El fons antic de la biblioteca José Pizcueta

José Pizcueta i Donday

La Biblioteca rep el seu nom en honor a José Pizcueta y Donday, doctor en filosofia i medicina i director del Jardí Botànic entre els anys 1820 i 1867, període durant el qual s’encarregà de refer-lo després de les grans pèrdues que va sofrir després de la Guerra d’Independència. La Universitat de València comissionà Pizcueta perquè ampliara la seua formació en el Real Estudio del Jardín Botánico de Madrid, un centre de prestigi reconegut que li permeté adquirir una sòlida formació, i que quan tornes aplicarà els coneixements adquirits en la seua estada. A la institució científica de la Cort fou deixeble de Mariano La Gasca i Demetrio Rodríguez, que al seu torn havien sigut deixebles de Cavanilles. En aquest període d’aprenentatge, assistí a una gran quantitat de conferències i sessions pràctiques, i a més de realitzar múltiples dissertacions botàniques assistí a multitud de conferències, realitzà dissertacions botàniques i participà en excursions pels voltants de Madrid amb les quals pogué completar un herbari. Fruit de totes les seues experiències sorgí el seu interès per la sistemàtica i els nous conreus.  Quan tornà a València fou nomenat professor auxiliar de la Càtedra de Matèria Médica i Botànica. Després de separar-se la càtedra en dues assignatures diferents fou designat per a desempenyorar la plaça en Botànica. Sota els anys que estigué al front del Jardí, aquesta institució assolí els anys de major esplendor de la seua història. Pizcueta construí noves instal·lacions com l’Estufa per facilitar l’aclimatació òptima el conreu de plantes exòtiques i fou també sota la seua direcció quan es crearen l’herbari i la biblioteca. A més a més l’any 1859 la Universitat de València el nomenà rector i va exercir la docència de la Botànica fins l’any 1867, quan es jubilà a l’edat de 75 anys.

El patrimoni bibliogràfic de la biblioteca

L’origen, tant de la biblioteca com del ric patrimoni bibliogràfic que atresora parteix justament de la donació que feren els hereus de José Pizcueta, al Jardí Botànic l’any 1906, de la seua Biblioteca particular integrada per llibres de botànica general i flors dels segles XVIII i XIX i que representa la base del fons antic de la Biblioteca del Botànic. Des d’aleshores ençà les seues prestatgeries s’han anant nodrint al llarg de dècades amb donacions de facsímils i compres que han augmentat la seua col·lecció fins convertir-la en tot un referent per a l’estudi de la Botànica en l’àmbit autonòmic.

Els fons antics d’una biblioteca el conformen tots aquells llibres impresos amb més de 100 anys d’antiguitat, i tots aquells facsímils, donacions, mapes, cartells, gravats que per les seues particularitats o per altres circumstàncies són mereixedors d’un tractament especial pel que fa a la seua consulta i conservació. I evidentment la dilatada història del Jardí Botànic de la Universitat de València, fundat l’any 1567, ha deixat una gran empremta a les col·leccions i documents que es custodien a la Biblioteca.

La publicació més antiga conservada en la Biblioteca és In Dioscoridis anazarbei de medica materia (1558), un tractat sobre la matèria medicinal i dels verins mortífers, i que probablement fou el llibre científic més emprat al nostre país entre els segles  XVI fins al XVIII. El seu autor, Dioscórides fou un metge grec del Segle I d c, l’obra conté un corpus iconogràfic de les principals plantes i minerals amb efecte terapèutic fins aleshores conegudes i compta amb 648 xilografies que complementen el text i un glossari multilingüe de noms de plantes de fins dotze llengües.

Entre els exemplars més significatius i valorats figura Elogio histórico de D. Antonio José Cavanilles premiado por la Real Sociedad Económica de Valencia en el año 1826 (1830) una de les publicacions més destacades de José Pizcueta juntament a Enumeratio plantarum Horti Botanici Valentini (1856) o catàleg de les plantes del Jardí Botànic de la capital valenciana, que no forma part del fons bibliogràfic de la biblioteca però que si ha estat digitalitzat i es pot consultar en el seu catàleg.

D’altra banda, una obra que també ocupa un lloc destacat és Linneo Practica de Botanica T.1 Parte pràctica de Botànica  del Caballero Carlos Linneo que comprehende las clases, órdenes, géneros, especies y variedades de plantas, con sus caracteres genéricos y específicas, sinónimos más selectes, nombres triviales, lugares donde nacen y propiedades del botànic, metge i zoòleg i pare de la taxonomia moderna Carl von Linné (1784).

A més a més, la biblioteca alberga Flores des serres et des Jardins de l’Europe (1850-1855). Editat per Louis Benoît Van Houtte. Es tracta d’una publicació fundada l’any 1845 i que estava reconeguda com una de les millors revistes d’horticultura dels S XIX. L’exemplar que es conserva conté luxosos gravats i litografies artesanals amb impressió a color i amb la descripció de curiositats botàniques de tot el món.

Tampoc podem oblidar que la biblioteca acull una col·lecció de facsímils i revistes de botànica i horticultura publicades a principi del S XIX i que sens dubte part del gran valor d’aquests exemplars recau en els espectaculars gravats calcogràfics i làmines botàniques pintades. Aquestes il·lustracions, que són autèntiques obres d’art d’una qualitat insuperable, els fan únics i per tant, impossibles de reposar en cas de pèrdua. 

No podem acabar aquest reconegut pel fons antic de la Biblioteca José Pizcueta sense fer un breu incís sobre part de la documentació especifica del Jardí de gran interès històric com les llibretes de sembra del Jardí entre els anys 1927 a 1978, els catàlegs de plantes i llavors del Jardí dels anys (1857-1869) i (1871-1875), el catàleg de plantes Escuela Botánica (1888), els dietaris de comptes del Jardí dels anys (1892-1914) o les llibretes de sembra recol·lectades en el Jardí (1889-1914) que completen la riquesa bibliogràfica de la Biblioteca.