Cinco continentes, l’últim viatge de Vavílov
Un científic rus, plantes conreades, bancs de llavors, millora genètica, fam en la Unió Soviètica, enfrontaments acadèmics, detencions... podria ser l'argument de l'última novel·la de John le Carré però estem parlant d'una altra novel·la molt diferent, i real. La passió de Vavílov per la genètica, encara que va revolucionar l'estudi dels orígens dels cultius, li va generar enemics i va marcar la seua vida.
Quan Nikolái I. Vavílov va començar a escriure Cinco continentes, no podia imaginar que amb prou faenes li quedava temps per a seguir amb la recerca que havia ocupat tota la seua vida: les plantes conreades, els seus orígens, la seua història i les seues possibilitats de millora. A la fi dels anys 30, Vavílov era un dels científics més brillants de la Unió Soviètica, i segurament el de major projecció internacional. Havia publicat nombrosos articles sobre taxonomia, genètica i evolució de les espècies conreades.
Esquerra: portada del libro Cinco Continentes. Dreta: Vávilov. Imatge del VIR, Sant Petersburg. Cortesia de Gustavo Renobales.
Havia proposat el concepte de Centres d’Origen de les plantes conreades, perfeccionant-lo progressivament a força de les seues nombroses expedicions per tot el món. Mantenia bona relació amb els principals genetistes de tot el món, i amb alguns, llaços d’amistat. Havia creat, a partir de la xicoteta Agència de Botànica Aplicada —l’adreça de la qual va assumir en 1921, a l’edat de 34 anys— un autèntic institut de recerca multidisciplinària en el qual treballaven uns 200 investigadors de tots els camps de la biologia, des de la citogenètica i la bioquímica a la geobotànica i la taxonomia, amb un objectiu comú: posar fi a les fams periòdiques en la URSS a través de la millora genètica i l’adaptació dels cultius a totes els regions agrícoles d’aquell vast territori.
L’Institut Soviètic d’Indústria Vegetal, com es va dir a partir de 1930 (VIR, actualment Institut Vavílov de Recursos Genètics Vegetals, amb seu a Sant Petersburg) va arribar a controlar més d’un centenar d’estacions experimentals repartides per tota la Unió Soviètica, per a l’assaig i creació de varietats, i enviava expedicions a la cerca de plantes conreades per totes les regions del món. Com a resultat de tot açò, havia convertit la col·lecció de llavors de l’antiga Agència en el major banc de germoplasma de plantes conreades del món, posició que ha mantingut fins al dia d’avui. En resum, s’havia guanyat el reconeixement i admiració de la comunitat internacional de genetistes.
Però certament, des de començaments de la dècada dels 30, Vavílov ja sabia que s’aveïnaven temps difícils. Un moviment d’oposició a la genètica, nascut en l’agronomia, però present també en altres àmbits de la biologia, començava a cobrar força en aquells anys. El seu inspirador i capdavanter, l’agrònom Trofim D. Lysenko, considerava la genètica com una ciència idealista i “burgesa”, incapaç de donar una resposta pràctica i ràpida als problemes que acuitaven al camp soviètic. Allò era, i continua sent, difícil d’entendre per a una ment racional.
Lysenko preconitzava altres mètodes creats per ell i que, segons assegurava, eren més concordes amb el materialisme dialèctic i podrien canviar radicalment l’agricultura en qüestió d’un o dos anys. Segons tots els que el van conèixer, Lysenko mai va saber, ni va voler saber, gens de genètica. A la llum d’aquelles tècniques, que en la seua major part no tenien fonament teòric ni base experimental alguna, quasi totes les activitats de recerca del VIR, i especialment la recollida i estudi de varietats de cultiu per tot el món, es veien com alguna cosa totalment inoperant, un inútil joc acadèmic de burgesos diletants.
Catedral de Sant Nicolau a Sant Petersburg.
El més estrany és que, encara que aquells mètodes (per als quals Lysenko va encunyar el terme ‘agrobiologia’) mai van demostrar la seua efectivitat en la pràctica, va ser aquesta doctrina la que es va guanyar el favor oficial, fins al punt que el seu autor va arribar a presidir l’Acadèmia de Ciències Agrícoles (1938-1956; Vavílov havia sigut el seu primer president, entre 1929 i 1935). El lysenkisme va arribar a triomfar per complet en els anys 40 i va ser la doctrina oficial soviètica entre 1948 i 1952, anys en els quals la genètica va estar prohibida en les universitats d’aquell país. Encara va seguir gaudint del suport de les autoritats polítiques fins a la caiguda de Khrusxov en 1964. Quant a la genètica soviètica, que en els anys 30 havia estat entre les més avançades del món, encara tardaria dècades a recuperar-se.
