Deixeu-les créixer!!
Si les plantes formen part del nostre entorn, si som conscients de la seua utilitat i funcions, si les volem a prop, ja no solament en el camp, si no també en les ciutats, per què després no les utilitzem i situem des de les seues pròpies necessitats? Un curs es planteja com gestionem la vegetació urbana.
Les plantes són éssers vius que ens resulten familiars i que reconeixem com a imprescindibles per a la nostra vida. Formen part de qualsevol paisatge, adornen les nostres cases, adornen les voreres, cobreixen els camps de futbol. Ens serveixen d’aliment, sostre i vestit. Guareixen les nostres malalties i tenyeixen els nostres teixits. Són directa o indirectament la principal font d’energia que permet que ens moguem, ens calfem, viatgem o il·luminem les nostres cases i ciutats.
No obstant açò, per què no les utilitzem adequadament en els nostres jardins? Per desconeixement? Per negligència? Per imprevisió? Per improvisació? Per què és tan freqüent que les plantes ens donen més problemes que alegries? Per què usem més les plantes com a béns de consum que com a elements patrimonials?
Les plantes són uns éssers vius particulars, molt diferents dels animals i especialment als vertebrats, entre els quals s’inclou l’ésser humà. Són immòbils i creixen permanentment al llarg de la seua vida. Per açò depenen totalment de les condicions ambientals del seu entorn. No poden desplaçar-se per a cercar llum, ombra, nutrients, aire, calor… Tot el que necessiten l’han de trobar en el mateix lloc on estan plantades. Un lloc al que arriben, normalment, amb una grandària xicoteta i en el qual intentaran trobar espai per al seu desenvolupament… si no hi ha espentaran fins a aconseguir-ho… o moriran en l’obstinació.
Aquestes nocions sobre la vida de les plantes són tan bàsiques que s’aprenen en l’escola infantil… amb freqüència per a oblidar-les després de passar per la universitat. Si no és així, com podem explicar tanta mala decisió, tanta mala execució, tanta mala elecció? Decisions, execucions i eleccions preses o desenvolupades per tècnics superiors, per enginyers, arquitectes, paisatgistes, fins i tot per polítics. Solament cal fer una passejada pels carrers i els jardins de qualsevol ciutat. Solament cal visitar les urbanitzacions residencials i veure els jardins dels adossats. Solament cal obrir els ulls, fixar-se en les plantes i pensar si les estem deixant viure en el nostre medi urbà cada vegada més cobert d’asfalt, rajola, formigó i ciment.
També qualsevol xiquet, des de molt xicotet, sap que les plantes produeixen l’oxigen que ens permet viure. Sap que de la conservació de les plantes depèn la nostra pròpia vida. És capaç de pintar, en els seus primers dibuixos, un paisatge verd, amb plantes, fins i tot al centre de la ciutat. De nou la universitat ha d’exercir una influència perversa en els adults perquè aconsegueix que obliden allò important. Solament cal fer una passejada per la nostra pròpia ciutat per a comprovar-ho. L’asfalt, la rajola, el formigó i el ciment avancen inexorablement sobre els espais verds. Però, sabem realment per a què? Millora açò la nostra qualitat de vida? Ens fa més feliços?
Aquestes i altres reflexions es plantejaran en la conferència Deixeu-les créixer que forma part del curs Pensat i Verd II, organitzat per l’Agrupació d’Arquitectes del Paisatge, que forma part del Col·legi d’Arquitectes de
La visita al Jardí Botànic de
Tota la informació del curs Pensat i Verd II en:
http://arquitectespelpaisatge.blogspot.com.es/2013/02/pensat-i-verd-ii-sobre-lasfalt.html
