Visitants de terrasses urbanes

A la terrassa de casa, orientada a l’oest, tenim plantes que cuide diàriament tant per la seua bellesa com pel seu significat. Algunes d’elles porten molts anys amb nosaltres i tenen un valor sentimental molt especial. Per això estic molt pendent de qualsevol problema que puguen presentar relacionat amb plagues, falta o excés de reg, aportació de fertilitzants, l’acció dessecant del vent de ponent…

La papallona de la mort

Fa uns anys, un matí a principis de novembre, estava mirant la meua olivera (Olea europea L). Un bonic exemplar que tinc des de fa vint anys en un test. És una olivera portada des de Cocentaina (Alacant), probablement de la varietat “blanqueta”, la més cultivada en aquestes comarques. Només mirar les fulles hi havia alguna cosa que em va cridar l’atenció. No pel color, sinó per la forma raraque presentava. En acostar-me vaig comprovar que no era una fulla rara, era una eruga. A casa vam estar alimentant la larva amb fulles d’olivera durant diverses setmanes fins que va entrar en fase de crisàlide. L’1 de gener de 2015 va emergir la papallona, a la qual vam intentar alimentar amb mel. Va sobreviure diversos dies i el 7 de gener la vam veure morta. No va passar temps enterrada i, per tant, en foscor absoluta com requereix la fase de pupa, per la qual cosa potser no es va desenvolupar correctament i les seues ales no semblaven adequades per a volar.

La nostra experiència no és infreqüent. És habitual que moltes persones pregunten en fòrums de jardineria per “un cuc verd i gran” que han trobat a l’hort, jardineres o jardins urbans de terrassa. En general solen ser exemplars aïllats. Aquesta era, concretament, una eruga de la papallona de la mort, esfinx de la mort o esfinx de la calavera (Acherontia atropos Latreille), una papallona nocturna que pertany a la família dels esfíngids.

Aquesta papallona sempre està associada a la mala sort o la mort en la literatura i al cinema. Ja la citava Bram Stoker en Dràcula i apareix en la pel·lícula El silenci dels anyells del director Jonathan Demme (les crisàlides es troben en la boca de les víctimes). Aquesta relació de l’Acherontia atropos amb la mort ve ja des del moment en què se li va donar nom científic. En efecte, el nom del seu gènere, Acherontia, ve del riu Aqueront que travessava el barquer Caront quan portava els morts al regne d’Hades. L’espècie, atropa, fa referència a una de les tres Moires (o Parques per a la mitologia romana), en concret a Àtropos, la que tallava el fil de la vida.

La papallona de la mort és una espècie originària de la zona tropical africana. Migra entre maig i juny per a passar l’estiu a Europa. La seua preferència quant a l’altitud va des del nivell de la mar fins els 1.800 m, i respecte a la latitud, cada vegada se la pot veure en territoris septentrionals més allunyats de l’equador. A causa de l’escalfament global la seua distribució i comportament està variant. Potser a causa d’aquesta raó vaig trobar l’eruga ja entrat la tardor a la ciutat de València. Les erugues mesuren entre 12-13 cm. La seua coloració és molt similar a les fulles de l’olivera: diferents tons de verd que la fan passar totalment desapercebuda. Consumeixen fulles de plantes pertanyents a la família de les solanàcies, com les fulles del tabac (Nicotiana tabacum L.) o de la patatera (Solanum tuberosum L.) però també poden consumir les fulles de l’olivera, vinya (Vitis vinifera L.) i d’algunes plantes ornamentals. Aquesta eruga té la particularitat de ser capaç d’emetre uns espetecs i mossegar quan se sent amenaçada.

El seu cicle reproductiu és curiós. La papallona diposita els ous en una fulla. En nàixer, l’eruga s’alimentarà i després de quatre mudes es convertirà en pupa o crisàlide. Aquesta fase la passa enterrada al sòl, a més de 15 cm de profunditat. Després de passar el període de pupa soterrada, emergeix una papallona de colors negre, grisos i entre groc i ataronjat amb un dibuix que sembla una calavera a la part superior del seu tòrax i que li dona el nom vulgar: papallona de la mort. Ja en l’etapa adulta és un insecte molt veloç, pot arribar als 50 km/h, és gran, d’entre 9-13 cm (la femella és més gran que el mascle). Aquesta papallona pot arribar a desenvolupar dues generacions en un any.

