Arbres que conten històries II

Però, què pot fer un arbre a un conte? Pot embellir una pàgina amb la seua majestuositat o delicadesa, pot ser protagonista involuntari d’una llegenda o una faula, pot mostrar-nos el camí cap a allò que no sabem veure, pot ensenyar-nos una lliçó. Igual que aquella figuera de la nostra infantesa, que pot ser racó, refugi, símbol, o somni, cadascun dels arbres d’aquests llibres té un paper concret a cadascuna de les històries que us presentem. Acompanyeu-nos i descobriu perquè tothom, quan troba un arbre a un conte, de seguida, fins i tot encara que siga en contra de la seua voluntat, es posa de la seua part.

El hombre árbol

En aquest conte plegat de rimes tendres, trobem l’antropomorfisme arbori per excel·lència ja des del títol. L’home arbre amaga una corona, però no sembla que li importe, allò no altera els seus dies tranquils ni els seus pensaments assossegats. Fins que, un dia, un ratolí troba aquell símbol de poder i, com podem imaginar, en fa ús. Continueu imaginant? Efectivament, l’ànsia de domini creix imparable i sembla no tenir un final.

Aquesta història, narrada amb unes imatges potents, pel que tenen de terrible en mostrar-nos la submissió tranquil·la de l’arbre protagonista, ens parla del pas del temps, del cicle de la història, de la cobdícia, inesgotable, de la paciència, de la guerra i de la pau.

Com adults assentirem a cada pàgina, amb tristesa. Hem vist un argument així tantes vegades. Els fets desplegant-se davant nostre, la tragèdia que avança lenta però imparable, i la nostra incapacitat de reaccionar. I l’arbre? Ho viu tot amb resignació? O espera pacient perquè sap que només el temps posa les coses al seu lloc? Com a nens, podrem reflexionar molt a cada full, i sobretot imaginar els pensaments del protagonista, víctima i a l’hora triomfador indiscutible. I un consell, tingueu calma, com el nostre conta-contes de fusta, perquè estigueu segurs que, en històries així, tot i el sofriment, l’última pàgina sempre ens regala un final feliç.

El libro de los árboles

Com ben bé diu el seu títol, n’està ple aquest quadern, d’arbres, i vés per on que com, a més de per tot el llibre, també estan per tots els llocs, amb ells podem fer un recorregut per fragments de la nostra història, i també pels mites i les llegendes que hem llegit o que ens han contat. Com que l’obra està dividida en capítols, vos propose que la gaudiu a poc a poc, un per dia, perquè així assentareu millor allò que es conta, i ho guardareu amb zel a l’arxiu d’anècdotes a regalar en una conversa, i també podreu perdre’s en les acolorides il·lustracions que acompanyen cada text.

Vint-i-dos dies us durarà en les mans, perquè els seus capítols estan dedicats a setze espècies concretes, com el pomer, el teix, l’eucaliptus, o l’olivera, i a cinc llocs on sentir-nos acompanyats per una massa arbòria. Ah, sí, heu calculat bé, en falta un, el primer, l’origen de tot, l’arbre de la vida, donat que d’ell naixen totes les històries, mites i cultures, i és el que enceta la lectura.

Després ja donem pas a l’olivera i la deessa Atenea, el bosc de Sherwood on s’amagava Robin Hood i transcorrien les seues aventures, el hanami i les tradicions japoneses sota el cirerer, la misteriosa Selva Negra dels germans Grimm, el castany d’índies que acompanyà el sofriment d’Ana Frank, l’avinguda dels baobabs, a Madagascar, tan presumits, Newton i la seua poma, la fusta de freixe i l’origen del Lacrosse. Podria seguir fins a arribar a completar els vint-i-dos però us deixe que descobriu vosaltres mateixos la resta d’històries.

En l’àmbit botànic, encara que una mica amagats, també trobarem dibuixos útils, donat que al final del llibre hi ha una il·lustració a doble pàgina de tots els arbres junts, per fer-nos una idea de la seua alçada, el seu port i la forma de la seua copa, formant un bosc impossible ad hoc per a nosaltres. A més, sota la numeració trobarem el detall de la fulla de l’arbre sobre el qual tracta el text que estem llegint. Submergiu-vos en aquest recull d’històries a través de la visió senzilla però imposant dels arbres que les visqueren, les protagonitzaren, o simplement les adornaren, com fan als nostres carrers i jardins.

