Emilio Huguet: geògraf i ecòleg espanyol

Conegut per ser un dels principals percussors de l’ecologia botànica, Emilio Huguet va dedicar gran part de la seua vida a l’estudi dels sòls. És per açò que molts eli consideren com el pare de l’edafologia a Espanya i un dels primers ecòlegs d’Europa.

Possiblement, la persona que més ha estudiat la figura del científic Emilio Huguet del Villar és el també geògraf, d’origen català, Jordi Martí Henneberg. El descriu com un home de molt tarannà “dotat d’una curiositat sense límits, esperit combatiu i afany emprenedor; i tot açò dirigit per un estricte rigor intel·lectual”, cosa que sens dubte va afavorir al fet que Huguet desenvolupara una de les labors científiques més originals de la primera meitat del segle XX.

A més de la seua marcada personalitat, l’èxit d’Emilio Huguet va estar en una anàlisi de la realitat sociopolítica de l’Espanya d’aquells temps. Nascut a Granollers (Barcelona) en 1871, Huguet va ser testimoni d’alguns dels canvis de l’Espanya d’entresegles, com la pèrdua de les colònies d’ultramar en el 98 o de la Guerra del Marroc. Davant totes aquestes situacions Huguet es manifestarà sempre en favor del desenvolupament científic a través de la crítica periodística, una pràctica que realitzarà de forma professional durant molts anys i de forma esporàdica durant tota la seua vida. Emilio Huguet també va ser molt crític amb el sistema educatiu, que considerava estanc i poc apte per al desenvolupament científic. Potser per açò, amb només 17 anys, va abandonar el seu Barcelona natal per a traslladar-se a Amèrica del Sud.

Allí va viure durant tretze anys, onze dels quals va treballar com a docent de Geografia i Història. No obstant açò, al voltant de l’any 1900, Huguet va decidir tornar a Espanya ja que els principals moviments científics d’avantguarda es desenvolupaven en el Vell Continent i Hispanoamèrica no podia satisfer les seues inquietuds intel·lectuals. Aqueixa va ser, sens dubte, una de les seues principals virtuts, reconèixer que el coneixement, especialment el científic, no pot parar mai, i que creix alimentant-se i retroalimentant-se de les seues diferents disciplines, que sempre estan interrelacionades.

El salvador de la geografia com a ciència?
La trajectòria d’Emilio Huguet com a geògraf es va desenvolupar especialment durant les dues primeres dècades del segle passat. Era un moment difícil per a la geografia, una ciència que semblava diluir-se entre dos camps: d’una banda, estaven aquells que li donaven un enfocament estrictament científic, emparats per la física; per una altra, aquells que veien la geografia des d’un punt de vista humanístic a través de la geografia humana.

A més, en aquells temps, les avantguardes europees s’havien submergit en els creixents corrents espiritualistes, que mantenien l’opinió que l’essència humana constitueix una esfera de realitat diferent a la del món material i que, per açò, l’home, dotat de llibertat individual, pot ser estudiat individualment.

Emilio Huguet va donar a la geografia un enfocament totalment diferent, eixint-se dels cànons establerts. Primer es va centrar en una anàlisi de la història, la teoria i la metodologia d’estudi d’aquesta ciència. Després, va desenvolupar un ambiciós projecte científic per a interpretar les lleis naturals que regeixen les relacions de l’home amb el medi terrestre. Més enllà de la visió regionalista, Emilio Huguet passarà gran part de la seua carrera intentant expressar la seua concepció de la geografia com a ciència mixta que estudia a l’home en funció del medi físic. En els seus estudis relacionarà diferents fenòmens com la morfologia, la climatologia, la biogeografia o la geografia social, camps en els quals haurà de basar-se l’estudi de la geografia.

D’altra banda, Emilio Huguet va desenvolupar un mètode d’estudi basat en la divisió de les diferents geografies a estudiar establint les següents distincions: geografia universal (estudis referits a tota la Terra) enfront de geografia particular (només una part d’ella); geografia general enfront de geografia especial; i geografia monocrònica (si estudia la manifestació puntual de fenòmens) enfront de geografia policrònica (quan s’estudia la successió d’aquests fenòmens).

