Rachel Carson i la “Primavera silenciosa”
Biòloga marina i ecòloga, Rachel Carson està considerada com una de les ments percusores del moviment ecologista i impulsora fonamental de l´ecofeminisme. El seu llibre Primavera silenciosa es va convertir en el seu moment en la principal rèplica per a aquells que defensaven la contaminació baix el pretext del progrés.
“Aún se habla en términos de conquista. Aún no hemos madurado lo suficiente como para vernos como una parte ínfima de un universo increíblemente vasto. La actitud del ser humano hacia la naturaleza es de fundamental importancia, simplemente porque hemos adquirido el poder funesto de alterar y destruir la naturaleza. Pero el ser humano es parte de la naturaleza y su guerra contra ella es, inevitablemente, una guerra contra sí mismo.” Aquesta és una de les frases amb la qual Rachel Carson (27 de maig de 1907-14 d’abril de 1964) intentava explicar a l’opinió pública la importància de salvaguardar l’entorn per a garantir la pròpia supervivència de la Terra i de l’espècie humana. D’alguna forma, la seua veu intentava transmetre’ns que som una part vulnerable del món, que no som intocables i que estem subjectes als mateixos danys que la resta de l’ecosistema, és a dir, que els boscos, les plantes, els animals o els oceans. La seua actitud valenta i innovadora i la seua passió divulgativa li ha valgut un lloc entre les dones més destacades de la ciència i també un reconeixement social i humà: per a la gran majoria, Rachel Carson és la incitadora i l’origen del moviment ecologista tal com el coneguem avui dia.
La passió de Rachel Carson per la natura va començar en la seua infància. Nascuda en una petita granja de Pennsilvània, va heretar dita passió de la seua mare, i també pels llibres, cosa que amb el pas dels anys la convertiria en una de les majors divulgadores de ciència de tots els temps. Els oceans van ser sempre la seua principal font d’estudi. Va estudiar en la Universitat per a Dones de Pennsilvània i, després de la seua graduació, en 1929 va completar els seus estudis de zoologia en la Universitat John Hopkins, obtenint el títol superior en Biologia Marina.
Després de concloure els seus estudis universitaris, Rachel Carson va començar a fer classes en la Universitat de Maryland i, més tard, va començar la seua carrera com a funcionària de l’estat obtenint un lloc permanent en la Comissió de Pesca d’EUA. Aquest treball li permetia unir els seus dues grans passions: el mar i la comunicació, doncs un de les seues comeses era elaborar programes de radio sobre la vida aquàtica. Altra feina d’aquest departament van ser l’anàlisi i l’elaboració d’informes sobre les poblacions de peixos, i s’hi va dedicar durant més de quinze anys, compaginant el seu treball amb la col·laboració en diferents mitjans de comunicació, sempre per a parlar de la ciència en general i del mar, que era la seua gran passió. Durant aquesta època va publicar els seus primers treballs editorials entre els quals destaquen Under the Siga-Wind (1941) i El mar que ens envolta (1952), pel qual va guanyar el Premi Nacional del Llibre en la categoria de no ficció. Tres anys més tard (1955) va veure la llum The Edge of the sea, el llibre que completa la seua trilogia sobre el mar. Aquest treball, que suposa una unió quasi perfecta entre oceanografia i poesia, va augmentar el prestigi de Carson en els cercles literaris i científics.
Controvèrsia i polèmica: la crítica al govern d’EUA
Fins a ací, la biografia de Rachel Carson és similar a de la molts altres científics i divulgadors de la ciència que al llarg de la seua carrera compaginen la docència, amb la recerca i la producció literària. No obstant açò, va haver-hi un fet que va fer que la carrera de Carson donara un gir de 180º i que la seua figura es convertira en icònica per a uns, i altament perillosa per a uns altres.
