ERNST HAECKEL, ENTRE L’EVOLUCIÓ HUMANA I L’ECONOMIA
La recerca i l’especulació van fer que Ernst Haeckel s’endinsara en el fascinant univers de l’evolució humana. El biòleg alemany es va adonar de la necessitat de crear un neologisme que definira les relacions entre els éssers vius i els seus hàbitats. És així com va nàixer l’ecologia.
Un dels científics més destacats de l’Alemanya de principis va ser el biòleg Johannes Peter Müller, conegut per les seues contribucions en el camp de la fisiologia humana. Müller va destacar pels seus estudis sobre la veu, la parla i l’oïda, i per la seua definició de les propietats físic-químiques del sistema limfàtic i la sang. L’any 1830, Müller va obtenir la càtedra d’anatomia en la Universitat Humboldt de Berlín, on va començar a impartir classes. Poc imaginava aleshores aquest professor que un dels alumnes que li escoltava des de la butaca es convertiria en un dels seus millors col·laboradors, en el seu successor i, a la llarga, en un dels biòlegs més importants d’història de la ciència.
El jove del que parlem era Ernst Haeckel que aleshores era un estudiant de medicina més. Però a aquell xic nascut en Postman, una petita localitat a la vora del riu Havel, no solament li interessava la ciència en el sentit més pur de la paraula. Al contrari que molts dels seus col·legues, Haeckel també estimava la filosofia i des de sempre havia manifestat notables aptituds artístiques. De fet, al llarg de la seua carrera va realitzar un miler de gravats sobre natura partint dels nombrosos esbossos i aquarel·les que traçava durant els seus estudis. Molts d’ells van ser inclosos en l’obra Kunstformen der Natur i litografiats per Adolf Giltsch.
Tornant al naixement de Haeckel com a científic, va anar el seu amor per la ciència, les humanitats i l’art el que li va fer llegir i conèixer a tot tipus d’estudiosos, de Darwin a Goethe, passant per Lamarck. La seua transversalitat formativa li va permetre observar el món des d’una perspectiva diferent i més àmplia, i destacar en un dels camps més complexos i vasts de la ciència, el que parlava de l’home, del seu origen i de la seua evolució.
Difusor de les idees de Darwin
A nivell acadèmic, Ernst Haeckel es va formar per a ser mèdic, però acabats els seus estudis a Berlín va sol·licitar una plaça com a ajudant de zoologia i anatomia del professor Carl Gegenbaur, que ocupava la càtedra d’anatomia en la Universitat de Jena. Des d’aquesta petita ciutat situada entre boscos i grans muntanyes Haeckel es va convertir en el principal defensor i difusor de la Teoria de l’Evolució de Darwin a Alemanya. Però, a pesar que Haeckel es considerava a si mateix com un fidel evolucionista, les seues teories s’allunyaven lleugerament dels postulats darwinistes. I és que per a l’alemany la selecció natural oblidava el factor de l’atzar tan present en el text de Darwin.
Un jove Ernst Haeckel (esquerra) en les Illes Canàries amb el seu assistent Miklucho-Maclay en 1867
En aquest sentit Haeckel va descriure una sèrie de teories en les quals reconeixia que simis i humans tenien un origen comú, i que els segons hauríem d’haver nascut d’un espècie intermèdia al que va batejar com “home-simi”. Potser no anava desencaminat perquè a l’any 1891 un dels alumnes de Haeckel, Eugène Dubois, es va desplaçar fins a la Illa de Java, a Indonèsia, a la recerca de restes d’aquell que era nexe entre simis i humans, de la baula perduda. Va trobar un fragment de crani i un fèmur fossilitzats, que en aquell moment es va anomenar com l’Home de Java o Pithecanthropus erectus. Amb el pas dels anys aquestes restes es van atribuir a un homínid l’Homo erectus que, efectivament, va poder participar en el procés evolutiu de l’Homo sapiens, la nostra espècie. Un camp molt controvertit el de l’evolució humana, en el que encara queda molt per descobrir.
En el camp de la recerca científica Ernst Haeckel va destacar en l’embriologia, una disciplina molt poc desenvolupada a la fi del s. XIX. De fet, es considera a Haeckel com el principal integrador de l’anatomia i l’embriologia en la teoria evolutiva. Gràcies als seus coneixements en aquest camp, Haeckel va desenvolupar La Teoria de la gastrea, on parlava d’un hipotètic organisme desenvolupat en el període embrionari que serveix com a canal d’alimentació i que seria un possible tronc comú entre diferents animals, la qual cosa justificaria la teoria d’evolució de les espècies.
L’evolució de l’home segons Haeckel. El punt inicial seria la cèl·lula (arrels) i el final, coronant l’arbre, l’home. En les ramificacions, la resta d’éssers
Seguint els ensenyaments de Johannes Peter Müller, Ernst Haeckel també va desenvolupar l’avui desacreditada Teoria de la Recapitulació, el principi de la qual assegura que els embrions en els vertebrats superiors passen per les mateixes fases de desenvolupament, o segons diu la pròpia teoria, que “la filogènia (estudi de les relacions evolutives entre diferents grups d’organismes) està continguda en l’ontogènia (desenvolupament d’un organisme, des de el òvul fertilitzat fins a la seua formació i estructuració adulta)”. En aquest sentit cal dir que la figura de Haeckel va estar envoltada de certa polèmica ja que els seus estudis en el camp de la zoologia es consideraven a mig camí entre la recerca i l’especulació a causa del seu intent de conciliar en la seua cosmovisió religió i ciència. Prova d’açò és la seua obra Die Weltrüthsel (1899), d’inspiració monista, que va dividir en seccions d’antropologia, psicologia, cosmologia i teologia, i que va causar gran controvèrsia en la comunitat científica.
Monisme i Ecologia
Com veiem, Haeckel sempre va estar encegat en la cerca de justificació de la Teoria de l’Evolució, així cap a ella es va orientar també el seu vessant més filosòfic. Des d’aquest punt de vista podem definir a Haeckel com monista, i dins d’aquest corrent situar-ho en el monisme materialista, que té en filòsofs com Demòcrit o Diderot els seus principals antecedents. Segons aquest corrent de pensament l’Univers està constituït per una sola causa primigènia que al final es redueix, en última instància, a la material. Haeckel sempre va defensar que tots els organismes, tant animals com a plantes o organismes unicel·lulars procedien d’una sola forma ancestral, la cèl·lula. Aquesta era, segons Haeckel, l’evidència més clara que l’Evolució Humana era una realitat.
En el que sí va tenir gran èxit i acceptació Haeckel va ser a establir relacions clares entre els éssers vius i el seu entorn. És així com va nàixer el terme ecologia, en els principis de la qual es basen pràcticament tots els estudis biològics actuals. La paraula ecologia va ser proposada per Ernst Haeckel en 1869 per a al·ludir a la interdependència i solidaritat entre éssers vius i medi ambient. Com en altres ocasions, per a crear aquest neologisme Haeckel va recórrer al grec. “Ecologia” etimològicament vol dir “estudi de la casa”, en referència a la Terra, perquè encara que és cert que altres ciències havien pres el nostre planeta com a objecte d’estudis, Haeckel és qui ho va fer per primera vegada parlant d’ella com “la nostra llar”.
Per a Haeckel la concepció ecològica integra la Terra com una gran casa i els éssers vius com els seus ocupants. La importància que tenen per a l’ecologia les relacions entre les diferents espècies va fer que aquesta ciència es diferenciara prompte d’altres estudis i que es convertira en una disciplina global, integradora d’altres com les Ciències Socials o les Geociències.
