La crida del silenci, el Reial Jardí Botànic de Madrid reclama el seu lloc

A escassos metres del Museu del Prado i mirant d’enfront del Parc del Retir, el RJB de Madrid – CSIC, modest en extensió però de sorprenent bellesa, reclama l’atenció dels turistes en el trasbals rutinari entre dos dels principals pols d’atracció de la capital.

Per a qui ix del museu, el simple fet d’assentar-se en un banc i entregar-se a la molt recomanable tasca d’escoltar el silenci en qualsevol de les seues terrasses bé pot servir de merescut descans després de l’obligat i llarg recorregut de corredors entre goyas, picassos, grups d’entranyables jubilats o alegrats estudiants. Si en canvi véns del Retir, embriagat per la melancolia de l’inevitable passeig amb barca, el contrapunt pot ser la contemplació en l’hivernacle d’exuberants plantes tropicals impossibles de veure per aquestes latituds.

En qualsevol època de l’any i especialment ara a la primavera, aquest xicotet tresor botànic, amb els seus prop de cinc mil cinc-centes espècies vives, s’oferix al visitant com el major viver de plantes d’Espanya i un dels majors d’Europa. La seua escassa superfície, de poc més de huit hectàrees, no és obstacle perquè siga considerat un verger d’immens valor. En ell van deixar la seua empremta els més il·lustres botànics espanyols: Ruiz, Mutis, Cavanilles, Lagasca o Colmeiro van prestigiar i van enriquir el Real Jardí amb els seus viatges a les Amèriques per a l’estudi de la seua flora. A més, els expedicionaris van enviar llavors perquè foren sembrades en els parterres del Jardí, i així, poder estudiar-les a la seua tornada. Hui en dia podem delectar-nos amb exemples de les mateixes espècies cultivades en aquells temps.

I és que si quelcom distingeix a aquest jardí d’altres és la seua diversitat, ja que si tenim en compte que en la Península Ibèrica, sent una de les regions amb major varietat florística d’Europa, disposem de set mil espècies vives, l’exhibició de les més de cinc mil del jardí el situa per damunt d’alguns dels seus famosos “rivals” del vell continent, molt superiors quant a superfície.

El jardí, a més de ser una reserva sense parangó de la flora mediterrània, també pot presumir d’un herbari que alberga més d’un milió d’exemplars organitzats d’acord amb sistemes estandarditzats de classificació. En ell, òbviament, es troben representats tots els grups de plantes de la península Ibèrica, però presenta la singularitat de completar el seu ampli catàleg amb una gran col·lecció de plantes iberoamericanes procedents de les expedicions històriques.

La tasca dels científics del Jardí possibilita el creixement continu de les col·leccions de l’herbari, de la mateixa manera que les donacions, adquisicions i intercanvi d’exemplars amb altres herbaris contribueixen també al seu desenvolupament. Però la feina dels investigadors no conclou ací, ja que el Botànic compta amb un banc de germoplasma amb més de 2.500 tipus de llavors emmagatzemades en condicions que permeten assegurar-ne la conservació a llarg termini.

Totes aquestes dades, de pes en l’àrea científica però potser d’importància relativa per al visitant mitjà, no han de desviar l’atenció del que pot significar aquest magnífic jardí per a qualsevol ànima distreta que travesse l’arc de la Porta Reial de l’arquitecte Francesco Sabatini. I és que el Real Jardí Botànic de Madrid proposa al públic un elogi del passeig entès com un acte que s’engronsa entre l’acte físic de caminar i el metafísic de deixar-se portar entre olors, sensacions i deliris cromàtics. La seua pròpia disposició, en tres terrasses naturals que aprofiten el desnivell del terreny invita el passejant a deambular, contemplar i relaxar-se.

En una primera instància la Terraza de los Cuadros, la més espaiosa de totes; en ella ens sorprendran les col·leccions de plantes ornamentals, medicinals, rosers antics, aromàtiques, d’horta i fruiters, dins dels quadros geomètrics formats amb tanques de boix que envolten les xicotetes fonts de l’eix central.

En un segon nivell, la Terraza de las Escuelas Botánicas; allí ens trobarem amb la col·lecció taxonòmica de plantes, ordenades filogenèticament per famílies, situades al voltant de dotze fonts i orientada per a ser recorreguda cronològicament, des de les plantes més primitives a les més evolucionades.

Pujant un poc, la Terraza del Plano de la Florr, la més elevada i un poc més reduïda, d’estil romàntic. Està vorejada per un emparrat de ferro forjat, construït en 1786 i que serveix de suport a diverses varietats de vinya, algunes d’elles d’edat considerable. Dividida en vint-i-cinc figures o parterres curvilinis, limitats per tanques de llorer bord, quatre glorietes i una glorieta central amb un estany i un bust de Carl von Linné, presenta una gran varietat d’arbres i arbustos plantats sense orde aparent. En el seu límit est se situa el Pavelló Villanueva, edificat en 1781 com a hivernacle, i que en l’actualitat s’utilitza com a galeria d’exposicions temporals.

També destacable en esta terrassa, l’hivernacle de Graells, del segle XIX, llar de plantes tropicals, aquàtiques i briòfites. Junt amb el mateix, l’hivernacle d’Exhibició, major i més modern, adequat a tres ambients de diferents exigències de temperatura i humitat, (tropical, temperat i desèrtic) .

Finalment, la Terraza Alta o dels Llorers, afegida com a ampliació del Jardí en 2005, destinada a les col·leccions especials, i potser injustament més coneguda que les anteriors pel mer fet d’albergar la, d’altra banda interessantíssima, col·lecció de bonsais donada per l’expresident Felipe González.

Un jardí il·lustrat

Si quelcom sorprèn d’aquest Botànic és la seua capacitat de traslladar-nos a un espai contemplatiu, on la bellesa s’assumeix amb naturalitat en contrast amb el necessari turisme de consum obligat i el sonor enrenou d’una ciutat com Madrid. És una crida silenciosa per a esperits curiosos i sensibles.

En aquest sentit hem d’esmentar la singular relació que des de sempre ha mantingut el Jardí amb la literatura, des del seu naixement en plena època de la Il·lustració, va ser font d’inspiració i lloc de reflexió per a escriptors. Ja en el primer quart del segle XX, figures destacades com Ortega i Gasset, Eugeni D’ors, José Bergamín o Juan Ramón Jiménez es van reunir allí amb l’excusa d’homenatjar al poeta Stepháne Mallarmé. S’assentaven durant cinc minuts en algun lloc del Jardí i, a continuació, escrivien el què havien pensat durant eixe temps. Aquesta iniciativa s’ha realitzat durant un temps cada 23 d’abril per a celebrar el Dia del Llibre.

Queda al lliure albir del lector seguir els nostres consells. Per al ciutadà de Madrid; experimentar el plaer inusitat d’exercir com a turista en la seua pròpia casa visitant llocs tan pròxims físicament com llunyans en el temps, una oportunitat de rememorar, i redescobrir les xicotetes joies de la gran ciutat. Per al visitant habitual de la ciutat; un descobriment, un lloc d’esplai fora del circuit d’entreteniment ociós o cultural de cada cap de setmana. I per al turista accidental; un espai diferent, de ruptura, un lloc de contemplació, de bellesa assossegada, on el temps es deté, i si es vol, de descans o punt i seguit entre els molts atractius que li oferix la capital. Discret, distingit i elegant el Reial Jardí Botànic reclama el seu espai en la rutes turístiques de Madrid.