És inofensiva per a les persones, però provoca danys econòmics quan ataca bresques productores de mel, especialment a l’Àfrica. S’alimenta de nèctar i pot provocar estralls en la població d’abelles i, per tant, en la producció i comerç de la mel. Perquè les abelles no l’ataquen té una tècnica infal·lible: s’impregna d’unes molècules grasses amb una olor igual a l’emanada per les abelles. D’aquesta forma no és detectada per les abelles, passant desapercebuda dins de la bresca. Encara així, i per si de cas, la seua gruixuda cutícula i l’indument la protegeixen de les possibles picades. A més de la mel de les bresques, s’alimenta del nèctar de flors com, per exemple, de gesmilers i clavells.

A Espanya no es considera una amenaça. Pot defoliar alguna branqueta d’olivera o consumir alguna tija tendra de solanàcies cultivades (creïlles, pimentons, tomaques, albergínies). En el camp no sol fer falta l’ús de plaguicides, ja que es pot retirar a mà.

L’abella talladora de fulles

Una altra de les meues plantes favorites a la terrassa és la parra verge o parra de Virgínia, Parthenocissus quinquefolia (L.) Planc. Aquesta planta enfiladissa, d’origen nord-americà (el seu hàbitat s’estén des del Canadà fins a Mèxic) és caducifòlia. Les fulles, de color verd brillant i intens presenten cinc folíols. Quan arriba la tardor les fulles passen a tindre tonalitats vermelloses. És en aquest moment de l’any quan comença a disminuir la quantitat de llum, baixa la producció de clorofil·la i es veuen els pigments grocs, ataronjats i vermellosos (carotenoides i flavonoides) que també acabaran degradant-se. Per aquesta raó és molt decorativa, entapissant de murs, enreixats i gelosies. A més és de fàcil cultiu i manteniment. Les floretes i els fruits apareixen a la primavera i no tenen molt valor ornamental. A la ciutat sol veure’s atacada pel cotonet (Planococcus citri Risso) just abans de l’aparició de les fulles, per la qual cosa és fácil, amb una mica de paciencia, eliminar aquests insectes himenòpters ja que es veuen molt bé.

Però no era el cotonet el que em preocupava. Cada primavera véiem que la nostra parra verge presentava uns “mossos”, unes retallades perfectes, als folíols. No obstant això, mai havíem vist cap eruga, ni caragol, ni ocells que pogueren explicar les “mossegades”. Pensàvem que seria l’obra d’alguna espècie nocturna. Fins que a primers d’abril d’enguany vam veure arribar un insecte que tenia tot l’aspecte d’una abella. La gran sorpresa va ser quan es va posar sobre les fulles de la parra verge, va realitzar un tall perfecte d’un tros (uns 2-3 cm²) i se’l va emportar volant entre les seues potes. Es tractava de l’abella talladora de fulles.

L’abella talladora de fulles (Megachile centuncularis L.) és un himenòpter molt similar a l’abella productora de mel (Apis mellifera L.) però que no viu en grup. La femella sol construir un niu amb les retallades de les fulles i allí diposita els ous juntament amb aliment per a les futures larves. Sol formar aquests nius en qualsevol lloc: buits de parets, del sòl, en tests, teules… No és un insecte perillós per les seues picades ni tampoc agressiu per a les persones i sol ser solitari. Per a les plantes de jardí com rosers, buganvilles, glicines, etc. no és nociva, ja que no arriba a matar l’exemplar que ataca. No sol tocar els nervis centrals de la fulla, per la qual cosa aquesta no sol caure ni morir. Això si, viurà retallada. És a dir, només provoca un mal que es pot qualificar com estètic pels “mossos” en les fulles.

Aquests visitants de les terrasses urbanes són cridaners i curiosos, però no es consideren una plaga. No cal tractar les plantes amb insecticides, ja que no són fauna molesta ni perillosa. De fet, ens recorden sense eixir de casa la importància de la biodiversitat associada a la vegetació. Compleixen la seua funció en el cicle de la vida, encara que una part de la seua es desenvolupe en una terrassa de ciutat.