Entre l’arquitectura i el paisatge
Estrenem bloguer amb Selecta HOME, un grup d’arquitectes que ens presentem de primera mà l’obra arquitectònica del japonès Sou Fujimoto: la Casa N. Un nou concepte de casa que esborra les línies que separen la privacitat d’allò públic, la llar del carrer. Un projecte pensat per gaudir i formar part de la natura.
És en el jardí on l’arquitecte és convidat pel regne vegetal a col.laborar amb ell. La natura, ordenada per l’home, es transforma en un refugi, en un filtre entre el món exterior i la intimitat de la llar a través de patis, balconades i llindars. Elements, tots ells, capaços de generar espais intermedis on una part del món interior trau el cap a l’exterior.
Difuminant barreres, barrejant espais
La casa i la ciutat són dos espais essencials en els quals l’arquitectura aplica diferents filtres amb la finalitat d’experimentar la transició espacial i afectiva entre la privacitat i allò públic, sense oblidar-nos que el disseny del particular (la casa), interfereix en la formació d’un conjunt, d’una responsabilitat comuna (la ciutat) i viceversa.
Aspecte de la Casa N des del veïnat. Imatge: J. Tobías
Un exemple d’aquesta transició és la proposta que l’arquitecte japonès Sou Fujimoto (Hokkaido, 1971) va dur a terme en la Casa N. La potent idea que desenvolupa aquest projecte d’habitatge permetia generar un jardí urbà per als propietaris de la casa, tancant una part de la ciutat i la vegetació preexistent en el lloc mitjançant murs. No obstant, per poder explicar aquesta idea de transició entre espais s’ha de fer referència a la infància de l’autor.
Fotografia des del jardí on es pot apreciar la relació entre cel, vegetació i arquitectura. Imatge: J. Tobías
Durant la seua infantesa, Sou Fujimoto es va traslladar del camp a la ciutat de Tòquio, amb les corresponents conseqüències; l’origen de la seua manera d’entendre l’arquitectura. Un d’aquests efectes, és la dualitat de formes sobre les quals, per a l’arquitecte japonès, es basa l’arquitectura: la primera, el món natural, el qual reflecteix la vegetació i natura del meu poble; i la segona, el món artificial, resultat de la complexitat i la riquesa de la ciutat de Tòquio. És en aquesta manera d’entendre l’arquitectura on aquests dos mons, que a priori, poden semblar contradictoris, estan units inevitablement.
En paraules de l’arquitecte japonès: La meua intenció era fer una arquitectura que no tractara de l’espai o de la forma, sinó que simplement expressara la riquesa que hi ha entre la casa i el carrer. Imaginen que, essencialment, la casa i la ciutat no es diferencien tant (…) solament són diferents expressions d’una mateixa cosa: l’ondulació de l’espai primordial on habiten els humans.
La Casa N, una casa amb escorces
D’aquesta forma és com, el projecte de la Casa N, construïda en el 2008 en Oita, ciutat costanera al nord-est de Japó, es desenvolupa entorn la reflexió de com materialitzar la separació entre el món artificial i el món natural, entre els carrers i les cases. Aquesta manera d’entendre aquest entre, es va dur a terme mitjançant la construcció de tres escorces que, com una nina russa, disminueixen la grandària progressivament a mesura que s’acosten al nucli íntim de la casa.
Secció de la Casa N on s’aprecien les tres escorces i la seua relació amb el jardí. Imatge: Iwan Baan
El jardí de la Casa N se situa entre el món natural i el món artificial, entre vegetació i construcció. En les imatges s’aprecia la subtilesa de l’arquitecte Sou Fujimoto en el seu exercici d’obertura de buits mitjançant els quals relacionar carrer-jardí; jardí-habitatge; calle-jardí-habitatge. Imatges: J. Tobías
D’aquesta forma, la primera escorça genera un pati semi-tancat, que permet controlar les vistes que des de l’exterior es produeixen cap a aquest menut jardí urbà. La segona escarça delimita un espai intermedi entre el jardí i l’habitatge, des del qual s’accedeix a la tercera escorça, que alberga el programa més íntim de l’habitatge. Així, els residents habiten emmarcats per tres graus d’intimitat, on el pròxim i el llunyà provoquen una relació de permeabilitat entre la publicitat i la privacitat.
La diferència entre casa i carrer, entre el que és privat per als propietaris i públic per als ciutadans, queda absorbit i potenciat pel jardí de la casa. Tant el propietari que rega els arbres del seu jardí, com el transeünt que els veu des del carrer, entenen aquesta natura ordenada com un espai singular comú entre els dos: un espai entre.
Jardí de la Casa N. Imatges: Iwan Baan
Per a això, l’arquitecte japonès tracta l’element jardí, amb una delicadesa exquisida, portant molt més allà, el seu caràcter domèstic. Ací, el jardí no s’exhibeix, sinó que de manera subtil, s’intueix a través de les branques que apunten pels buits de la primera escorça. Les obertures del primer filtre, es conceben des de l’interior cap a fora, i l’espai exterior es descobreix mitjançant unes vistes controlades a allò veritablement enriquidor: el jardí com a filtre per a entendre la imatge de la ciutat de fons. Tal com diu l’arquitecte, aquest habitatge no es fonamenta en la forma, sinó que és conseqüència d’un objectiu:
Jo vull crear un lloc per a la gent, el qual se situa entre la natura i el món artificial. El futur de l’arquitectura, per a mi, és el lloc en què la geometria natural i l’artificial es troben.