Valor ecético, edafologia i sostenibilitat ambiental
L’ecologia és la ciència que estudia als éssers vius, el seu ambient de vida i distribució, la seua abundància i com totes aquestes circumstàncies poden variar a causa de la interacció entre els diferents organismes i l’ambient. Una de les branques de l’ecologia és l’edafologia, terme que s’aplica per a parlar dels estudis i recerques centrats en la composició i naturalesa del sòl.

Mapa de sòls d’Espanya. Font: www.arcgys.com

Emilio Huguet se centrarà en tots aquests aspectes per a crear un nou concepte, el de valor ecético, entès com la capacitat d’un territori de mantenir el major nombre de població en les millors condicions i en el menor espai possible.

Per a Huguet, el valor ecético d’un medi natural és la seua capacitat per a donar respostes econòmiques a una societat en l’àmbit productiu i comercial. Aquesta és la idea fonamental per a entendre les migracions humanes (que causen canvis en el medi ambient) o les lluites entre nacions per un territori. Segons les seues tesis, era el valor ecético el que causava els desequilibris econòmics i demogràfics, només pertorbats en un règim natural per les fronteres polítiques.

Per a provar les seues tesis, a la fi dels anys 20 escriurà la seua obra Assage de Ecética en el qual, des d’un punt de vista universal, aplicarà el concepte de ecética a EUA, ja que és un país idoni per a plantejar la seua tesi: és un ampli territori, ple de varietats i climes, homogeni políticament i dotat d’estadístiques fiables sobre la seua realitat demogràfica. Gràcies a aquesta sòlida base d’estudi Huguet del Villar va emprendre una minuciosa anàlisi comparativa de la influència dels factors físic-econòmics (factor geogràfic) en la localització de la població, arribant fins i tot a la conclusió que, en un país, són les àrees millor dotades per al comerç les que atrauen principalment a la població, sense deixar per açò de ponderar la influència d’altres factors com l’existència de recursos energètics o els sòls rics.

Una vegada realitzat l’experiment a EUA, en 1921 Huguet escriu El valor geogràfic d’Espanya. Assaig de Ecética, una obra singular dins del pensament científic espanyol i que serviria, segons el seu autor, per a explicar que les causes del subdesenvolupament espanyol radicaven en la pobresa del territori i la mala gestió de la seua explotació, i no en els caràcters desfavorables de la raça per al progrés. Serà l’establiment d’aquesta relació entre relacions humanes i medi ambient el que farà que Emilio Huguet siga considerat com el primer ecòleg espanyol.

Durant la segona etapa de la seua carrera científica Huguet del Villar es va dedicar al desenvolupament de l’edafologia, una branca de la geografia que amb prou faenes s’havia desenvolupat en el nostre país. Entre els principals avanços en aquest camp, Emilio Huguet va elaborar un mètode universal de classificació dels sòls i va realitzar un mapa de sòls de la conca oest del Mediterrani. D’aquests mapes destaca en l’edició de 1938 el primer mapa de sòls de la Península Ibèrica, que va poder compondre gràcies a les excursions, viatges i expedicions realitzades per tot el territori espanyol entre 1927 i 1934. Alguns anys abans, Huguet havia participat en el Congrés Edafològic Internacional de Roma, i va ser triat per a organitzar la secció espanyola d’aquesta disciplina, que es va formar en 1925 i incloïa, segons Huguet del Villar, la realització d’un mapa edafològic d’Espanya, l’estudi de l’ecologia de les espècies, un estudi de biogeografia general i un estudi de les associacions de paisatge vegetal espanyol.

Amb el temps, Emilio Huguet del Villar s’exiliarà d’Espanya durant la Guerra Civil instal·lant-se al Marroc, on realitzarà les seues últimes recerques i on morirà en 1951. Com a curiositat, cal ressaltar que encara que estiga considerat com un dels científics espanyols més importants de la primera meitat del segle XX, havent conreat camps com la geografia, l’edafologia, l’ecologia o el naturalisme, sent un notable i innovador investigador i malgrat la seua influència en diversos camps científics, Emilio Huguet del Villar mai va tenir una posició acadèmica i mai va ser reconegut institucionalment. El periodisme, la literatura, la docència i la recerca privada van ser els camps en els quals aquest genial científic va poder expressar-se.