Batejar les plantes

Serà per la seua forma? Pel seu color? Per la seua localització geogràfica? Qui i perquè decideix quin nom se li posa a cada planta? Descobreix els secrets de la nomenclatura botànica.

Som molts els que ens preguntem perquè les plantes tenen el nom que tenen. Moltes vegades la denominació de cada planta està relacionada amb el seu color, amb la seua forma, amb el lloc d’on és originària o amb l’investigador que l’ha descobert. Parlàrem fa poc de la mil·lenària teoria dels senyals, una creença popular i presa com certa per algunes antigues civilitzacions segons la qual Déu havia donat a les plantes formes concretes que servirien a l’ésser humà per a desxifrar-les, per a traure’ls tot el partit possible. Així, tenint en compte la seua forma, algunes plantes rebien un nom concret, com la Pulmonaria (Pulmonaria officinalis) una planta de grans fulles tacades de blanc que podien recordar recorden l’aspecte dels nòduls tuberculosos d’un pulmó.

Pulmonaria officinalis

No obstant açò, més enllà d’aquests mètodes populars, va arribar un moment que calgué establir una forma de catalogar les espècies (taxons) que superara les barreres espacials i temporals i que servira per a ordenar, definir i nomenar cadascuna de les espècies del nostre planeta. Per a açò es va crear un codi específic, el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica, per marcar les regles que han de seguir els botànics (incloent ficòlegs i micòlegs) per a nomenar els organismes que estudien. 

Fonaments del Codi de Viena
El codi Internacional de Nomenclatura Botànica va ser acceptat per primera vegada l’any 1905 durant la celebració del II Congrés Internacional de Botànica, celebrat a Viena. Per aquest motiu aquest codi també es coneix com Codi de Viena. El seu objectiu principal era poder conservar els noms que es van atorgar en la primera de les descripcions de plantes publicada en 1753 per Carlos Linneo, considerat com el pare de la botànica, i de l’ordenació taxonòmica moderna de les plantes.

El Codi de Viena va canviant constantment amb els canvis i les noves troballes botàniques i científiques. L’edició que té vigència actual és l’aprovat el 2005 durant la celebració del XVII Congrés Internacional de Botànica, que fou en la capital austríaca per a commemorar el centenari de l’aprovació del codi per primera vegada. No obstant açò, cada codi deroga els anteriors i s’aplica retroactivament des de la data fixada com l’inici de la botànica sistemàtica moderna, és a dir, des de la publicació de Species Plantarum de Linneo).

El Codi de Viena conserva, excepte excepcions, el nom corresponent a la primera descripció publicada d’un determinat taxó. Els noms pre-linneans (i els noms que Linneo va publicar abans de 1753) no es consideren vàlidament publicats. A la descripció acompanya normalment un tipus, és a dir, un exemplar del taxó en qüestió preservat i conservat en una col·lecció o herbari. 

L’últim canvi que ha ha patit aquest Codi va ser la seua pròpia denominació, ja que que a partir del XVIII Congrés de Botànica, a Melbourne el 2011, va passar a denominar-se Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes. Açò fou perquè la seua classificació no solament es refereix al regne de les plantes tal com el coneguem avui dia, sinó a tots els organismes tradicionalment estudiats per la botànica incloent algues i fongs.

Batejant éssers vius
El codi botànic especifica que els noms de les espècies han d’estar en llatí i usar solament lletres del seu alfabet. Pel que fa a la resta, existeix llibertat pràcticament absoluta perquè cada descobridor decidisca com anomenar a la seua espècie. Els noms poden servir com a homenatge a grans científics, poden portar el nom del seu descobridor o explicar, de forma encoberta, alguna anècdota sobre el descobriment de cada organisme.  

Hi ha qui bateja a les plantes atorgant-los noms de científics d’especial importància en un camp concret. Un exemple serien els dinoflagelats Alexandrium margalefi, en honor a l’ecòleg espanyol Ramón Margalef, Alexandrium balechi, pel taxònom argentí Enrique Balech. En aquest cas, el nom Alexandrium ve d’Alexandria, a Egipte, port on va ser aïllat aquest taxó per primera vegada. 

Orphrys x donatae

Un altre exemple serien les diatomees Pseudo-nitzschia hasleana i P. fryxelliana, descrites en 2012 i anomenades així en honor a dues expertes en diatomees que comparteixen el mateix nom: Grethe R. Hasle (Noruega) i Greta Fryxell (EUA). Un altre cas recent del que vos parlàrem va ser el descobriment d’una nova orquídia, la Orphrys x donatae batejada així pels seus descobridors en honor de la seua professora de botànica, Pilar Doñat.

També existeixen casos en els quals el descobridor posa a la planta el seu propi nom, com la Rafflesia arnoldii, un tipus de magnòlia que està considerada com la flor més gran del món i que deu el seu nom al seu descobridor, Sir Thomas Stamford Raffles. O la Welwitschia mirabilis descoberta en 1860 pel doctor Friedrich Welwitsch i que està considerada com una de les plantes més rares. 

Rafflesia arnoldii

Fins i tot s’usa la localització geogràfica per a batejar els taxons, ja siga un país o un accident geogràfic. Així per exemple trobem entre les algues la Pseudo-nitzschia brasiliana, originària evidentment de Brasil, la Alexandrium tamarense, que deu el seu nom al riu Tamar de Regne Unit o la Ostreococcus tauri, batejada així en honor del riu Thau de França. En el cas de plantes podem nomenar el lliri cobra (Darlingtonia californica) carnívora originària de la costa occidental nord-americana.

Darlingtonia californica

Entre els casos més curiosos està l’alga Pseudo-nitzschia dolorosa, donat el que va costar identificar-la. En el treball original els autors diuen que va ser una espècie molt problemàtica de classificar. També és curiós el cas del dinoflagelat Gyrodinium impudicum, descrit per Santiago Fraga i col. (1995), la denominació del qual es basa en la seua forma fàl·lica.

Gyrodinium impudicum