D’escorça en escorça
Els 5 passos que cal donar per a arribar de la primera escorça a la segona, es fan sobre un paviment de grava. El so de la trepitjada rememora la terra natural del camp, però la neteja i la netedat del disseny demostren com l’home és capaç de controlar, des de l’artificialitat, l’evocació d’una atmosfera natural. D’igual manera, la fusta amb la qual es cobreix el sòl dels espais interiors ix a l’exterior en forma de camins i zones d’estada, travessat tot l’espai intermedi entre la casa i la ciutat.
Subtilesa de l’arquitecte Sou Fujimoto en el seu exercici d’obertura de buits mitjançant els quals relaciona carrer-jardí, jardí-vivenda i i carrer-jardí-vivenda. Imatge: S. Fujimoto
Aquestes operacions són concebudes per Fujimoto com línies suaus: gestos delicats, però alhora precisos, mitjançant els quals l’arquitecte, com un cirurgià, executa una incisió entre espais de naturaleses diferents per a cosir així l’ambigüitat de la seua definició. La neteja del tall i el posterior empelt d’un espai en l’altre, de l’habitatge en la ciutat i de la ciutat en l’habitatge, és el que denota l’extraordinari mestratge en aquesta operació, i en la Casa N aquestes juntes són de tal subtilesa, que són quasi inapreciables.
Les operacions quirúrgiques realitzades en aquest habitatge a través del sistema de les escorces d’intimitat, conformen un bretxa en la forma urbana del seu context. No hi ha una porta similar a les de les cases veïnes, ni existeix un llindar d’entrada que arribe solament a cobrir un parell de metres l’accés principal. El projecte proposa una reflexió i redefinició sobre cada element tradicional, ampliant el significat dels espais que construeixen una casa.
Sou Fujimoto. Imatge de FlickR. Imatge: japanese_craft_construction
Sota aquesta premissa, l’habitatge pot concebre’s com un desplegament, una transició des de l’interior cap a fora, i viceversa, on la transició entre espais no es fa des de límits com murs o portes, sinó des de barreres permeables com és el jardí, que ara recupera l’essència del seu ser: un espai que succeeix entre el carrer i l’habitatge; un desplaçament que un dia es va produir entre el camp i la ciutat.
En 1543, Andrés Vesalio, considerat el fundador de l’anatomia moderna, va publicar De humani corporis fabrica (Sobre l’estructura del cos humà), una innovadora obra d’anatomia humana que va tenir com a element més controvertit, la reinvenció de l’enteniment del cos humà a través de talls i seccions dels seus diferents músculs, òrgans, i estructures òssies.
Potser siga ara el moment d’escriure sobre l’estructura arquitectònica dels espais intermedis en una realitat no establida, i per tant ambigua, on l’arquitectura i el paisatge transcendeixen allò visual, podent així realitzar un manual de coneixement sobre les operacions en espais intersticials. És ací on es troba el jardí: en la bretxa entre l’arquitectura i el paisatge.
Més sobre Sou Fujimoto:
Sobre els autors
Joaquín Juberías Vidal, arquitecte per la Universitat Politècnica de València. Durant més de quatre anys ha treballat de forma intermitent per a Menis Arquitectes i per a Dominique Perrault Architecture en la seua oficina central de París. A títol personal ha sigut premiat per diverses entitats com Cemex–per les seues obres realitzades amb formigó– o Bancaixa –en la seua XIII Edició Nacional de Projectes Finals de Carrera–. En el curs 2012-2013 realitza el Màster en Projectes Arquitectònics Avançats de la Universitat Politècnica de Madrid voltant la seua recerca en les influències en projectes i per tant en espacials, de la paranoia en les múltiples conformacions temporals. En aquesta mateixa universitat funda, juntament amb altres companys, la revista de recerca arquitectònica DISPLACEMENTS. Al seu torn, compagina la seua activitat investigadora amb l’empresarial, fundant l’empresa Selecta HOME en la qual es presta especial interès tant al bon desenvolupament de l’arquitectura com de la seua professió.
Covadonga Blasco Veganzones, arquitecta per la ETSAM (2012) i Màster en Projectes Arquitectònics Avançats (2014). Treballa com arquitecta en NietoSobejano Arquitectes des de 2013. Cofundadora de l’estudi d’arquitectura i paisatge dent de lleó. Ha col.laborat com a becària de recerca en el Grup de Recerca Paisatge Cultural GIPC de la UPM des de 2008, i en la docència de projectes arquitectònics en la Universitat Politècnica de Madrid i la Universitat Europea de Madrid. Actualment, desenvolupa la seua recerca sobre La dimensió sonora del paisatge: Eines, models i prototips aplicats per a la interpretació del paisatge sonor pretèrit.
