Cultiu d’aromes en temps de crisis
Les crisis de les taifes sorgides després de la descomposició del califat de Còrdova, prompte s’aguditzaren amb les importants pèrdues territorials de la segona meitat del s. XI, començant el declivi de l’hegemonia Andalusina en la Península Ibèrica. Aquest és l’escenari en el qual l’agrònom Ibn Bașșãl treballarà i compondrà el seu tractat d’agricultura Kitãb al- Qașd wa-l- bayãn.
Poc sabem sobre aquest autor, citat en nombroses ocasions per agrònoms contemporanis o posteriors tractadistes, botànics i constructors de jardins. A més hi ha certa confusió entorn del seu cognom i el seu significat tal vegada derivat de bașal (ceba).
Es veu que va nàixer a Toledo en data desconeguda però pròxima al començament de la segona meitat del s. XI. Probablement d’origen humil prompte va començar a freqüentar cercles intel·lectuals en aqueixa capital, tutelat pel metge Ibn Wãfid, amb qui col·laborarà en la creació de la famosa Horta del Rei al- Ma´mŭn, establerta a la vora del Tajo, i tal vegada per comissió d’aquest metge i agrònom, o del mateix poderós monarca, va emprendre un llarg viatge a orient visitant jardins, adquirint llavors i aprofitant per a realitzar la peregrinació preceptiva, embarcant a València rumb a Sicília i Alexandria. Travessant Egipte, visitarà La Meca, Síria i l’Iraq, arribant més enllà del Jorasan al N. de l’Índia.
Pròxima a Toledo l’Almunia Almansura o Huerta del Rey, al costat d’un enorme safareig i sénia a la vora del Tajo, jardí i residència real fortificada, part de la qual ha arribat fins als nostres dies com Palacio de Galiana. Font de la imatge:
A la seua tornada i encara que s’ha assenyalat que va substituir a Ibn Wãfid, després de la seua defunció, en la direcció de la Huerta del Rey, haurà d’abandonar Toledo davant la seua imminent presa per les hosts d’Alfonso VI de Castella (1085). Des de Badajoz va oferir els seus serveis al rei al-Mu´tamid de Sevilla, qui li va assignar la direcció del conegut com a Jardí del Sultà, on es va convertir en mestre indiscutible de la influent escola agronòmica andalusina. És cert que tal vegada el seu prestigi el va preservar dels turbulents successos en què els almoràvits africans van destituir al monarca andalusí de Sevilla, iniciant la seua dominació que es va estendre a tot al-Andalus. El nostre personatge va morir en data desconeguda a la fi d’aquest s. XI en la capital sevillana.
He de dir que vàries són les peculiaritats de la seua obra i significatives les diferències amb els abundants tractats agronòmics andalusins que han arribat fins a nosaltres. Des del punt de vista de la cultura de l’aroma veiem aparèixer per primera vegada, que sapiem, un catàleg de plantes específicament agrupades per les seues propietats odoríferes, coincidint amb l’aparició a Europa dels primers aparells de destil·lació, després dels antics i mítics gots dels alquimistes de l’època hel·lenística. La alquitara – de l’àrab (al-qătra : la gota) – més antiga coneguda es va trobar a Sicília on encara es conserva i està datada d’aquest mateix s. XI.
Destil·lació seca, antic sistema d’extracció d’aromes florals que ha arribat fins als nostres dies. Imatge de Juan V. Botella
Havent-se assenyalat el caràcter eminentment pràctic del tractat de Ibn Bașșãl, basat principalment en les seues experiències i observacions personals, per què ocupar-se de plantes per a perfums si no hi ha aparells amb que obtenir-los? No és d’estranyar doncs que el nostre autor fóra un dels pioners d’aquestes pràctiques extractives de les aromes vegetals i s’encarregara de difondre pautes de cultiu de les espècies preferides, llavors “de moda” per a aquesta emergent activitat. Encara que no hem de passar per alt que tal vegada existiren a escala domèstica, altres formes d’extracció més senzilles com les que han perdurat per exemple a Hercegovina conegudes com a destil·lació seca de l’aigua de roses.