En realitat, tot havia començat abans, en els primers anys de Rachel Carson en el Departament de Pesca nord-americana a mitjan anys 40. En aquesta època, va començar a preocupar-se per l’ús de pesticides elaborats amb finançament militar en la II Guerra Mundial. Molts d’ells es van convertir en productes d’ús generalitzat per terratinents i grans empreses agrícoles, entre ells el dicloro-difenil-tricloroetano, conegut popularment com DDT. El DDT es va utilitzar durant la II Guerra Mundial per a eliminar els polls dels soldats i per a reduir el contagi de tifus entre les tropes. Segons les versions oficials, l’ús d’aquell pesticida no havia tingut conseqüències directes en els humans. No obstant açò, alguns informes del Servei de Pesca i Vida Silvestre d’EUA il·luminaven que els residus de DDT podien contaminar llacs i rierols, danyant l’aliment de les àguiles calbes i alterant el seu procés de reproducció. Aquell informe va coincidir amb el descens brutal d’aquesta espècie d’àguiles.
A la fi dels anys 50, Carson va alertar a les autoritats sobre l’ús d’aquells pesticides. Durant més de quatre anys (1958-1961) la biòloga va recaptar exemples de danys ambientals produïts per efecte directe del DDT, l’ús continuat del qual causava, com havien afirmat informes anteriors, càncer en ratolins. Arran d’aquestes dades Carson va predir un augment de conseqüències futures, especialment quan amb el pas del temps els insectes desenvolupen resistència als pesticides mentre que els ecosistemes s’afeblirien cada vegada més convertint-se en víctimes de les espècies invasores. En 1960 Carson i la seua assistenta Jeanne Davis van trobar suficient evidència que recolzava la connexió entre el càncer i els pesticides, una conclusió controvertida que va ser citada per alguns membres de la comunitat científica com “extremadament alarmista”. A més, Rachel Carson va posar una gran ombra sobre l’administració del govern en suggerir que la llum verda a l’ús d’aquells pesticides estava recolzat per “incentius financers darrere de certs programes de pesticides” i va acusar directament a la indústria de desinformar a la població i als oficials de govern d’acceptar aqueixa informació per interès i sense cap tipus de qüestionament.
Originalment la idea de Carson era publicar un article científic d’aquest tema. No obstant açò, prompte va entendre que les revistes potencialment interessades podrien patir algun tipus de pressió per part dels anunciants. Per açò va decidir recopilar tot el material possible i escriure un llibre específic sobre el tema. Aquell llibre, Primavera silenciosa, estava dedicat íntegrament als pesticides com a verí ambiental i als futurs danys del seu ús en el medi ambient. Prompte es va convertir en un Best seller. Segons l’obra de Carson tan sols en EE.UU hi havia (en els anys cinquanta) mig miler de nous productes, 500 químics nous als quals el cos d’homes i animals havia d’adaptar-se d’alguna forma. A més, els insectes acabarien per tornar-se immunes als pesticides i, com a resultat, caldria crear insecticides més potents o usar-los en unes quantitats desmesurades. Malgrat açò, Carson conclou en el seu llibre: “No digo que los insecticidas químicos no deban utilizarse nunca, pero sí creo que hemos puesto químicos venenosos y biológicamente potentes de manera indiscriminada en manos de personas que ignoran del todo o casi por completo su potencial para causar daño. Hemos puesto a una enorme cantidad de personas en contacto con estos venenos, sin su consentimiento y, a menudo, sin su conocimiento”.
La posterior publicació de les dades d’aquell informe en The New Yorker no solament va atraure l’atenció del públic en general sinó també de la indústria de la química, que va començar una campanya de desprestigie contra Carson. Aquell intent de silenciar a la biòloga no solament va fracassar: la unitat i la força que va suscitar Primavera silenciosa va ajudar a cristal·litzar el moviment ecologista i a través d’ell es va aconseguir la prohibició nacional del DDT i altres pesticides. I no solament açò: a principis de 1963 el President John F. Kennedy va crear un Comitè d’Assessoria Científica per a estudiar el problema que ella tractava i al maig d’aquell mateix any va emetre un informe sobre els pesticides on s’assenyalava que encara que l’ús adequat de pesticides podria considerar-se necessari, es requerien més recerques abans de ruixar-los indiscriminadament. Ni el llavors president ni Rachel Carson van poder observar l’èxit d’aquella empresa conjunta, ell va morir assassinat al novembre d’aquell mateix any i ella tan sols uns mesos després, a l’abril de 1964, víctima d’un càncer de mama.
