Descobrint l’arbreda monumental del Botànic

Quin és l’arbre més alt del Jardí Botànic de la Universitat de València? I el que té el tronc més gruixut? Us heu plantejat de que zones del món prové cadascuna de les seues espècies arbòries? Manuel Costa, Catedràtic de Botànica i exdirector del Botànic de la UV, ens convida a conèixer els arbres monumentals del nostre Jardí, alhora que ens parla dels orígens dels jardins botànics i de com s’han forjat, amb el pas del temps, eixes grans col·leccions de plantes que els

Les plantes medicinals, el punt de partida

Els jardins botànics van tenir el seu origen en les facultats de medicina de les universitats renaixentistes. La seua finalitat era conrear les plantes emprades com a medicaments. De fet, les càtedres de botànica de l’època, eren conegudes com a Càtedres de medicaments simples o “herbes”.

La Universitat de València va ser una de les primeres en desenvolupar els ensenyaments d’anatomia i simples (plantes), unides inicialment en una sola càtedra que basava els seus ensenyaments en la dissecció de cadàvers i en la pràctica d’herboritzacions, és a dir, arreplegar plantes silvestres per a estudiar-les o col·leccionar-les.

No va ser fins a l’any 1560 quan es va produir la separació de càtedres, de manera que la d’anatomia s’independitzà de la de simples o “herbes”. La reglamentació de l’estudi de plantes medicinals en la facultat de Medicina comprenia una part pràctica consistent en les eixides al camp i herborització de les plantes a estudiar pels alumnes de medicina, prevalent la part pràctica, de tal manera que el nomenament d’un catedràtic implicava: “Hixca en lo stiu e primavera (…) per la orta a herboliçar, al barranc de Carraixet, a la Devesa, al barranc de Torrent, a la Marina i a Nra. Sra. De la Murta, una vegada al any i aço repartit en quinze dies”.

A l’esquerra, Joan Plaça, primer Catedràtic d’Herbes i creador del també primer hort de simples en la Universitat per a ensenyar als seus alumnes. A la dreta, Scamomonea valentina, una de les espècies botàniques estudiades per Plaça i inclosa per Clusius en la seua obra Rarriorum aliquot stirpium per Hispanias observatarum Historia. Imatges: hicido.uv.es/Expo_medicina/Renacimiento/herbes.html

Així doncs es preveien unes intenses campanyes de camp per a la recol·lecció de les plantes medicinals a estudiar. La complexitat i el car que resultaven aquestes eixides va ser el que va donar origen a la proposta de creació d’un jardí botànic per a l’estudi dels simples en la Universitat de València.

Botànics, naturalistes pel món

Posteriorment les expedicions científiques a les colònies van obrir un món nou als científics europeus, sorpresos per l’abundància i magnitud de les plantes en el món tropical, sorprenent-se també per l’ús que els indígenes feien de moltes d’aquelles plantes.

Les grans expedicions científiques van oferir als botànics una ampliació dels seus coneixements i una incorporació de noves plantes que van tractar d’aclimatar i estudiar als jardins botànics existents. Açò va fer que aquests adquiriren una nova dimensió en convertir-se, molts d’ells, en jardins d’aclimatació. Es van enriquir els jardins amb plantes de tot el món augmentant la diversitat i espectacularitat dels mateixos en exhibir exemplars nous i molt diversos.

El Jardí Botànic de la Universitat de València es va veure sotmès també a aquests canvis i resultat d’açò és la magnífica col·lecció d’arbres que encara conserva i que té el seu origen quan el jardí es trasllada a l’emplaçament actual en l’antic hort de Tramoieres, al carrer Quart.

L’arbreda monumental

Avui ens produeix una gran admiració el contemplar al Jardí arbres d’una envergadura espectacular com el Roure de Virgínia (Quercus virginiana. Origen: costa Atlàntica del Sud dels EUA) de 27 m d’altura i un perímetre basal de tronc de 6,60 m, o el Plàtan d’ombra (Platanus orientalis. Origen: mediterrani oriental) amb 32 m d’altura un perímetre basal de tronc de 6,32 m.

