre viatge de Davis, notícies històriques, històries personals, informació antropològica sobre els diversos pobles indígenes, la mateixa geografia del territori i, sempre, informació etnobotànica, preferentment sobre plantes amb propietats psicoactives.

Escrit des de l’admiració per R.E. Schultes i en memòria de T. Plowman, el llibre relata les aventures dels personatges –quan no els mateixos personatges: aventurers, botànics, xamans…–, descriu els paisatges i els viatges i explica el context històric, sempre des d’un punt de vista de total respecte pels indígenes i pels seus coneixements de les plantes. La quantitat d’informació que hi apareix és immensa i les descripcions són detallades, però en general la lectura és emocionant i fascinant, encara que sigui fàcil perdre’s entremig dels rius, poblats i cultures amazòniques. Tot el llibre traspua la sensació que ens transmet les últimes imatges d’un món i unes formes de vida que, ja llavors, s’extingien inexorablement.

L’orquidia blava –Aganisia cyanea– que dóna nom a un capítol del llibre. / Orchi (Wikimedia Commons).

Quan Schultes va retornar a Harvard el 1953, primer va ser conservador de l’herbari d’orquídies Oakes Ames, més tard conservador de Botànica Econòmica i, des de 1970 a 1985, professor de Botànica. En la seva nova etapa universitària va continuar estudiant i publicant sobre etnobotànica –va ser l’editor d’Economic Botany Journal de 1962 a 1979–, però sobretot de plantes al·lucinògenes. També va publicar un grapat de llibres fonamentals –alguns en col·laboració amb Albert Hofmann– per a la comprensió i divulgació de les plantes psicoactives. Cap al final de la seva vida va agafar també un fort compromís en defensa de la selva amazònica i dels seus pobladors ancestrals.

Extremadament conservador en política, en les eleccions a president dels Estats Units, al seu col·legi electoral, sempre hi havia un vot per a la reina d’Anglaterra. En canvi, era un ferm defensor de les llibertats individuals. Va arribar a ser una figura popular pel fet que, als anys 70, es prestava a declarar com a testimoni expert en els judicis per possessió de marihuana. Mantenia –si més no en els judicis– una peculiar interpretació taxonòmica del gènere Cannabis, i declarava que no hi havia manera de provar, amb les eines forenses a l’abast i fora de tot dubte raonable, quina de les tres espècies del gènere que ell reconeixia era la decomissada. I com que la llei tan sols penava la possessió de Cannabis sativa… Les extravagàncies del deixeble al final no tenien res a envejar a les del mestre!

No menys de tres gèneres de plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims que l’honoren. L’any 2015, el cineasta colombià Ciro Guerra, amb un guió basat en part en una adaptació molt lliure d’alguns dels capítols del llibre, sobretot el dedicat a Richard Spruce (1817-1893), va dirigir la pel·lícula El abrazo de la serpiente.