Garcia de Orta: Europa descobreix les plantes d’Orient

Publicat a Goa el 1563, el Coloquios dos simples e drogas da India representa el primer tractat sobre el terreny, des d’un punt de vista europeu, de les espècies que tradicionalment havien arribat a Occident a través de la ruta de la seda i, sobretot, de les plantes que les produïen; a més, en dona a conèixer moltes altres completament desconegudes aleshores a Europa. Cal tenir en compte que tan sols feia 65 anys que Vasco de Gama havia arribat a l’Índia, i que quasi tot el coneixement previ que es tenia d’aquestes espècies –si de cas n’hi havia– provenia de fonts gregues i llatines o àrabs. El llibre dels viatges de Marco Polo, dos segles abans, també havia aportat informació sobre algunes d’elles, però els erudits europeus continuaven discutint sobre l’origen de les espècies i les plantes que les produïen.

L’autor, Garcia de Orta (1501-1568) era fill de jueus conversos, originaris de València d’Alcàntara i refugiats a Portugal. Estudià a Alcalà d’Henares i Salamanca, i l’any 1526 ja exercia la medicina a Lisboa. Se’n va cap a l’Índia com a metge de la flota del Capità del Mar Martim Afonso de Sousa el 1534 i, quatre anys més tard, s’instal·la a Goa, on adquireix una gran reputació.

Ben aviat arriba a ser el metge de capçalera de molts dels virreis i governadors portuguesos, i també d’alguns importants caps locals. En el mercat de Goa es troba tots els productes amb què comerciaven els portuguesos, però també amb molts altres de consum local i desconeguts a Europa. A més, el seu ofici i posició social li permeten conversar i recollir molts relats de la gent que passa pel gran mercat de la ciutat, alguns provinents de terres llunyanes: navegants, mercaders, religiosos, aventurers… I sovint els encarrega que li portin les plantes que no troba a Goa.

Dos personatges per a representar el saber expert i el popular

El llibre està estructurat en 58 col·loquis, amb dos personatges principals anomenats Orta i doctor Ruano, encara que de tant en quant també hi poden intervenir d’altres figures secundàries. En el primer col·loqui se’ns presenten els dos interlocutors: Orta és el resident a l’Índia, el que té experiència diguem-ne “de camp”, mentre que el doctor Ruano és un nouvingut, amb coneixements adquirits als llibres i que desitja contrastar-los amb la realitat d’Orient. Segons Francisco Manuel de Melo Breyner (1837-1903), comte de Ficalho, representarien respectivament al Garcia de Orta vell i experimentat, enfront del Garcia de Orta arribat a l’Índia trenta anys abans: un jove erudit, acabat de llicenciar i amb tot el respecte pels tractats dels clàssics.

En cadascun dels col·loquis –ordenats més o menys per ordre alfabètic– els dos personatges discuteixen i comenten sobre un o més productes, quasi sempre plantes, però també n’hi ha d’altres dedicats a productes animals –l’ambre gris, el marfil dels elefants, el lacre, les perles, el betzoar– o a minerals com els diamants o d’altres pedres precioses –els robins, els jades, els zèfirs, les maragdes…

Era el primer llibre de temàtica no religiosa imprès a Àsia pels europeus i amb un editor totalment inexpert.

Pel que fa a les plantes, una part important tracta de les espècies diguem-ne clàssiques –la càmfora, la canyella, el cardamom, el clau, el gingebre, la nou moscada, el pebre– o conegudes a Europa ja des de temps dels romans i d’origen més o menys oriental: l’àloe, el cànem, el càlam aromàtic, el coco, l’opi, l’encens o la mirra. També apareixen plantes en què les úniques referències cultes conegudes provenen de fonts àrabs: la cúrcuma, els plàtans, la galanga, el sàndal o el tamarinde. Però alguns fruits com ara el gínjol, les caramboles, el coco de les Maldives, la jaca, el litxi, el mango, el mangostà o el nim, entre altres, apareixen per primer cop en la literatura occidental en aquest llibre.

La informació bàsica dins de cada col·loqui està referida a les espècies o fruits en qüestió, però sovint aporta notícies sobre les plantes d’on provenen, la seva utilització, les variants que presenten i quines són les referències en els tractats clàssics, si n’hi ha. I tot barrejat, sovint desordenadament, amb dades de geografia, d’història, d’etimologia, d’etnografia; i entremig, també hi apareixen disquisicions sobre els encantadors de cobres i mangostes o sobre diferències entre la medicina musulmana i l’hindú, els efectes d’una epidèmia de còlera o dades disperses sobre l’illa de Ceilan, que sembla que l’autor coneixia de primera mà.