Un árbol

I ara toca seure amb els més menuts i preparar-nos per a l’hora del conte. Tant se val si és abans de dormir o després de dinar, sempre hem de buscar eixe moment, i ara jo vos convide que ho feu a través dels arbres. Alina és una nena amb dues “coletes” i un ferm propòsit, plantar un arbre. Ah! Sembla una acció senzilla, tal volta heroica per a una xiqueta, però simple, amb un resultat previsible. O almenys això és el que nosaltres creiem, perquè una llavor que creix és sempre, irremeiablement, l’inici d’una successió de fets.

Així que el llibre ens va descrivint com, on només hi havia un arbre, van apareixent, diguem-ne, més elements. L’inventari que havia començat amb un arbre, va creixent, i s’ompli de branques, fruits, abelles, pardals, llavors, i fins i tot… formigues! El llistat es fa tan difícil, tan complex, tan complicat de dur, que Alina es cansa i t’insta a tu a continuar els comptes. I no cregues que és fàcil, perquè ni t’imagines que et vas a trobar. I tot això només perquè Alina decideix plantar un arbre. Després de veure el que passa, t’atreveixes tu?

Atrapat

Sí, tot i l’angoixa del títol, aquesta també és una opció per arronsar-nos sota els llençols i deixar que un altre arbre, aquest una mica especial, ens conte una història digna de somni. A més, els dibuixos de Jeffers tenen alguna cosa màgica, un punt tendre però inquietant que els torna interessants ja quan tens el conte a les mans i observes la portada. Per això aquest àlbum il·lustrat et deixa, quasi des del principi, com anuncia el títol.

Una milotxa roja, aventurera i boja, queda enganxada a un arbre d’aparença innocent. Floyd, l’amo de la milotxa, pretén (innocent meu) recuperar-la. No està la cosa fàcil, així que per sortir-se’n llança amb força cap a ella la seua sabata. Una acció que no serveix de res, bé, sí, serveix perquè Floyd es quede sense sabata, perquè queda atrapada també… i la cosa segueix, segueix fins límits insospitats.

Uns límits que inclouen un orangutan, un repartidor de llet, la pica de la cuina, un rinoceront i un tràiler, entre altres coses. I així, de la cosa més lleugera i petita, com pot ser una milotxa juganera atrapada a les branques d’un arbre, passem a la consistència i surrealisme d’una balena! Penseu que aquesta és una història impossible? Estem contant contes, si no ens prenem llicències boges, el moment perd tota la gràcia. I el tema té solució, no creieu? Perquè al final és una qüestió d’espai i d’una subtil amenaça. Ara bé, recuperarà Floyd la milotxa? I el que és més important, serà infinita la capacitat “atrapadora” de l’arbre? No es perdeu aquest conte si voleu esbrinar-ho. I confieu que tot acabarà bé… o no?

L’arbre vermell

“De vegades esperes, i esperes, i esperes, i esperes, i esperes, i esperes, i esperes, però no passa res”

Aquest sempre ha estat un llibre especial a la meua prestatgeria. No només perquè fou un regal així, especial, sinó perquè la seua història em va deixar un regust primer amarg, després dolç, i em va remoure per dins. I vaig tardar a ser conscient que un arbre, tot i el nom del conte, era el centre de tot. Hi havia tanta intensitat en cada pàgina que el concepte de protagonista arbori, simplement, se’m va escapar.

Un dia, regirant per a treure tots aquells àlbums susceptibles d’aparéixer en aquestes recomanacions de lectura caigué a les meues mans, i no em podia creure que la paraula arbre estigués al títol. Aquest personatge roig, el que dona sentit a la història, fora d’un jardí, d’un context de natura, anava tan carregat de simbolisme que se m’havia oblidat que finalment era això, un arbre.

Es pot dibuixar l’angúnia? La desesperança? El sofriment? Si sou devoradors de contes que es conten més per les il·lustracions que pel text, sabreu que sí, que de vegades una imatge té més força que la paraula que l’acompanya, perquè mostra molt i suggereix encara més. La protagonista anònima que dibuixa Shaun Tan enceta un dia difícil. Podem mirar-la als ulls o imaginar que som nosaltres. Siga com siga, anirem amb ella fent un passeig on hi ha temps per a perdre’s en el silenci, en els significats, en els desitjos frustrats, en la manca de somnis, en l’absència d’objectius o il·lusions.

Ella està trista? Està deprimida? Està perduda? Desesperançada? Estarà el que nosaltres vulguem, perquè viurem la història des de la nostra pròpia experiència i interpretarem cada sentiment com nostre. Sabem allò que sent perquè també ho hem sentit, canvia la circumstància, canvia el moment, canvia el lloc, però la sensació és la mateixa. No és un camí fàcil però, a l’acabar el dia, amb tan viscut a l’esquena, tornarem a casa amb ella, i serà allí, el final, tal com ens l’imaginàvem.