HERBARIS I BESTIARIS, LA BOTÀNICA EN L’EDAT MITJANA

Amb la caiguda de l’Imperi Romano va començar una època de foscor intel·lectual en la qual es van perdre molts dels coneixements de l’antiguitat clàssica. Alguns d’ells van perdurar gràcies als copistes, principals “divulgadors” del coneixement al llarg de l’Edat Mitjana.

Tots els avanços científics relacionats amb la descripció de plantes aconseguits per les antigues civilitzacions van semblar frenar-se en sec amb la queia de l’Imperi Romano en el segle V. Els pobles que van viure l’Europa dels segles posteriors es van centrar en la relectura d’alguns clàssics com el “Dioscòrides”, que es va convertir en el principal referent en parlar de plantes i de medicina. No obstant açò, les interpretacions que es van fer d’aquesta obra van donar lloc a moltes altres, cada vegada menys científiques i envaïdes per l’obscurantisme, la superstició i la fe.

Un “bestiari” de plantes

De matèria medica (conegut popularment com Dioscòrides i escrit en el segle I d. C) arreplegava el llegat d’aquest cirurgià grec que havia recorregut la conca del Mediterrani amb els exèrcits de l’emperador Neró. Aquesta obra presentava la botànica com un tipus de farmacologia, fugint de les taxonomies i centrant-se en els usos i descripcions bàsiques de les plantes, en total més de sis-centes, alguna cosa que la va convertir en molt popular per a les pràctiques ments de l’edat mitjana. Aquells que van arreplegar el llegat de Dioscòrides no van parar esment al treball de recopilació tant com a la forma del llibre, il·lustrat i plagat de detalls com on trobar la planta, i com arreplegar-la, per a quina utilitzar-la o en què recipients conservar-la i durant quant temps. Per açò durant l’Edat Mitjana (especialment, durant l’Alta Edat Mitjana) el que els diferents autors van fer va ser reescriure aquesta obra afegint noves similituds i remeis per a cadascuna de les plantes, assemblant aquelles descrites per Dioscòrides amb unes altres que trobaven en els diferents països.

De matèria medica en àrab

 

D’altra banda els copistes, que eren els encarregats de crear aquestes elaboradíssimes còpies a mà, van centrar els seus esforços en la part més visual del llibre que era el que feia que aquest es convertira en més popular i més accessible per als metges de l’època. Amb el pas dels segles, les il·lustracions de les plantes van ser allunyant-se cada vegada més de les originals i de la realitat i els llibres de plantes van semblar envair-se de l’horror vacui típic de l’art romànic. 


Les distorsions de la realitat eren cada vegada majors i els escrigues es prenien cada vegada més llicències a l’hora de dibuixar i descriure plantes i les versions dels “dioscòrides” s’assemblaven cada vegada més als bestiaris que descrivien animals, plantes o motius orgànics de la naturalesa, quasi sempre imaginaris i simbòlics i acompanyats de connotacions mitològiques, esotèriques i morals. En termes científics podem dir que aquests llibres eren a la botànica el que els bestiaris a la zoologia. Així, en els llibres de plantes de l’Edat Mitjana, de les flors del narcís eixien petites figures humanes que representen al personatge de la mitologia enamorat per si mateix i el tronc de l’arbre de la vida era representat com una gran serp enroscada. Açò ens permet entendre perquè el desenvolupament de la botànica durant l’Edat Mitjana va ser tan lent: el folklore, la superstició, la religió i el treball dels escrigues i copistes es va posar per sobre del mer coneixement. Malgrat açò, aquests llibres van aconseguir una enorme popularitat durant tota l’Edat Mitjana i també amb l’arribada de la impremta, sent superats en “fama” únicament per la Bíblia. 

Bestiari d´Aberdeem

Durant aqueixos anys i atès que cada generació havia fet petites aportacions reals o no que amb prou faenes es distingien de l’original, molts botànics i farmacòlegs eren simples comentaristes que afegien capítols als textos ja existents. Pocs d’ells es van llançar a l’obertura cap a un coneixement de les plantes i vegetals en particular i de la naturalesa en general més pur i objectiu. Molts autors van renunciar a incloure il·lustracions en les seues obres i es van centrar en la descripció intentant que aquesta fóra el més fidel i detallada possible i que les plantes foren fàcilment identificables. No obstant açò, a causa que no existia un llenguatge botànic comú i que les plantes rebien múltiples noms segons el país o la regió, aquesta labor descriptiva també era complicada. 


Finalment aquells autors més objectius van optar per crear llistats de les plantes amb tots els seus noms coneguts i totes les seues propietats medicinals. Aquestes enumeracions de gran valor científic i filològic componen el que coneixem com a herbaris medievals (també anomenats tractats de simples) i suposen l’avanç de la botànica com a ciència. Els herbaris incloïen informació com el nom de la planta, la seua llista de sinònims, una breu descripció, la seua distribució geogràfica, enumeració d’autors que l’havien descrit anteriorment, propietats curatives, manera de recol·lecció, llista de preparats farmacològics i medicaments que es poden fer amb ella, malalties que pot guarir i contraindicacions.