Mentre que Garcia de Orta és molt exacte en la descripció de tot allò que ha vist, gràcies als seus viatges, o pel fet de ser productes vegetals d’ús més o menys comú, és –segons diu el comte de Ficalho– confús pel que fa a les dades històriques de terres més o menys allunyades que desconeix. Tampoc és consistent en la utilització de termes geogràfics, però cal tenir present que eren terres on els portuguesos intentaven “normalitzar” topònims d’origen sànscrit o àrab, que coneixien de feia poc.

Coneixement basat en l’observació directa

El ventall d’autoritats que apareixen al llarg del llibre és molt ample. Plini, Dioscòrides, Galè, Avicenna, Ar-Razí, Abenzoar, Averroes o Laguna estan entre els més citats, però en conjunt són més de vint i comprenen la major part de la literatura mèdicobotànica occidental i àrab del seu temps; entre ells en cita alguns que en aquells moments eren ben recents, com ara Fernández de Oviedo, Ruellius o Gaspar Barreiros.

Però si per alguna cosa destaquen els Coloquios, és per la importància que dóna a l’observació directa, deixant de banda les afirmacions dels clàssics quan contradiuen la realitat apresa del contacte amb les plantes i, si cal, rebatent-les i refutant-les, sovint oferint diferents punts de vista. L’anhel de coneixement el porta sempre a intentar separar llegenda i realitat, sovint fent-se portar les plantes de les quals provenen els productes vegetals que utilitza i cultivant-les al jardí. Per descomptat, algun cop s’equivoca, però en tot el llibre hi palpita la idea que qualsevol creença antiga pot canviar per la via de l’experimentació.

L’anhel de coneixement el porta sempre a intentar separar llegenda i realitat.

De l’original de 1563 s’ha dit que és un dels llibres amb més errades tipogràfiques que s’han imprès mai. A més d’una paginació caòtica, el llibre acaba amb vint pàgines amb les errades detectades per l’autor i amb una advertència: no hi són totes encara. Era el primer llibre de temàtica no religiosa imprès a Àsia pels europeus i amb un editor totalment inexpert.

Diverses edicions i adaptacions

En realitat, la versió original dels Coloquios va tenir molt poca difusió: estava escrit en una llengua minoritària, de lectura dificultosa a causa dels seus errors tipogràfics, publicat en una llunyana colònia asiàtica i segurament amb un tiratge molt limitat. Malgrat això, la propagació per Europa del seu contingut va ser molt ràpida gràcies a l’adaptació, resumida i publicada en llatí, de Carolus Clusius (1526-1609) –llatinització de Charles de l’Écluse–, que va aparèixer ja el 1567: Aromatum et simplicium aliquot medicamentorum apud Indos nascentium historia.

Se’n van publicar quatre edicions més fins al 1593 i són la base de les versions italiana (1575) i francesa (1602). A més, el Tratado de las drogas y medicinas de las Indias Orientales de Cristóbal Acosta (o Cristovao da Costa) de 1578, amb diverses edicions al llarg del segle XVI, està basat en gran part en l’obra de Garcia de Orta, i se’n van fer també traduccions a diverses llengües europees, el llatí inclòs. La seva influència també va ser decisiva sobre l’obra de Nicolás Monardes, que tracta les plantes medicinals de les Índies Occidentals (1574), i que fa servir un plantejament molt similar.

La versió que jo he utilitzat és la del comte de Ficalho, en dos volums –publicats el 1891 i el 1895–, revisada i corregida, de tipografia clara i amb els col·loquis perfectament delimitats, el que la fa molt agradable de llegir, sobretot si es compara amb l’original. A més, aquesta versió conté nombroses notes a peu de pàgina, algunes molt extenses –de vegades més que no pas el mateix col·loqui–, sempre molt documentades i molt sovint imprescindibles per a la comprensió botànica de les plantes en discussió, i que també incideixen en qüestions etimològiques, històriques o geogràfiques. Els meus coneixements rudimentaris de portuguès no em permeten apreciar-ho, però a Portugal es considera que l’estil literari del comte de Ficalho és un dels més clars, elegants i lluminosos del segle XIX.

Els gèneres Garcinia de Linné –dedicat també i alhora al botànic suís d’origen francès Laurent Garcin (1683-1752)–, Garciana de Loureiro i Garcia de Rohr honoren la memòria de Garcia de Orta. La seva família –mare i dues germanes– havia estat expulsada de Portugal el 1549 per judaïtzants i es van instal·lar a Goa. La Inquisició es va implantar a Goa l’any 1565 i, encara que en vida Garcia de Orta no havia tingut cap contratemps, va ser jutjat per judaisme pòstumament i condemnat. Les seves despulles van ser exhumades i cremades en un auto de fe l’any 1580. Abans d’aquests fets, l’any 1569, una germana seva havia estat condemnada i cremada viva a la foguera.

Nota: aquest text va ser publicat originalment al blog Viatges (de) botànics