Llavors per acabar amb la fam del món
El botànic i genetista rus Nikolai Vavilov va destacar pels seus estudis sobre la distribució i localització de cultius agrícoles per tot el planeta. Gràcies a la seua teoria, avui dia està considerat uns dels pares de la genètica aplicada a l’agricultura i la botànica.
Nikolai Vavilov (Moscou, 1887- Saratov,1943) va ser un dels científics més importants de la primera meitat del segle XX. Els seus estudis abasten camps com la botànica, l’agricultura i la genètica de les plantes que va compaginar amb altres disciplines científiques i humanístiques com l’estudi de l’evolució de les espècies, la geografia, l’arqueologia, l’antropologia o la lingüística. No obstant, el reconeixement li va arribar tard, quan la desnutrició ja havia acabat amb la seua vida en una presó russa l’any 1943.
Encara que la versió oficial deia que va morir de pneumònia, Vavilov va morir de fam. El seu repte principal havia sigut trobar i millorar llavors de blat que pogueren adaptar-se a créixer en qualsevol lloc independentment de la seua condició climàtica, un descobriment que hauria eradicat les fams en el seu país. Aquest objectiu el va obligar a fer expedicions per tot el món recorrent Etiòpia, Afganistan, Mèxic, Xina, Iran, Amèrica del Sud i Centreamèrica o la conca del Mediterrani.
Expedició de Nikolai Vavilov pel sud-est asiàtic
Durant els seus viatges i expedicions per tot el món, Vavilov va recopilar i herboritzar més de 50.000 espècies de plantes silvestres i va ser capaç de documentar i arreplegar 30.000 varietats de blat. A més, va realitzar la seua pròpia col·lecció de llavors, que va arribar a ser la més gran del món i que estava composta per més de 200.000 exemplars emmagatzemats i sembrats en les diferents estacions experimentals de la Unió Soviètica mentre va ocupar el seu càrrec com a president de l’Acadèmia de Ciències Agrícoles de la URSS.
El gran assoliment de Vavilov va ser la creació d’aquest enorme banc de llavors que va arribar a protegir amb la seua pròpia vida. De fet, una de les anècdotes que acompanyen a la seua biografia està relacionada amb l’arribada de les tropes nazis a territori soviètic. Durant la II Guerra Mundial l’exèrcit alemany s’acostava a les zones de Minsk, Kíev i Crimea. Stalin va manar desmantellar les estacions científiques de l’oest de la URSS i reubicar-les a l’altre costat dels Urals. No obstant, no va fer el mateix amb les llavors de Vavilov, un científic que no era del seu grat. Part de la col·lecció de llavors va quedar a la mercè de l’enemic, que les va arreplegar conscient de la seua importància en els estudis genètics. El gruix de les llavors es trobava en Stalingrad, ciutat que mai va arribar a ser ocupada. Segons expliquen molts dels col·legues i col·laboradors de Vavilov va preferir morir de fam abans que menjar-se les llavors en l’estació experimental situada a les afores de la ciutat, un gest amb el qual protegien el llegat físic d’aquest important científic.
Fotografia presa a Londres en 1931. D’esquerra a dreta Nikolai Vavilov, A. F. Joffe (psicòleg) i el polític Nicholas Bukharin participant en el Congrés d’Història de la Ciència
Amb la mort de Nikolai Vavilov, vinculada a motius polítics, la seua figura va ser silenciada en el seu propi país i el seu nom va ser esborrat de llibres, arxius i publicacions pel règim soviètic. Van haver de passar més de quaranta anys fins que l’any 1987, quan es complia el centenari del seu naixement, Rússia li atorgara el reconeixement com a científic de primer nivell. Alguns anys abans, en 1955, la Universitat de Cambridge ja havia publicat l’obra mestra de Vavilov, The Origin, Variation, Immunity and Breeding of Cultivated Plant, que va servir per asseure les bases de la biodiversitat agrícola i del millorament genètic de llavors. Actualment, quasi tots els seus treballs en rus relacionats amb l’origen i geografia de la plantes conreades han sigut rescatats i editats.
Fotografia actual de l’Institut d’Indústria de les Plantes N. I. Vavilov
Cap altre científic ha intentant després de Vavilov catalogar i classificar la diversitat agrícola del planeta. Les seues teories sobre la distribució geogràfica del cultius són avui acceptades per biòlegs i agrònoms i l’Institut d’Indústria de les Plantes N. I. Vavilov (antic Institut de Botànica Aplicada de Leningrad), rebatejat i reorganitzat en el seu honor en 1967, funciona a nivell mundial i és una de les institucions científiques dedicades a la genètica de les plantes més important del món.
La llavor d’or i les vuit reserves de l’alimentació mundial
Per arribar a entendre com un dels científics més innovadors de la seua època va acabar condemnat a mort (la pena es va commutar per cadena perpètua) hauríem de traslladar-nos a dos fets molt concrets de la seua vida. D’una banda, el seu naixement en el si d’una acomodada família de Moscou dedicada a la indústria del tèxtil. Per una altra, la seua proximitat amb el govern de Lenin, baix el seu mandat Vavilov va ser nomenat president de l’Acadèmia de Ciència Agrícoles. Respecte al primer punt, la bona posició del seu pare va fer que Nikolai rebera una formació acadèmica privilegiada que li va permetre graduar-se en l’Institut d’Agricultura de Moscou i aconseguir una beca internacional per a estudiar en la prestigiosa Escola d’Horticultura de Londres (John Innes Horticultural Institution of London).
