Mariano Lagasca i el liquen d’Islàndia
Col·laborador de Simón de Rojas i amic de Cavanilles, Hooker o Alexander von Humboldt, Mariano Lagasca i Segura va ser un dels autors de La Criptogamia Española, llibre que comprèn una classificació única en el seu gènere sobre falgueres i molses.
L’aragonès Mariano Lagasca està considerat com un dels botànics europeus més brillants del segle XIX. També va ser testimoni directe de l’auge de la botànica en el nostre país, la qual cosa li va permetre alternar-se amb alguns dels científics més importants de l’època com l’il·lustrador, botànic i micòleg anglés, William Jackson Hooker, autor de Muscologia, una completa recopilació de les molses del Regne Unit i Irlanda i que serà vital per a entendre un dels treballs més interessants de Lagasca, La Flora Española.
Lagasca també va ser amic personal d’Antonio José Cavanilles, que aleshores era director del Real Jardí Botànic de Madrid, i gràcies a aquesta amistat va obtenir el suport suficient per a ser comissionat pel govern per a viatjar per la Península amb l’objectiu d’arreplegar les dades i exemplars necessaris per a poder escriure el seu compendi Flora Española. Va ser en un d’aquests viatges quan Lagasca va descobrir el liquen d’Islàndia (Cetraria islandica), una varietat que s’usava tradicionalment com a remei contra les malalties pulmonars i les picades de serp. Aquesta troballa, a Astúries, va donar reconeixement i fama a Lagasca i va acabar amb la necessitat d’importar aquesta espècie de l’estranger. Però no va ser el seu únic mèrit, al llarg de la seua carrera botànica descobrí més de 400 espècies, va proposar noves classificacions i va ser reconegut per botànics del nostre país i de l’estranger.
Metge durant la Guerra de la Independència
Com molts altres intel·lectuals de la seua època, Mariano Lagasca (Encinacorba, Saragossa, 1776) no es va formar inicialment com a botànic ni com a biòleg. En el seu cas, la primera opció va ser seguir la carrera eclesiàstica per una qüestió de conformitat familiar, així que sent un adolescent es va traslladar a Tarragona per a formar-se com a sacerdot. Allí va conèixer al científic Antonio Martí i Franqués, famós pels seus estudis sobre composició de l’aire i sobre fisiologia vegetal i per demostrar la teoria de Linneo sobre la sexualitat de les plantes. Pel que sembla, va ser aquesta amistat la que va despertar un especial interès de Mariano Lagasca per la botànica, una ciència que es va acurar per aprendre des de llavors.
En 1795 Lagasca es va instal·lar a Saragossa per a començar els seus estudis de medicina, i dos anys després es va traslladar a València amb l’objectiu d’acabar la seua carrera i seguir formant-se a “l’hort se simples” (l’origen del Botànic de València), on rebria classes de Vicente Alfonso Lorente. Entre 1797 i 1800 es converteix en l’alumne avantatjat del botànic valencià i comença a elaborar un extens i ric herbari arreplegant exemplars en les províncies de València, Castelló i Murcia. Ja en 1801 es trasllada a Madrid, però farà aquest viatge caminant i arreplegant noves espècies per al seu herbari, un fet que cridarà molt l’atenció d’Antonio José Cavanilles, qui l’acollirà immediatament com a professor adjunt en el Real Jardí Botànic de Madrid.
Comença llavors la seua col·laboració amb aquest Jardí, que durarà dècades, prestant especial atenció a la seua reorganització. Lagasca s’implicarà en la docència, fent classes com a professor i convertint-se en col·laborador habitual dels Anals de Ciències Naturals, publicació editada per la institució. A causa de la seua experiència en treball de camp i per mediació de Cavanilles, en 1803 Lagasca va ser enviat pel govern a herboritzar la Península amb la finalitat de confeccionar una Flora Española. A Astúries va arreplegar més de dos mil espècies, entre elles el liquen d’Islàndia, una fita botànica que li comerciejarà molta fama internacional. Després de la mort de Cavanilles en 1804 va seguir vinculat al Botànic de Madrid, aconseguint la seua plaça com a professor en 1807, en aquests anys es va centrar en l’estudi i l’ordenació i classificació de vegetals recopilats en el seu viatge per Astúries.