Herbari medieval

L’escola de Salern i l’esplendor de la botànica en l’Islam

Tindrem a esperar fins al segle XII perquè la botànica i els herbaris constituïsquen una important font de progrés i desenvolupament per al coneixement. Entre les obres destacades podem nomenar el Macer floridus, escrit per Odo Magdunensis i la traducció al llatí de la Historia Plantarum de Teofrast realitzada pel botànic italià Giovanni Bodeo de Stapelio al voltant de l’any 1.200. Ambdues obres són les principals referències per als botànics d’occident durant l’Edat Mitjana.

Teofrast

Els herbaris medievals aconseguiran la seua màxima esplendor gràcies l’Escola Mèdica Salernitana , que a causa de la seua privilegiada ubicació en el Mediterrani es convertirà en l’epicentre d’unió entre les cultures europees, bizantines i àrabs. L’escola de Salern va ser la major font de coneixement mèdic de la seua època. Fundada en el segle IX va viure la seua època de major auge entre els segles X i XIII associada amb la gran biblioteca de Montecassino, pertanyent a l’abadia benedictina del mateix nom i on van ser traduïdes al llatí obres de Hipòcrates, Galè i Dioscòrides. Els manuscrits produïts en el scriptorium d’aquesta biblioteca i l’escola d’il·lustradors de manuscrits de l’abadia eren les més famoses en el món Occidental del segle XI.

Abadia Montesinos 


A més a l’Escola Salerniana van arribar altres obres produïdes en el món àrab com els textos d´Averroes o el metge cartaginés Constantí l’Africà, el major traductor de textos de Hipòcrates i Galè i considerat el reintroductor de la medicina clàssica grega a Europa. L’Africà dominava diverses llengües, entre elles grec, llatí, àrab i per açò les seues aportacions com a traductor li situen en un lloc preferent dins de la botànica medieval: va traduir més trenta llibres de l’àrab al llatí incloent Liber Pantegni, del metge persa Ali ibn al-‘Abbas. 


De l’Escola de Salern eixirà la Circa instans (De medicis simplicius o Sobre els medicaments simples) el compendi salernitè més important i influent. Aquest còdex, atribuït al metge Mateo Plateario, és singular no solament per les seues il·lustracions i per la seua fidelitat amb la realitat sinó perquè suposa la culminació del saber europeu sobre les substàncies dels regnes dels tres regnes de la naturalesa que serveixen per a guarir o alleujar malalties. Aquest text va ser un dels primers herbaris que incloïen text i imatge produïts a través d’impressió. 

Historia plantarium

Esquerra, Constantí l´Africá. Dreta, Sant Albert Magne


Un altre dels personatges destacats d’aquest període és Sant Albert Magne (1193-1206) teòleg, filòsof, astrònom i científic. Alberto Magne és el primer a definir la botànica com “scientia de plantis” (és a dir, la ciència de les plantes) i la integra com una part més de la filosofia natural. L’obra mestra d’Alberto Magne és De vegetabilis et plantis libri septem , un compendi de nou llibres dels quals els cinc primers són teòrics i els dos segons pràctics (dedicats a la farmacologia, l’agricultura i la jardineria). Aquesta obra aborda de forma minuciosa la descripció de la morfologia de les plantes incloent problemes de fisiologia vegetal i una classificació de les plantes refonent els coneixements d’Aristòtil i Teofrast. 


Mentre a Europa el coneixement avançava a pas lent, en les costes situades al sud de Mediterrani es vivia una època d’esplendor econòmica, intel·lectual i científic propiciat per l’avanç de l’Islam. No cal oblidar que a partir del segle VIII els àrabs dominen gran part d’Occident. El desenvolupament territorial de la civilització islàmica ve acompanyat d’una avidesa insaciable per la cerca del coneixement. Els musulmans acaparen en aquells moments tots els coneixements de les èpoques que conquisten, assimilant-los i completant-los i tradueixen moltes de les obres clàssiques gregues i romanes.

Entre els personatges que representen la unió de tot el saber d’Orient i Occident i que representen la “època daurada” de la botànica islàmica destaca Abū Ḥanīfa Dī nawarī, astrònom i filòsof d’origen kurd i l’obra del qual més notable és Kitâb al-nabât (“Llibre de plantes”) el primer tractat de botànica en àrab. Aquest llibre, que ressenya més de mig miler d’espècies de plantes exposant part del seu desenvolupament vegetal des de la germinació fins a la senescencia i descrivint el seu creixement, floració i fruits, servirà com a referència al biòleg andalusí Abu al-Abbas al-Nabati, que va desenvolupar el primer mètode científic aplicat a la farmacologia (que ací no podem desvincular de la botànica) i va publicar un dels primers tractats de farmacologia que es coneixen, el “Llibre recopilatori de medicines i productes alimentosos simples” en el qual es descriu l’ús mèdic de més d’1.400 espècies. Un altre personatge destacats d’aquest període és el cirurgià i mèdic Abu al-Qasim (conegut com Albucasis) que en la seua obra  Higiene va descriure més de 150 plantes per a ús mèdic.