CESALPINO I EL RENÀIXER DE LA BOTÀNICA

Andrea Cesalpino va ser professor de medicina en les Universitats de Pisa i Roma,  i el metge personal del Papa Clement VIII. Però sobretot Cesalpino va aportar al món una nova forma de veure les plantes molt més rica i detallada.

Si haguérem de resumir en unes poques paraules quins van ser les aportacions d’Andrea Cesalpino (La Toscana, 1519- 1603) al món de la botànica diríem que va ser un gran observador que va parlar d’ella com una ciència que va del detall a allò general sense llevar importància ni al primer ni al segon. I és que, regint-se pels principis aristotèlics que la seua faceta com a filòsof li permetia desenvolupar, al llarg de tota la seua vida Cesalpino va cercar una forma de classificar les plantes basada en la lògica i en l’evolució. 

Segurament va ser la necessitat d’estandarditzar criteris que afavoriren la recerca i l’intercanvi de coneixements entre facultats i científics el que va fer que Cesalpino cercara un mètode de classificació per a les plantes diferent al que hi havia en aquell moment. Per a engegar una primera classificació va centrar tot el seu interès en la morfologia de les plantes, vistes al detall i per parts, i cadascuna d’aquestes estudiada de forma independent. Seguint aquesta visió va encunyar un nou model de revisió del gènere vegetal: les plantes havien d’estudiar-se i classificar-se en funció de caràcters objectius, com a morfologia o composició, i no segons la seua utilitat. Gràcies a aquest nou sistema es van incloure en els nous estudis espècies de plantes tradicionalment excloses i oblidades com les algues, les molses, les falgueres o els fongs. Per descomptat, açò va ser abans que es descobrira que els fongs no són vegetals i que els corals, en realitat, són animals. 

En el termes purament botànics Cesalpino es va fer cèlebre per inventar el primer mètode de classificació botànic establit segons el tipus de flor i el nombre de llavors de cada planta, centrant-se especialment en aquest segon aspecte. Així, el botànic toscà va establir dos mètodes de classificació: primer segons la naturalesa de la tija (conductora dels materials nutritius de les plantes llenyoses i herbàcies) i després segons els òrgans de fructificació i les llavors. Va classificar aquestes últimes segons el nombre, posició i forma de les parts del fruit, amb subdivisions basades en arrels, tija i fulla. Cesalpino defensava que les característiques com l’olor, gust, color o les propietats medicinals eren meres coincidències.

La rivalitat entre Cesalpino i Jung

El mètode de classificació de Cesalpino es va publicar en algunes de les seues obres més representatives (De plantis libri XVI -1583- i Appendix ad llibres de plantis -1603-) i en ells va explicar les afinitats reals o substancials de les plantes, arribant a la conclusió que l’activitat vegetativa per excel·lència era la nutrició, i que la reproducció era secundària,, com una extensió de l’activitat principal de la planta. Per açò, els aspectes nutricionals eren els que definien les diferents espècies. 

Aquestes afirmacions de Cesalpino seran represes (i també criticades) pel filòsof i naturalista alemany Joachim Jung, fundador en 1625 de la primera Societat d’Història Natural, en el nord dels Alps i de la Societat Ereunètica de Rostock en 1622. Jung, contemporani de Kepler i Descartes, va desenvolupar al llarg de la seua vida una brillant carrera científica destacant en diferents disciplines com la filosofia, les matemàtiques o la botànica. Segons Jung la classificació proposada per Cesalpino, malgrat introduir moltes novetats en els futurs estudis sobre les plantes, mancava d’un ordre clar. De fet, de les 15 classes de vegetals que va enumerar només una d’elles, les umbel · líferes , es correspon al que avui dia és reconegut com un grup natural. En tot cas Jung si que va acceptar la idea de Cesalpino que la nutrició era una funció de les plantes que s’anteposava a la reproducció però el seu estudi en aquest sentit es va centrar més en la morfologia que en la fisiologia de cada espècie.

Tot i que tant Cesalpino com Jung van aprofundir en una nova forma de veure la botànica i d’estudiar les plantes cap d’ells va tenir una forta repercussió entre els seus contemporanis. Caldrà esperar fins a finals del segle XVII (Cesalpino va morir en 1603 i Jung en 1657) perquè un nombre majoritari de botànics i homes de ciència reconegueren la necessitat de crear un sistema natural de classificació, i ho van fer fonamentant les seues tesis en la Morfologia Comparada. La culminació del treball de Cesalpino i de Jung (malgrat els seus matisos i diferències) vindrà de la mà de Linneo, qui, amb el pas dels anys, reconeixerà el deute de la ciència amb tots dos botànics.

Revolució científica i jardins botànics

A nivell científic, el Renaixement va suposar una revolució de gran envergadura i conseqüències imprevisibles. És l’època de les hipòtesis i dels experiments, de l’estudi de l’univers material i de la naturalesa humana. Ciència i filosofia van en aquest període especialment de la mà. Per açò les grans figures científiques d’aquest moment conjuminen en els seus textos i llibres diferents ciències. En el cas de Cesalpino, la seua passió i allò pel que ha passat a la història era la botànica, però també va ser un excel·lent filòsof (aplicant en la seua filosofia els principis aristotèlics) i sobretot un gran metge. 

El desenvolupament de la botànica en el Renaixement té diverses causes. D’una banda és important esmentar l’aparició de la impremta i del paper per a l’elaboració, distribució i divulgació d’herbaris. És també el moment de l’aparició dels primers herbolaris, com Otto Brunfels, Jerome Bock o Leonard Bush. A més, a principis del segle XVI es desenvoluparà un instrument que canviarà el rumb tant de la botànica com de la biologia i les ciències naturals en general: el microscopi òptic de Johanes i Zacharias Janssen (1509). El Renaixement també és època de navegants, de naturalistes i d’expedicions i descobriments de llarg a llarg del planeta. 

Jardí botànic de Pàdua

No obstant açò el gran avanç de la botànica es deu a la creació de grans institucions de caràcter científic i dedicades quasi en exclusiu a la recerca: es tracta dels jardins botànics, que començaran a desenvolupar-se a partir del segle XVI. Aquests jardins botànics serviran per a elaborar nous herbaris, i permetien l’experimentació in situ per al descobriment de noves espècies. Al principi els jardins botànics van prendre com a antecessor” els antics jardins de convents i abadies, per la qual cosa estaven centrats en el cultiu d’espècies alimentoses i medicinals. Després, centraran els seus estudis en el cultiu i l’experimentació de tot tipus d’espècies. Els primers jardins botànics es fundaran a Itàlia (Pàdua, Pisa o Bolonya) a mitjan segle XVI.