Quan va esclatar la Guerra de la Independència, i a pesar que José Bonaparte li va oferir el càrrec de director del Jardí Botànic de Madrid, Mariano Lagasca es va decantar pel bàndol que lluitava contra els francesos i es va allistar en l’exèrcit com a metge militar. Durant la contesa va servir com a mèdic però mai va oblidar el seu ric herbari, que va anar completant al llarg de les seues contínues marxes. En 1811, a punt de finalitzar la Guerra, Lagasca va publicar a Oriola el primer nombre de Amenidades Naturales de España, cèlebre en la història de la ciència per la «Dissertació sobre un nou ordre de plantes de la classe de les compostes». Quan poc després va tornar a Madrid, ja finalitzat el conflicte, va decidir elaborar un segon herbari amb tot el material, plantes i llavors arreplegades en les províncies meridionals en els últims cinc anys.
En 1816 Mariano Lagasca va publicar un catàleg del Jardí Botànic de Madrid, Elenchus plantarum H.R.M., proposat com a model de gènere, i a l’any següent va veure la llum Species plantarum quae aut novae sunt, aut nondum recta cognoscuntur, un altre catàleg que conté 411 espècies, la major part noves, i alguns gèneres de nova creació. A l’any següent, en 1818, va publicar Memòria sobre les plantes barrilleres d’Espanya, traduïda a diversos idiomes. Durant aquest període serà comissionat pel Govern per a redactar la Flora de Santa Fe de Bogotà, arreplegant per a açò els materials que D. José Celestino Mutis havia recopilat en el seu viatge per Amèrica, un mèrit que tornarà a posar-lo en el cim dels botànics internacionals.
Diputat a Cadis i exiliat a Londres
A partir de 1820 comença l’etapa política de Lagasca, que coincideix amb la seua caiguda personal i professional. Triat com a diputat en les Corts de Cadis en 1821, participarà amb els liberals en l’elaboració de la reforma de l’ensenyament, arribant a obtenir un càrrec com a ministre. No obstant açò, quan el govern liberal va ser enderrocat, va haver d’eixir d’Espanya. Durant la seua fugida li van ser confiscats el seu herbari i pràcticament tota la seua biblioteca personal, que va ser destruïda. També li van ser arrabassades els manuscrits de Flora Española, la seua gran obra.
Va aprofitar el seu exili a Londres per a posar-se al dia dels principals avanços botànics del moment. Obsessionat amb les classificacions, va tenir l’oportunitat d’examinar de primera mà l’herbari personal de Linneo i va classificar l’herbari d’un important botànic anglés que havia viatjat per Orient. També va publicar alguns articles en el Cardener’s Magazine dedicats a l’estat de l’agricultura a Espanya, el Hortus siccus londinensis, i va traduir a l’espanyol la Teoria elemental de Botànica, de Candolle. A més, va participar activament en el departament de cereals del Jardí Botànic de Chelsea i va ser un dels principals impulsors i docents de l’Ateneu Español de Londres, una institució que tenia com a fi proporcionar ensenyament gratuït als fills dels emigrats i exiliats espanyols.
Després de la mort de Fernando VII en 1833 i havent passat dos anys a EUA, Mariano Lagasca va tornar a Espanya. La seua fama internacional va fer que fóra rebut com a professor titular del Jardí Botànic de Madrid, nomenat president de la junta de govern del Museu d’Història Natural i condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica. No obstant açò, l’Espanya que va deixar no era la que va trobar a la seua volta i el reconeixement va durar poc. La botànica espanyola, deia, no havia avançat en els últims anys, i la seua participació en política li havia comerciejat més enemics que amics en la comunitat científica. Afeblida la seua salut es va traslladar a Barcelona, on va morir en 1839.