I és precisament amb la rosa amb la qual Ibn Bașșãl comença el penúltim capítol de la seua obra: Sobre el cultivo de las plantas aromáticas dotadas de flor y de las del tipo de la albahaca y otras que se le asemejan.
Senzilla però molt aromàtica, la Rosa de Maig, pot florir dues vegades a l’any com bé sabien els jardiners andalusins. Unes altres actualment destinades a aquest ús R. damascena y R. centifolia
Un llibre on fa referència a les següents plantes: Rosa, Rosa spp.; Alhelí, Mathiola incana L., Erysimum cheiri Crantz; Violeta, Viola odorata L., Viola spp.; Azucena, Lilium candidum L.; Crisantemo; Narciso; Albahaca; Mejorana, Origanum virens Hoffmans &Link, Thymus mastichina L.; Melisa, Melissa officinalis L.; Ruda, Ruta spp.; Altea, Alcea rosea L.; Camomila, Matricaria recutita L.; Ajenjo, Artemisia absinthium L..
Les indicacions de Ibn Bașșãl s’orienten principalment a la propagació i cultiu, és molt precís tant en el temps de sembrar cada espècie, com incloent consells per a la preparació i qualitat del terreny. En quasi totes prefereix una etapa de llavorer d’on posteriorment es trasplanten al lloc definitiu.
Alhelí, Mathiola incana L.
Solament en el violer bord es donen indicacions sobre la seua recol·lecció i disposició per a extraure el seu perfum, o en l’alfàbrega a les seues propietats medicinals. En algunes no resulta fàcil la correspondència amb taxons actuals i la seua revisió cal fer-la amb prevencions doncs la identificació de les espècies botàniques es fa principalment prenent com a base complexes i canviants terminologies.
Aquest llistat es fa a part del que trobem en el capítol XI: Sobre el cultivo de las especias que se emplean para condimentar los manjares, on apareixen indicacions de cultiu d’aromes culinaris: comí (Cuminum cyminum L.), alcaravia (Carum carvi L.), pebreta (Nigella sativa L.), anís (Pimpinella anisum L.) i coriandre (Coriandrum sativum L.).
Cultivo de coriandre en Picassent (València). Imatge de Juan V. Botella
Hi ha nombrosos exemples en la refinada cultura andalusina d’usos diversos per a un mateix vegetal, per exemple d’un sorbet fred de suc de magraner amb aigua de roses, que porta el receptari de l’època almohade transcrit per Huici Miranda, o les formes medicamentoses en què apareixen alguns dels vegetals de la llista de Ibn Bașșãl, en el manuscrit aljamiado trobat a Muro d’Alcoi transcrit per la professora de la UV Ana Labarta, clars antecedents dels seus actuals usos en Aromateràpia.
Referències electròniques:
cat.inist.fr/?aModele=afficheN&cpsidt=9586009
ddd.uab.cat/pub/dynamis/02119536v1p275.pdf
Referències impreses:
IBN BASSAL, Muhammad b. Ibrahim. Libro de Agricultura. Estudio preliminar por Expiración García Sánchez y J. Esteban Hernández Bermejo; [editado, traducido y anotado por José Mª Millás Vallicrosa y Mohamed Aziman]. Ed. facsímil. [Granada]: Junta de Andalucía, Sierra Nevada 95, 1995.
IMÁGENES CIENTÍFICAS VALENCIANAS SOBRE LAS PLANTAS DEL MUNDO SIGLOS XI-XVIII José Mª López Piñero, Ayto. VALENCIA = AJUNTAMENT DE VALENCIA, 2010
LA COCINA HISPANO-MAGREBI DURANTE LA EPOCA ALMOHADE: SEGUN
MANUSC RITO ANONIMO DEL SIGLO XIII Ambrosio Huici Miranda VV.AA. , TREA, 2005
MANUAL PARA LA DETERMINACION DE LA FLORA VALENCIANA IVª Ed. Gonzalo Mateo Sanz y Manuel B. Crespo Villalba
Monografías Flora Montibérica nº5 Alicante- Valencia 2009
Més informació:
lalquitara@gmail.com
Signatura Espores