Vista panoràmica del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Platanus orientalis. Jardí Botànic de la Universitat de València. 

Contemplar l’arbreda del Jardí Botànic, amb arbres de grandàries tan espectaculars, és un gaudiment i ho és, no solament per la impressionant monumentalitat dels elements que la forma, sinó també per la raresa d’algunes de les seues espècies com la Nolina (Nolina longifolia. Origen: Mèxic), amb un singular port que s’inclina a saludar-nos en el passadís central, el Bambúde Ceilan (Dendrocalamus giganteus. Origen: Índia, Xina i Filipines) d’exuberants canyes que es perden cap al cel transportant-nos als humits boscos de Xina, o la Quillaja (Quillaja saponaria. Origen: Xile), ja utilitzada pels indis mapuches per a fabricar sabó pel seu alt contingut en saponines, entre altres propietats.

Diversitat en l’estructura dels troncs, de les seues escorces i ramificacions, diversitat de les formes de les seues fulles, espectaculars flors en algunes espècies i més humils en unes altres, així com fruits també variats: càpsules, baies, drupes, etc.

Dendrocalamus giganteus. Jardí Botànic de la Universitat de València.

Diversitat de flors, fruits i escorces de l’arbreda. Jardí Botànic de la Universitat de València.

Un altre dels atractius de l’arbreda és que ens pot portar de viatge per tot el món. Si ens fixem en les seues etiquetes ens sorprendrà veure que hi ha plantes de tots els continents i açò ens permetrà, amb una mica d’imaginació, pensar com serà la vegetació en aquells remots territoris.

Així prestant una mica d’atenció a les etiquetes dels arbres veurem que hi ha unes 16 plantes de l’est d’Àsia (Regió Xinés-Japonesa), 15 de la conca del Mediterrani (Regió Mediterrània), 1 de l’Himàlaia (Regió Tibetà-Himàlaica), 6 de l’est i sud-est d’Amèrica del Nord (Regió Atlàntic-Americana). D’Amèrica Central tenim arbres de les regions Mexicà-Xerofítica i Madreana (4), d’Amèrica del Sud, de les regions Brasilera-Paranaense (3), Pampeana (1) i Mesoxilena-Patagónica (1). Africanes trobarem de la regió Capense (1) i de la regió Sud-est Africana (1), mentre que del sud-est asiàtic Subregne Indus-Malaio tenim 3. D’Austràlia i Nova Zelanda (Regne Neozelandès-Australià) trobarem 8 exemplars.

A la izquierda, la Pota d’elefant (Beaucarnea recurvata) originària de Mèxic. A la dreta, el Pi bunya (Araucaria bidwillii) que prové de les muntanyes humides d’Austràlia.

Veiem doncs que l’arbreda del Jardí Botànic mereix una visita per la bellesa i magnitud dels seus exemplars, per la diversitat de les seues formes i colors, i per la diversitat geogràfica dels seus exemplars, que en contemplar-los poden traslladar-nos als llocs més remots de la terra.

Potser convé fer una reflexió final i és que els que van plantar aquests arbres fa més de cent anys no van gaudir ni de la monumentalitat de la qual avui gaudim nosaltres ni de la diversitat geogràfica que alberga un xicotet espai de 5 hectàrees.

Escola Botànica. Jardí Botànic de la Universitat de València.

Una col·lecció d’arbres que a més hem de contemplar amb profunda admiració i respecte, doncs molts d’ells estan ja al final de les seues vides, com a éssers vius que han complit ja el seu camí de vida, per açò aquesta previst substituir-los a mesura que ens vagen deixant, però aquests nous exemplars, com va succeir als nostres antecessors responsables del jardí no aconseguirem a veure’ls amb la grandària i la monumentalitat que tenen els actuals, però d’ells gaudiran les generacions futures.

I és per açò que des del Jardí han volgut retre-li homenatge just ara, en el seu ple apogeu, a través de la monografia “L’arbreda monumental”. Una publicació amb informació detallada sobre la seua ecologia, distribució i usos, entre altres camps, i la seua localització exacta en el Jardí. La companya perfecta per a passejar sota les copes d’aquests impressionants arbres i amb la qual sempre podrem recordar-los.