El seu important càrrec dins del Soviet Suprem durant més d’una dècada va propiciar que centrara una part dels seus esforços a fundar les seues famoses escoles agrícoles per tota la URSS, a més d’aconseguir finançament per a les seues expedicions i per a assistir a congressos per tot el món. El seu contacte amb científics fora de Rússia i el seu origen burgés seran dos de les bases per les quals, anys després, Stalin acusarà a Vavilov d’espionatge i de traïció per col·laborar amb governs estrangers, dos fets que no solament el van desacreditar públicament com a científic sinó que li van costar la vida.
Nikolai Vavilov, el primer per l’esquerra de la imatge, al costat de la seua mare i el seu germà, el físic Sergey Vavílov que també va ser director de l’Acadèmia de Ciències Soviètica. Desembre de 1916, en plena Primera Guerra Mundial
Trofim Lysenko (imatge) va ser una de les personalitats científiques més importants de la Unió Soviètica encara que les seues teories mai han sigut demostrades. Va ser el màxim enemic de Vavilov i el responsable de la seua caiguda política, científica i humana
Un dels principals problemes agrícoles del país en el qual va nàixer Nikolai Vavilov era que en algunes regions russes, el blat, principal font d’alimentació, no superava els freds hiverns i es congelava, algunes zones patien de forma quasi contínua etapes de fam severa que delmaven camps i població. Només la fam patida pel país en l’hivern de 1921 a 1922 va acabar amb la vida de dos milions de persones. Dedicat per complet a l’experimentació biològica i a la millora dels sistemes agrícoles del seu país, en el seu primer viatge a EUA a mitjan 1922 Nikolai Vavilov va conèixer a Henry A. Wallace, qui havia fundat en 1914 l’empresa de recerca i explotació agrícola Pioneer Hi-Bred. Wallace va mostrar a Vavilov una nova forma de millorar les llavors creant varietats que responien amb major productivitat. Segons Wallace, podrien crear-se encreuaments entre llinatges de dacsa afins per a fomentar el fenomen conegut com heterosi (també anomenat vigor híbrid) que descriu la possibilitat d’obtenir millors individus per la combinació de virtuts dels seus pares. Després, ja a Europa, Vavilov va estudiar la immunitat dels vegetals en col·laboració amb el prestigiós genetista britànic William Bateson.
Des d’aleshores, una de les labors més importants de Nikolai Vavilov va ser la recollida de llavors i espècimens per tot el món que es va completar amb anotacions sobre la vegetació agrícola, la qual cosa li va permetre analitzar i registrar les zones del planeta amb major diversitat atenent a variables com el tipus de sòl, el clima, la situació geogràfica o la quantitat d’espècies invasores de cada lloc. Gràcies a les observacions de tots aquests paràmetres durant més de vint anys, Nikolai Vavilov va establir una teoria segons la qual la major diversitat agrícola és relaciona directament amb una major varietat topogràfica, de sòls i climes. D’altra banda, eixa biodiversitat era superior en les zones envoltades de cadenes muntanyenques perquè aquestes constituïen una barrera geogràfica i de protecció totalment natural.
Segons la teoria de Vavilov existeixen vuit nuclis que són la base de la diversitat de cultius agrícoles a nivell global i que suposen les vuit grans reserves de biodiversitat indispensables per a l’alimentació humana. Aquests llocs, coneguts com Centres Vavilov, són Xina (d’on és originària la soia), l’Índia, Orient Pròxim, Àsia Central i el sud-est asiàtic, les regions muntanyenques d’Etiòpia, Mèxic i Centreamèrica (bressol de la dacsa), els Andes centrals (zona originària de la creïlla) i la conca del Mediterrani.
Centres de biodiversitat o Centres Vavilov
El banc de llavors de Vavilov està considerat com un autèntica “arca de Noè” de la biodiversitat vegetal. És el germen directe de Svalbard, el banc de llavors més important del món
L’expressió “centres de la biodiversitat” fa referència a la puresa genètica dels cultius que hi ha en aquestes zones concretes, on els ceps i llavors de les diferents varietats són més pures, de tal forma que independentment d’on vulga conrear-se, per exemple, una creïlla o un camp de dacsa, perquè siga viable necessita un insum dels ceps que es troben solament en el seu centre d’origen.
Els Centres Vavilov tenen com a característica principal, la seua riquesa vegetal i que en ells es concentren gran quantitat d’espècies endèmiques, quasi totes elles comestibles i emparentades o parents entre si que creixen de forma silvestre. Aquestes zones, a més, van ser habitades per poblacions humanes des de temps remot, van acumular els coneixements sobre biodiversitat i van engegar els processos de maneig i diversificació dels cultius que coneixem en l’actualitat.
