Cabañeros, el nostre Serengueti particular
Serà per les seues extensions, serà per les muntanyes que l’envolten, serà per la fauna que hi habita, serà pels boscos que l’acompanyen, el Parc Nacional de Cabañeros, s’ha guanyat el títol de Serengueti Espanyol, i és és en l’actualitat un dels espais protegits de major rellevància en la península ibèrica.
Situat a Castella-La Manxa, entre les províncies de Ciudad Real i Toledo, aquest espai natural poseeix una gran diversitat d’espècies faunístiques i botàniques, que unit a la seua peculiar geologia fan de Cabañeros una joia de gran valor natural. L’acció de l’home al llarg de la història ha donat lloc a un peculiar paisatge d’extenses ranyes (terrenys de mont baix) d’ús anteriorment cerealístic de secà i amb rics pastos estacionals, situats a l’abric de les serres del Chorito i el massís del Rocigalgo. Ambdúes últimes són les principals formacions muntanyoses i es troben completament cobertes de bosc i matollar mediterrani en molt bon estat de conservació.
Algunes de les espècies més representatives d’aquest parc nacional, són els gran rapaços, com l’àguila imperial ibèrica, la cigonya negra, o el voltor negre; mamífers com el cérvol, el cabirol o el senglar, entre altres espècies, i una rica flora amb una gran varietat d’arbres i arbustos propis del bosc mediterrani, així com una àmplia sèrie de microclimes, boscos de galeria, pantans, bohonales o reductes de boscos atlàntics de gran interès botànic.
El Parc Nacional de Cabañeros, compta amb una gran valor botànic, donada la seua àmplia extensió. En les seues vora 42.000 hectàrees, alberga una gran riquesa botànica amb diferents pisos bioclimàtics que conformen ecosistemes únics, amb 22 espècies catalogades com a vulnerables o d’interès especial. Els sòls silicis i el clima mediterrani, fan que la vegetació dominant siga de tipus escleròfil (alzines i sureres), clarament adaptades a la sequera estival. No obstant açò, els vents de l’Atlàntic i les freqüents inversions tèrmiques que es produeixen en els tàlvegs de les serres, permeten l’aparició de boscos de fulla caduca amb preponderància de gal·leres i roures. Cada tipus de bosc apareix en llocs amb característiques concretes de temperatura, sòl i humitat, variables segons l’altitud i l’orientació de solana o ombria. La major o menor abundància d’aigua provoca l’aparició de boscos de ribera, formats per freixes, verns o bedolls, però com la gran part del territori es troba en posició intermèdia, s’afavoreix l’aparició de boscos mixts en què es barregen tots aquests arbres.
Les crestes quarcítiques limiten l’aparició de vegetació per falta de sòl i tan sols les plantes adaptades a aquestes condicions aconsegueixen sobreviure. És el cas dels líquens saxícoles, els organismes de major diversitat en quarsites i pissarres, i que abasten un ampli mosaic d’espècies. La vegetació vascular saxícola està dominada per espècies endèmiques que colonitzen els clavills i buits, com el clavell de roca, la didalera, Jasione crispa subsp. mariana, ginebres, falgueres, molses, crasulàcies i agrelles.
Els alzinars van haver de constituir el bosc original de la zona, però l’explotació dels recursos forestals ha degradat aquest bosc, que pertany al tipus alzinar amb piruetanos que caracteritza el paisatge serrà de la localitat. És difícil trobar boscos madurs per la intensa i contínua explotació, però encara així, existeixen rodals en les zones més inaccessibles, on les copes de les alzines es tanquen, creant un ambient en el qual no penetra la llum. En aquest cas, l’alzina és el principal component, que pot anar acompanyada de sureres, arboços, ginebres, nogueroles, aurons i roures xicotets. En els alzinars madurs, l’estrat arbustiu és pobre, i està format principalment per arboços, llorers bords i coralets. On la pressió dels animals és més alta, o a causa de la degradació generada per tales o incendis, el sotabosc està format per estepes, romer i matapoll.
Aquest tipus d’alzinar tanca dues variants, humit i sec, sent les espècies característiques del primer, a més de l’alzina, els roures xicotets, arboços, nogueroles, aurons, brucs, estepes, llorers bords, aladerns, argelagues i jaranzo. En l’alzinar sec, situat en les zones més càlides, se situen la murta, l’estepa negra, el llentiscle, l’ullastre i les sureres. En els vessants mitjans i altes de les solanes i en les baixes d’ombries alguna cosa assolellades, apareixen boscos de sureres, de poca extensió normalment i acompanyats per alzines i roures xicotets, i en algunes zones per roures.
La zona més freda i humida està ocupada per rouredes, formats principalment per roure martinenc acompanyat d’arboços o moixeres, encara que també es donen, sobretot en l’Alt Estena, rouredes amb aurons, roures xicotets, sureres, moixers, grèvols i teixos, en el qual també entren fleixos. Aquests boscos de roures, es troben molt alterats per tales més o menys recents, per la qual cosa el sotabosc apareix enriquit amb espècies resistents al fred com estepes, brucs, tomanins i esteperoles. En les zones de sòl degradat, apareixen diverses espècies de bruc, la importància del qual radica en la protecció que exerceixen enfront de l’erosió.
En els mitjans aquàtics riberencs, els salzes ocupen la banda de vegetació més pròxima al llit, contactant normalment amb verns o tamujares. En les zones on es forma una volta arbòria de gran ombria, apareixen diversos tipus de falagueres, que contacten amb els fleixars i salzedes degut a la topografia del llit en l’alt Estena. En l’estrat arbustiu, destaquen fràngules, hedres, parres silvestres i carabassines. Els fleixars ocupen les bandes més allunyades del llit, acompanyades per oms, àlbers, roures xicotets, aurons i roures. En la majoria de les goles, a causa de la dificultat de l’accés, es desenrotlla una vegetació en què es mesclen espècies d’elevades apetències hídriques, com a roures xicotets, fleixos, roures, fràngules i salzes, a més d’aparéixer espècies com l’avellaner, el teix i el grèvol.
La fauna d’aquest ampli espai protegit atresora una població ben conservada de les espècies més representatives del nostre bosc mediterrani. A més, alberga algunes espècies amenaçades a nivell mundial, com són l’àguila imperial ibèrica, el voltor negre o el linx ibèric, entre d’altres. Els mamífers també es troben molt bé representats en aquest parc, sent un dels senyals d’identitat d’aquesta reserva la imatge dels cérvols (Cervus elaphus), pasturant en la ranya, al costat d’altres ungulats, com el cabirol (Capreolus capreolus) i la daina (Dama dama), si ben aquests últims són més característics del bosc més tancat.
I es que el cérvol és el protagonista d’un dels moments més espectaculars i esperats de tot l’any a Cabañeros, la brama del cérvol. En aquest període, que abasta des dels mesos de setembre a octubre, es produeix el zel i aparellament dels cérvols, moment en el qual són fàcilment observables i audibles els bramits i els crits dels mascles, així com els enfrontaments entre aquests, arremetent-se amb les seues cornamentes i luchaderas, barallant-se per les femelles, en una de les més espectaculars formes de selecció natural. Un reducte natural situat al cor de Castella-La Manxa que podràs descobrir per lliure o amb Fil per Randa, amb les seues habituals rutes alternatives al mercat turístic.
Pots informar-te en:
www.fil-per-randa.Com/reserv/oc/index.php?route=product/product&product_id=92