Durant els primers anys de la polèmica, Vavílov va tractar primer de contemporitzar amb Lysenko i els seus acòlits, però en tot moment va intentar convèncer i aportar proves científiques de la validesa de la genètica i de la seua utilitat. De llavors daten els 3 volums de Bases teòriques de la millora vegetal (1935-37), editats i coordinats per ell: 2600 pàgines de pura genètica aplicada. És possible que la idea d’escriure Cinco continentes responguera a la mateixa motivació: mostrar al públic, a través del relat dels seus viatges per bona part del globus, la raó de ser i l’enorme valor pràctic que tenia la col·lecció de germoplasma que havien anat atresorant en el VIR.
No obstant açò, el llibre, o la part d’ell que coneixem, no arribaria al públic fins a 1962… El manuscrit que es conserva d’aquesta obra es va salvar gràcies a l’estenògrafa A. S. Míshina, que va tenir la bona cura de guardar aquell text dictat per Vavílov a la fi dels anys 30, traient-lo a la llum quan ja havia passat el més greu de la tempesta lysenkista. És un document únic per a entendre la vida d’aquest científic excepcional, que va revolucionar l’estudi dels orígens de les plantes conreades. I, ja que els altres treballs i documents dels últims anys van desaparèixer en els registres policials després de la seua detenció, aquest text ve a ser, involuntàriament, una espècie de testament.
Ahalcalan. Imatge del VIR, Sant Petersburg. Cortesia de Gustavo Renobales.
En Cinco continentes, Vavílov s’interessa per tot, pels cultius en primer lloc, però també pels conreadors, les seues formes de vida i la història dels llocs que visita, tot allò al que ell anomena la «filosofia del cultiu» en cada regió. Aspira a donar-nos una explicació global de l’agricultura en el món, i de com aquest coneixement pot utilitzar-se per a millorar-la. La narració és molt viva. Parla dels problemes per a accedir a alguns països o a determinades regions remotes, dels escarpats i perillosos passos del Pamir (el seu viatge “iniciàtic”), del remot Kafiristán (que solament un altre occidental havia vist abans que ell), de la seua emoció davant algunes troballes, el seu entusiasme per la riquesa agrícola de llocs com Etiòpia o Espanya, o per la biodiversitat en la selva amazònica.
Per referir-nos al que ens toca més prop, és memorable el seu relat del viatge per Espanya, en 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera. És un retrat summament interessant del país i la seua vida rural en els anys 20. A més d’explicar algunes anècdotes curioses, com la dels policies que el segueixen «discretament» des de la seua arribada, Vavílov rememora l’estat de la botànica espanyola en l’època de Cavanilles i Lagasca, s’emociona amb el descobriment d’algunes varietats poc conegudes en aquells dies, com l’espelta asturiana, i mostra la seua admiració pels assoliments d’uns sistemes agrícoles tan diversos com la pròpia geografia del país. Li impressiona particularment l’horta valenciana, els seus cultius, el rendiment dels seus camps d’arròs… («la cultura agrícola de València és de gran nivell […] no té rival en el món quant al manteniment minuciós de camps i hortes»).
Copyright 1997 IPGRI, Roma/VIR, Sant Petersburg. Cortesia de Gustavo Renobales
Per desgràcia, una bona part dels capítols projectats, que va detallar en un índex, s’ha perdut, o potser mai es va arribar a escriure. Així i tot, Cinco continentes segueix sent una lectura apassionant, un fresc formidable del món rural en els anys 20, de l’estat de la millora genètica en aqueixa època, i del caràcter i filosofia d’aquest investigador extraordinari, que va canviar de forma radical la nostra forma d’entendre la història dels cultius. L’últim llegat d’un home que va viure en temps molt difícils, i que va desaparèixer prematurament, com tants altres, a les mans d’un implacable estat policial.
En els anys 30 i 40, molts biòlegs i genetistes soviètics van ser arrestats, acusats de suposades activitats contràries a l’estat, jutjats i executats o enviats a presó. Nikolái Vavílov va ser detingut en 1940, jutjat sumàriament un any després i condemnat a mort per «sabotatge i espionatge». Estranyament, no va ser executat immediatament (com era l’habitual: així van acabar els seus col·legues G. Karpechenko, A. Bondarenko i L. Govorov, reus en la mateixa causa), sinó que se li va commutar la pena per 20 anys de presó. Traslladat arran de la invasió nazi a una presó en Sarátov, va morir allí d’esgotament i desnutrició al gener de 1943. Va ser rehabilitat en 1955.
